Oleksandra Naumenko/Shutterstock

Lourdes Gaitán Muñoz, Universidad Complutense de Madrid i Daniel Gabaldón Estevan, Universitat de València

La figura de Janusz Korckzak és reconeguda com una de les més influents respecte a la consideració dels infants com a éssers humans, mereixedors d'amor, atenció, respecte i drets.

Resulta difícil definir Korczak en una sola dimensió: mèdic pediatre, pedagog, activista, locutor de ràdio, escriptor… Per a ell, escriure era un costum en què es va iniciar des de l'escola i va continuar practicant fins a la vigília de la seua mort.

Ara bé, hi ha molt poc de la seua extensa obra traduït al català, cosa que dificulta, però no impedeix, que els seus ecos arriben als àmbits de la pedagogia i l'educació de tant en tant.

Existeix sobretot un breu text titulat El dret de l'infant al respecte (1928) en què l'autor aboca les idees fonamentals que sorgeixen dels seus llargs anys dedicats a observar, cuidar i tractar de comprendre els menuts. En aquest text podem trobar reflexions com la següent, referida a la manera en què les persones adultes perceben els infants:

És com si hi hagués dos tipus de vida: una, seriosa i respectada, una altra, tolerada i menys valorada. Diem que són persones del futur, futurs treballadors, futurs ciutadans. Que ho seran, que la seua vida començarà de veritat més tard, que no és seriosa fins al futur. Permetem amb indulgència que s'entretinguen, però estem més còmodes sense ells."

Ens venen aquestes frases a la memòria a propòsit de l'avantprojecte de Llei orgànica de mesures en matèria de violència vicària. Presentat el setembre passat pel Ministeri d'Igualtat d'Espanya, tipifica la violència vicària com a delicte en el marc de la protecció contra la violència de gènere. La creadora del terme, Sonia Vaccaro, defineix aquesta violència “com el seu nom indica: una violència secundària a la víctima principal, que és la dona”.

Víctimes principals i secundàries

Més enllà de la dubtosa divisió entre víctimes principals (les dones) i víctimes secundàries (les persones sobre les quals exerceix violència el maltractador), aquest terme ha trobat una còmoda acollida en el costum d'encabir fenòmens complexos en etiquetes de fàcil repetició i record –tan apreciades per la cultura mediàtica– i que ràpidament s'instal·len en el pensament col·lectiu, de manera que arriben a convertir-se en fenòmens en si mateixos.

Sent, com és, tan greu per si mateixa tota forma de violència infligida a les dones, no caldria desviar el focus de la gravetat de les persones que pateixen en la seua pròpia persona i en la seua pròpia carn aquesta violència, és a dir, les filles i els fills de la dona a qui es desitja causar el major mal possible.

La doctrina jurídica i els diccionaris de referència ja contenen la definició de figures que posen nom als delictes comesos contra els propis fills, o contra altres infants, amb resultat de mort. Són conceptes com “filicidi” o “infanticidi”, que ja compten dècades de recerca empírica i perfils criminològics ben estudiats. De la mateixa manera ho estan els conceptes d'abús o maltractament psicològic o físic exercits sobre infants.

El pensament, les pràctiques i els ensenyaments de Janusz Korczak van ser una de les fonts d'inspiració de la primera Declaració Universal dels Drets de l'Infant –la coneguda com a Declaració de Ginebra, de 1924–, si bé ell mateix la criticava per la seua indefinició i falta de compromís. Però aquesta indefinició va quedar superada per la Convenció sobre els Drets de l'Infant de les Nacions Unides, de 1989, que estableix sense dubtes el “principi del superior interès”. Aquesta expressió ha d'interpretar-se com que, davant qualsevol situació, és prioritari vetlar pel benestar i la protecció de l'infant o adolescent, per damunt de qualsevol altre interès.

Els drets dels infants han de funcionar de manera independent

Això significa que els drets dels infants s'han de prendre en consideració de manera independent, sense quedar subordinats als drets, les necessitats o els interessos de les persones adultes, siguen aquestes mares, pares, autoritats o institucions.

El dret al propi nom, a ser anomenat com a protagonista de la mort pròpia, és un dret que no pot ser negat als infants quan són víctimes d'assassinat o maltractament. Són víctimes directes d'aquesta agressió mortal, com ho són d'altres formes d'abús i maltractament que fa temps van ser reconegudes per les lleis com a tals.

Empatitzar amb el terrible dolor que pateix una mare a qui li arrabassen els fills de manera tràgica, no justifica que es desvie l'atenció sobre la gravetat d'un fet, l'infanticidi, que mai és menys terrible que el feminicidi. Tristament, la utilització del terme violència vicària sembla fer el joc al victimari, en la mesura que es reafirma la subordinació de la infància, la qual es considera com un mitjà i no un fi en si mateixa, en l'estricte sentit de l'ètica kantiana.

L'assimilació d'un terme com violència vicària per part d'una societat ben intencionada i sensible enfront de la violència contra les dones no deixa de representar la manifestació d'un adultisme arrogant, aquell que considera la persona adulta com a superior, com a mesura de totes les coses, mentre que els infants es veuen com a càrregues que cal suportar, propietats que es reclamen o danys col·laterals que comporta la violència en les relacions entre persones adultes.

És conseqüència d'admetre que, com deia Korczak, hi hauria dues formes de vida: una, seriosa i respectada (la de les dones adultes), i una altra, tolerada i menys valorada (la dels infants).

Lourdes Gaitán Muñoz, Co-directora revista científica complutense Sociedad e Infancias, Universidad Complutense de Madrid i Daniel Gabaldón Estevan, professor Titular d'Universitat, Sociologia, Universitat de València

Aquest article es publica originalment en The Conversation. Llegiu l'original.