El territori de l’Horta de València està creuat per dues grans xarxes que vertebren el seu espai. Una és la densa xarxa de séquies per les quals circula l’aigua i es distribueix fins els camps, i l’altra és la xarxa de camins per a circular persones, animals i vehicles entre les diverses poblacions però també per arribar a les alqueries i a les parcel·les de cultiu. I allà on s’hi troben i creuen les dues xarxes, d’aigua i de terra, ha calgut fer alguna mena de construcció per a creuar sobre les primeres.

Evidentment no totes, séquies i camins, són de la mateixa entitat, importància i dimensions, per la qual cosa no sempre s’ha resolt de la mateixa manera. Quan arribem a l’altura de les parcel·les individuals, normalment la forma de reg és a través d’una regadora de xicotetes dimensions, de tal manera que creuar-la és un simple pas llarg de les persones. I viceversa, si el camí és en realitat una simple senda per arribar a unes parcel·les concretes, no requereix de cap sistema de pas sobre les séquies perquè dita senda no té continuïtat.

La primera solució simple i barata quan l’amplitud de la séquia ho requeria i ho permetia ha estat durant segles un simple tauló de banda a banda, per a passar per ell una persona a peu amb un poquet d’equilibri. Però a mesura que anem aigües amunt en les séquies de l’Horta, i de vegades també vers la seua eixida a la mar, aquestes anaven fent-se més amples, especialment abans de meitat del segle XX quan els seus caixers eren de terra i amb els laterals coberts de canyes i brosses.

Referències orals conten, per exemple, que la séquia mare de Mestalla en creuar per l’actual partida de Dalt, a Campanar, arribava als huit metres d’ample. Una barrera física formidable que va obligar que allà on es creuaven amb un camí important es fes necessària la construcció d’un pont, de vegades de fusta però quan era possible millor de pedra i argamassa. I lògicament aquests darrers es feren més habituals en els darrers segles, especialment a partir del segle XVIII i amb un ús més habitual de rajoles que no de pedra.

Aquests ponts estaven distribuïts per tota l’Horta de València però en bastants casos han desaparegut les darreres dècades. La causa principal, a més de la desaparició de la séquia pel creixement urbanístic, ha estat el soterrament i entubament dels canals, que han deixat inútils dits ponts. Per això, hui en dia queden pocs d’ells i encara no han estat objecte d’una localització i catalogació sistemàtica.