Logo de la Universdad de Valencia Logo Cátedra L'Horta de València: Patrimonio, Vida, Futuro Sostenible Logo del portal

L’Horta de València pot ser vista per molta gent com una plana litoral molt ampla, desprovista d’un relleu significatiu, i amb un poc de raonament amb un pendent general que baixa d’oest a est, de les zones més altes de Montcada, Burjassot, Paterna, Manises, etc. Per tant, la deducció més simple és que les séquies històriques que creuen dita plana no tenen problemes físics rellevants en la circulació lliure de l’aigua que porten.

I això és en bona mesura cert, si bé hi ha algunes excepcions perquè la dita plana litoral no és tan plana sinó amb ondulacions més o menys remarcades que són el resultat de la seua progressiva erosió al llarg del temps. Per això, són bastant generals les xicotetes depressions que desaigüen les pluges fortes vers la mar, els anomenats paleobarrancs i que, sovint, foren convertits en camins, els anomenats “camins fondos”, alternant amb el traçat de les séquies que passava i passa per les cotes més altes del seu entorn (quasi sempre es rega de dalt cap avall, com és lògic).

Però a l’Horta de València tambié hi ha alguns barrancs de major entitat que circulen igualment d’oest a est vers la mar, com ara el Carraixet o el barranc de la Calderona, a l’Horta Nord, i el barranc de Torrent/barranc de Paiporta/barranc de Catarroja a l’Horta Sud. Però tambè hi ha alguns altrse que desaigüen al riu Túria, com ara el barranc de na Dolça, entre Benimàmet i Campanar, o el barranc del Salt de l’Aigua al terme de Manises.

A l’època Medieval el creuament d’aquests barrancs o paleobarrancs per part de les séquies de l’Horta de València es feïa mitjançant motes. Això és, un mur de terra i pedres que creuava en perpendicular el llit del barranc, fent com una pressa per a què permitira el creuament de l’aigua a l’altra vora. Lògicament això podia fer-se en barrancs no massa fondos, però comportava que amb una “gota freda” o pluges intenses una revinguda d’aigua pel barranc el desfera i calguera tornar a fer dita barrera. Però just això no era un problema greu perquè era barat i senzill: mà d’obra dels llauradors i més terres i pedres.

Però en algun cas fa segles es feren obres de major entitat, bàsicament allà on el barranc era massa profund. La solució era i és, o bé passar l’aigua per dalt o per baix de terra: en el primer cas és un cano o sifó; en el segon, un aqüeducte. Aquesta és una construcció arquitectònica, generalment de pedra, que s'utilitza per a transportar aigua per gravetat des d'un punt o lloc a un altre, permetent superar accidents geogràfics com a fondalades, depressions o barrancs i fer passar l'aigua d'un costat a un altre dels mateixos. L'aqüeducte destaca en el paisatge pels seus elements construïts, generalment arcs i pilars, ja que per damunt del conjunt d'arcs discorre la conducció d'aigua, normalment descoberta, si bé la varietat de tipus és gran, en funció de les necessitats topogràfiques.

Aquestes obres són ja de major envergadura i durabilitat, però lògicament requereixen més inversió econòmica i una direcció tècnica dels treballs més complexa. A l’Horta de València, probablement per la menor entitat dels barrancs mencionats només coneguem un cas d’aqüeducte històric: el dels Arcs, en el barranc del Salt de l’Aigua, en terme de Manises i tocant el terme de Quart de Poblet. Aquest porta l’aigua de la séquia mare de Quart-Benàger-Faitanar i consta de 28 arcades, refetes moltes vegades, documentat com en funcionament en temps del rei Jaume I, en el selge XIII, però que els seus orígens poden remontar-se a època islàmica, probablement abans de l’any mil.