La Sala de la Muralla del Col·legi Major Rector Peset acull l’exposició ‘Antifranquisme i renovació pedagògica. El Seminari de Pedagogia del Col·legi de Doctors i Llicenciats del D.O. València (1966-1978)’; una mostra organitzada per la Fundació d’Estudis i Iniciatives Sociolaborals de Comissions Obreres del País Valencià, amb la col·laboració del Vicerectorat de Cultura i Igualtat de la Universitat de València, el Rector Peset i el Ministeri de la Presidència.
Quan en els anys seixanta alguns professors i professores valencians es van replantejar les seues pràctiques d’ensenyament en les aules i es van reunir per a crear un Seminari de Pedagogia des dels principis de la classe activa i de l’Educació Nova, estaven convertint-se en hereus d’una tradició pedagògica molt rica que s’havia desenvolupat de manera excepcional a Espanya entre finals del segle XIX i el final de la Guerra Civil. Eixa tradició de renovació pedagògica i reforma de l’escola que la Institució Lliure d’Ensenyament, l’Escola Moderna i els corrents socialistes van encarnar de forma brillant, hi havia quedat trencada pel fort rebuir que els guanyadors sentien cap a ella.
El model educatiu franquista, als anys quaranta i primers cinquanta, va suposar un canvi radical respecte al model republicà anterior. El franquisme defensava una tradició pedagògica basada en l’autoritarisme i la disciplina. La llibertat de càtedra substituïda per la llibertat d’ensenyament, l’acció pedagògica del professorat, l’ambient escolar, els manuals…, tot l’ensenyament estava concebut com un instrument d’adoctrinament amb fins espanyolitzadors, antilaïcistes i segregadors per raons de classe i de sexe.
Durant els anys quaranta la política educativa va tindre com a meta la depuració de l’escola primària, l’ensenyament secundari i la Universitat de qualsevol vestigi de les reformes introduïdes per l’Educació Nova, especialment en els anys de la República.
El Seminari de Pedagogia del Col·legi de Llicenciats de València va ser un moviment de professionals de l’ensenyament que, davant la situació educativa que havia creat la repressió franquista, va intentar, de forma absolutament altruista i desinteressada, introduir a Espanya la pedagogia moderna. En l’època en la qual les paraules democràcia i llibertat eren subversives, en les seues classes fomentaven la participació activa dels alumnes, la llibertat d’expressió i la gestió democràtica. Es defensava el treball enfront de la capacitat innata i l’alumne era considerat com un ésser en desenvolupament i, per tant, impossible de jutjar definitivament.
Cap a 1967, un grup de llicenciats i llicenciades que ja havien assistit a una Universitat en ebullició, crítics amb l’educació franquista, es va proposar accedir a la Junta de Govern del Col·legi de Doctors i Llicenciats amb el propòsit de defensar els ensenyants que començaven a viure una nova etapa d’importants canvis educatius que culminaria amb l’aprovació de la Llei General d’Educació de 1970. Però no solament es va proposar la defensa de la professió, sinó que paral·lelament es va plantejar canviar les formes d’ensenyar i va replantejar el paper de l’educació i de l’escola dins d’una perspectiva de transformació democràtica.
Data d'actualització: 27 de de desembre de 2012 11:33.
Llista de notícies
