Camí Vell de Llíria, 80, 46015 Valencia
Segles XV-XVIII
Com en el cas de moltes altres alqueries de l’Horta de València, no és fàcil trobar detalls sobre la seua història concreta perquè han estat edificis de propietat privada amb un ús agrícola i residencial, que han canviat periòdicament de mans i que no solen aparéixer a les fonts escrites de caràcter més oficial. En aquest cas l’alqueria de l’Arquebisbe (alqueria del Arzobispo en les fonts oficials dels segles XVIII a XX) està ubicada en el Camí Vell de Llíria, un dels camins històrics que des de l’edat mitjana comunicava la ciutat de València amb les poblacions del Camp del Túria i les terres del Regne d’Aragó. Atenent algunes característiques físiques dels materials de construcció com ara un fragment de la façana fet en tapial medieval valencià, almenys pot remuntar-se als segles XIV i XV, si bé l’estructura principal actual seria del segle XVIII. Fins ara, les referències de propietat més antigues són de la dita centúria i indiquen evidentment que era propietat dels arquebisbes de València. Raonablement, seria desamortitzada en la dècada del 1830-40 i passaria a mans privades.
Segons M. de Sancristóbal (2015), l'arquitectura de la casa de dues crugies construeix l'edifici principal, amb una proposta estable de buit d'accés centrat, amb coberta de dos vessants alçada sobre la línia central de càrrega i ràfec horitzontal a façana. Al seu costat, en paral·lel a façana, es troba una antiga "porxada", que aboca aigües a façana principal, possiblement un cos econòmic de l'alqueria obert a façana. Hui de propietaris diferents i definint un habitatge autònom. Els volums de totes dues cases, i de dues crugies, la manera de construir l'estructura en tots dos casos, amb una "porxada" alçada per pòrtics i una casa per murs, és característica d'aquestes arquitectures.
ALGARRA PARDO, V. (2002): “La materia de què es construeix l’alqueria: materials i tècniques de construcció”, dins: DEL REY, M. et alii: Alqueries. Paisatge i arquitectura enl’horta, València, Consell Valencià de Cultura, pp. 43-47.
ALGARRA PARDO, V.; BERROCAL RUIZ, P. (2016): “Uno no, muchos centros históricos en Valencia. Llocs, núcleos agrupados y alquerías en la ciudad”, dins: Algarra, V.; Cárcel García, C. (edits.): València, quan la ciutat aplega a l’Horta: homenatge a Eduard Pérez Lluch, València: Ajuntament de València, pp. 103-118.
ALMELA I VIVES, F. (1932): Alquerías de la huerta valenciana, València, Sociedad Valenciana de Fomento del Turismo,
ALMELA I VIVES, F. (1960): La vivienda rural valenciana, València, La Semana Gráfica.
ARAZO, M. A.; JARQUE, F. (1995): Arquitectura popular de la Huerta de Valencia, València, Ajuntament de València.
BERROCAL RUIZ, P.; ALGARRA PARDO, V. (2002): “Els espais d’ús i habitació en el món rural”, dins: DEL REY, M. et alii: Alqueries. Paisatge i arquitectura en l’horta, València, Consell Valencià de Cultura, pp. 49-55.
CASAS TORRES, J. M. (1943): La vivienda y los núcleos de población rurales de la huerta de Valencia, Madrid, Instituto Juan Sebastián Elcano, 1944, 328 pp.
DEL REY AYNAT, M. (1990): “La casa rural de origen moderno en el territorio valenciano”, dins: Cea Gutiérrez, A.; Fernández Montes, M., Sánchez Gómez, L. A (edits.): Arquitectura popular en España, Madrid, CSIC, pp. 525-539.
DEL REY AYNAT, M. (2000): “L’arquitectura de la casa rural valenciana al voltant del segle XV”, dins Actes del I congrés d’Estudis de l’Horta Nord, València, Centre d’Estudis Comarcals de l’Horta-nord, pp.
DEL REY AYNAT, M. (2010): Arquitectura Rural Valenciana, Barcelona: Galerada (1ª edició: València: Direcció General de Patrimoni Artístic, 1996).
GUINOT RODRÍGUEZ, E. (2002): “L’alqueria valenciana en la Història”, dins: DEL REY, M. et alii: Alqueries. Paisatge i arquitectura en l’horta, València, Consell Valencià de Cultura, pp. 33-41.
PÉREZ DE LOS COBOS, F. (2000): Alquerías, masías y heredades valencianas, València, F.Doménech.
SANCRISTÓBAL, M. y FONT, J. (2015): Beniferri y su Iglesia Parroquial. Santiago Apóstol. València.
Imatges: E.Guinot, Google Street View, Google Earth
