Sergi Maicas Prieto, Universitat de València

Tos, mocs, febre, dolor muscular? Visitem un servei mèdic per obtenir un diagnòstic fiable i, si pot ser, un remei efectiu i ràpid. Si l'origen és bacterià, hem tingut “una certa sort”. Unes dosis d'antibiòtic ens solen retornar a un estat normal en pocs dies o setmanes. Ben al contrari, quan l'origen és víric, la situació es complica. No disposem d'un arsenal antiviral al mateix nivell, ni en quantitat ni en efectivitat. El sistema immunitari és sovint el nostre únic aliat.

Infeccions causades per bacteris

Encara que habitualment es confonen, tots dos grups de microorganismes són radicalment diferents i no hauríem de posar-los al mateix sac. Els bacteris són organismes vius unicel·lulars que no posseeixen un nucli definit (procariotes), a diferència de les cèl·lules humanes (amb nucli, eucariotes).

Quan els bacteris conviuen amb nosaltres, formen part del que coneixem com a microbiota. Existeixen desenes de milers d'espècies que formen part d'aquest concepte, de tal manera que el podem considerar com un òrgan més del nostre cos. Els seus gens (microbioma) aporten quasi cinquanta vegades més informació genètica que la que tenim en les cèl·lules estrictament humanes en el nostre cos. La coexistència sol ser pacífica, i tant les nostres cèl·lules amb nucli com els nostres bacteris conviuen.

Coneixem bastant els nostres bacteris, podem controlar els seus mecanismes patogènics i combatre les malalties que produeixen. Tractar una malaltia bacteriana, si es disposa d'un antibiòtic adequat, pot ser relativament factible. Llevat d’algunes infeccions greus causants de pneumònies o tuberculosis, o en aquelles causades per bacteris multirresistents, una teràpia antibiòtica adequada contraresta l'acció bacteriana.

Infeccions causades per virus

Els virus són una altra cosa. Es tracta d'agents infecciosos que necessiten de manera inexorable parasitar una cèl·lula viva que els proporcione recer per a poder sobreviure i reproduir-se. Igual que ens succeeix als viatgers humans, cada virus opta per una mena d'hostalatge, que selecciona de manera més o menys específica.

Quan un virió (això és, un virus en fase extracelul·lar) posseeix la clau del pany que permet l'accés a la cèl·lula, la porta s'obre i es desencadena la infecció vírica. Una vegada que els virus envaeixen les cèl·lules humanes, en prenen el control de la maquinària per a benefici propi, a costa de la destrucció total o parcial de l’hoste mateix. I per fer-ho se serveixen de múltiples estratègies, que, a banda, són molt més variables que les que posseeixen les cèl·lules.

El mal és que els antibiòtics no els fan ni pessigolles. Quan s'utilitzen de manera inadequada –això és, per a tractar una infecció d'origen víric–, l'efecte que produeixen en el nostre organisme és afeblir als nostres aliats bacterians. Excepte en aquelles excepcions en què virus i bacteris ens ataquen de manera coordinada, utilitzar antibiòtics davant una malaltia vírica afecta negativament la nostra salut.

Tenim ja tractaments antivírics?

Si no existeix una patologia prèvia, o el nostre sistema immunitari està debilitat per una altra causa, les conseqüències d'una virosi poden ser lleus, com ocorre amb el constipat comú). Senzillament, el nostre cos reacciona i soluciona el problema de manera autònoma. Només ens ocasiona una setmana de debilitat que sol alleujar-se amb tractaments simptomàtics (analgèsics).

Per a lluitar contra virus més agressius, amb patologies associades més greus, disposem d'alguns fàrmacs antivirals. Sobretot després del bagatge que ha representat la sida, que va fer que augmentés la quantitat i la variabilitat dels antivirals disponibles. Cadascun es pot aplicar només a uns tipus concrets de virus, perquè els mecanismes d'acció de cada virus són diferents.

L'objectiu d'un antiviral consisteix bàsicament a inhibir la replicació del virus. Cada fàrmac ho intenta en una etapa diferent, blocant ja siga l'adhesió del virus a la cèl·lula, la penetració, la còpia del seu àcid nucleic, la síntesi de noves proteïnes o la maduració/alliberament de noves partícules infeccioses. Totes les estratègies no pretenen sinó donar temps al nostre sistema immunitari per a posar-se al dia i combatre des de dins la malaltia.

Antivirals o vacunes contra el coronavirus?

La sida pot tractar-se amb l'administració d'antiretrovirals atacant una proteïna específica que permet al virus replicar-se. Així i tot, enfront d'altres virus respiratoris, com el coronavirus o la grip, aquesta estratègia no és possible. Ara mateix, per combatre el coronavirus, estan administrant-se de manera compassiva antivirals efectius enfront d'altres virus com Ebola, Marburg o MERS.

Amb compassiu volem dir que se n'autoritza l’ús per a una indicació no recollida en la seua fitxa tècnica, sense certesa absoluta que haja de servir. Ens referim a compostos com ara remdesivir, oseltamivir o ritonavir, que estan provant-se als hospitals per tractar la pandèmia. Fins i tot tractaments enfront de la malària com la cloroquina sembla que tenen algun efecte positiu.

Si les previsions actuals es confirmen, en uns mesos disposarem de vacunes contra aquest coronavirus. I, això sí, en general enfront dels virus hauríem de fer ús de totes i cadascuna de les vacunes disponibles. Només hi ha una pega, i és que, com que els virus muten de manera constant i inexorable, disposar de vacunes cent per cent efectives és impossible.

Si ja estem immunitzats per una exposició prèvia o disposem d'una vacuna (com la de la grip), ens trobem davant un escenari conegut. Ara bé, davant la pandèmia causada per un virus nou com el SARS-CoV-2, en tenim un altre que és més impredictible. La capacitat de reacció és més baixa i fins que no existisquen vacunes o se n'haja immunitzat per exposició gran part de la població, els efectes són desconeguts.

Arribats a aquest punt em sorgeixen uns dubtes. Si en uns mesos, o potser anys, disposem d'una vacuna contra el nou coronavirus, ens la posarem? Sorgiran també moviments antivacuna enfront del coronavirus? Les preguntes resten en l'aire.

Sergi Maicas Prieto, Professor Titular del Departament de Microbiologia i Ecologia. Director del Màster en Biologia Molecular, Celular i Genètica, Universitat de València

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.