L’Horta de València és considerada per molta gent com un territori bàsicament pla, per la qual cosa no sols pensar-se que puga requerir d’obres d’enginyeria hidràulica de certa envergadura per a resoldre el transport d’aigua per les séquies que la creuen.

En la pràctica, però, tota ella està no sols inclinada en un pendent general d’oest a est, fins la mar, sinó també ondulada en molts parts de manera que hi ha tant elevacions com depressions, evidentment de pocs metres en general, però que són perpendiculars al traçat de moltes de les séquies o de trams d’elles. Aquestes depressions s’anomenen paleobarrancs i en molts casos foren els triats per construir camins,  els anomenats “camins fondos”. Tanmateix, hi ha alguns casos que són veritables barrancs, com ara el barranc d’En Dolça que baixa des de Benimàmet fins al riu Túria, o el barranc del Salt de l’Aigua a Manises. I hi ha almenys tres de certa envergadura, especialment el barranc de Torrent, Paiporta o Catarroja, a l’Horta-sud, i el del Carraixet, i amb menor entitat el de la Calderona, a l’Horta nord.

Durant segles, molts d’ells foren creuats per les séquies de l’Horta mitjançant una mota de terra que creuava perpendicularment el barranc o barranquet i feïa de pressa per a què l’aigua passarà a l’altra banda. Però en els casos de major profunditat, cas del Carraixet i del barranc de Catarroja, la solució més durable, però també molt més cara, era o bé fer un aqüeducte per dalt de terra, o o bé un sifó per baix, una construcció aquesta darrera que ha rebut històricament el nom de “cano” al nostre país.

Són obres costoses econòmicament ja que estan fetes de pedra i argamassa, a més del forat per a la seua construcció, si bé molt perdurables en el temps justament perquè són subterrànies i no les afecten les riuades. Però aquest darrer trete també afecta al coneixement de la seua existència i valoració patrimonial ja que són quasi totalment invisibles com és lògic. Poca cosa més podem documentar habitualment que les dues casetes a cada banda del barranc que indiquen el lloc on la séquia entra sota terra i on torna a sorgir.

A l’Horta de València són tres les séquies que acabaren decidint la construcció d’aquests canos o sifons: la Reial Séquia de Montcada al barranc del Carraixet, la Séquia de Rascanya també al Carraixet, i la Séquia de Favara al barranc de Catarroja. El primer d’ells a meitat del segle XVII i els altres dos a meitat del segle XVIII.