.jpg)
Les restes fòssils de tortuga mediterrània recuperades als jaciments de Pinilla del Valle (Madrid) revelen dades inèdites sobre la distribució en altitud d’aquesta espècie (Chersine hemanni), actualment amenaçada, en el passat i les seues implicacions per a la conservació.
L’estudi d’aquestes restes ha sigut liderat pel paleontòleg Rafael Marquina-Blasco (Universitat de València) i publicat en la revista Historical Biology. Aquest treball és fruit de la col·laboració amb una àmplia representació de personal investigador i tècnic del Museu Arqueològic i Paleontològic de Madrid, (Madrid), IPHES-CERCA (Tarragona), Universitat d’Alcalá de Henares, Universitat Complutense (Madrid), ICArEHB (Faro, Portugal) i la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona).
Les restes de tortuga mediterrània analitzades en aquest estudi van ser recuperades als nivells 23 i 2/3, datats entre el Plistocè Mitjà i Superior, respectivament, del jaciment de la Cueva de la Buena Pinta (Pinilla del Valle, Madrid). Aquest jaciment forma part del conjunt arqueopaleontològic del Calvero de la Higuera i els treballs d’excavació del qual són dirigits per Enrique Baquedano, Juan Luis Arsuaga i Alfredo Pérez-González.
Els materials estudiats inclouen una closca quasi completa, al costat de més de 90 plaques i ossos aïllats. La morfologia de totes les restes confirma la seua pertinença a la tortuga mediterrània, una espècie amenaçada distribuïda pel sud d’Europa, des de l’est d’Espanya fins als Balcans, però que avui sobreviu en poblacions molt fragmentades, la qual cosa fa que siga considerada com amenaçada. Actualment es reconeixen dues subespècies: una oriental, distribuïda pels Balcans i algunes illes de l’Egeu, i l’occidental, localitzades a Balears, Còrsega, nord-est d’Espanya, sud-est de França i Itàlia.
Les anàlisis tafonòmiques indiquen que l’acumulació analitzada va ser produïda principalment per carnívors i pel transport hídric, sense que s’hagen detectat marques d’origen humà. La closca semicompleta de la Unitat 23, en particular, podria correspondre a un animal que va morir de manera natural durant el seu període de brumació (hibernació), quedant enterrada in situ.
La troballa més rellevant, des del punt de vista paleoecològic, és que la tortuga mediterrània va habitar a la serra de Guadarrama a uns 1.100 metres sobre el nivell de la mar, una altitud que supera àmpliament els 850 metres màxims coneguts per a la subespècie occidental en l’actualitat, i que s’assembla més als 1.450 metres que aconsegueix la subespècie oriental als Balcans.
A més, els autors revisen el registre fòssil ibèric del Plistocè i documenten altres localitats —com la serra d’Atapuerca (Burgos), Cueva de los Torrejones (Guadalajara) o Cueva Horá (Granada)— on la tortuga mediterrània va ocupar cotes d’entre 900 i més de 1.100 metres. Això demostra que l’espècie va tenir en el passat una tolerància ecològica molt més àmplia, habitant condicions climàtiques que avui no es troben dins del seu rang a Espanya.
Segons els autors, aquesta evidència contradiu la idea que la tortuga mediterrània estiga restringida a baixes altituds a la Península. “Els nostres resultats mostren que el nínxol ecològic de l’espècie s’ha contret dràsticament en temps recents. Per això, per a dissenyar estratègies de conservació efectives, no podem basar-nos només en la seua distribució actual; hem d’incorporar la informació del registre fòssil per a conèixer tota la gamma de condicions que l’espècie pot tolerar”, explica Rafael Marquina-Blasco, primer autor del treball.
El procés d’extirpació de l’espècie de gran part de la Península durant el Plistocè Superior, relacionat amb canvis climàtics, transformacions de l’hàbitat i possible pressió humana, ha portat al fet que les poblacions actuals ocupen només refugis ambientals on les amenaces són menors, però que no representen tot el seu nínxol potencial.
En el context de crisi de biodiversitat actual, en el qual més de la meitat de les espècies de tortugues estan amenaçades, els autors subratllen que les polítiques de conservació haurien de considerar la possibilitat de reintroduccions o translocacions a zones d’altitud mitjana de l’interior peninsular que van ser ocupades en el passat i que podrien tornar a ser adequades amb el canvi climàtic. El treball destaca, a més, el valor del complex de Pinilla del Valle com a un arxiu excepcional per a comprendre l’evolució dels ecosistemes de muntanya durant el Quaternari.
La recerca dels jaciments de Pinilla del Valle s’emmarca en el projecte PHS-2024/PH-HUM-469 finançat per la Direcció General d’Investigació i Innovació Tecnològica de la Comunitat de Madrid segons l’ordre de concessió 5694/2024. El projecte compta a més amb el suport del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats i la Generalitat de Catalunya. El primer autor, Rafael Marquina-Blasco, gaudeix d’una beca APOSTD/2024 (referència CIAPOS/2023/160) de la Conselleria d’Educació, Universitats i Ocupació de la Generalitat Valenciana. Aquest treball forma part del projecte de R+D+I CIGE/2024/136, finançat per la mateixa Conselleria. Les excavacions a Pinilla del Valle reben finançament del Museu Arqueològic i Paleontològic de la Comunitat de Madrid i de Canal d’Isabel II.
Referència de l’article: Marquina-Blasco, R.; Mielgo, C.; Martín-Perea, D.M. et al. (2026). “Fossil tortoises from the middle to late Pleistocene of Buena Pinta Cave (Pinilla del Valle, Central Spain): implications for the altitudinal record of Chersine hermanni and conservation strategies”. Historical Biology, 38(5), 1412–1438. https://doi.org/10.1080/08912963.2025.2576859
