El cano o sifó està construït subterrani per baix del llit del barranc de Catarroja i només poden veure les dues casetes a banda i banda que indiquen l’entrada i eixida. Ha quedat a uns 50 m a l’est dels ponts de la CV-400 sobre dit barranc. El seu accés tradicional i actual és pel camí vell de Picassent, que va paral·lel a dita autovia CV-400.
El cano com a tal és subterrani i no pareix haver estat afectat per les obres d’ampliació del llit del barranc. Les casetes d’entrada i eixida són bastant modernes, del segle XX.
Segle XVII.
Segons Guinot i Selma (2005, inèdit) i Selma (2014), aquest sifó de la séquia de Favara es quasi la darrera obra arquitectònica del seu traçat i està al final del tot del seu recorregut com séquia mare. Poc abans, dita séquia ha partit en dos braços darrers, el de Massanassa que gira vers l’est i la mar per regar dit terme, i la séquia mare o braç de Catarroja que és el que creua el barranc per aquest sifó. Els seus orígens com tal obra subterrània són del segle XVII, d’un període similar a la construcció dels canos de la séquia de Montcada i de la de Rascanya en el barranc del Carraixet, a l’Horta-nord. Anteriorment, com havia estat habitual durant tota l’època medieval i primera moderna, les séquies creuaven aquests barrancs amb una mota perperdincular al traçat del barranc. Una mota feta de troncs nugats, fustes i replenada de pedres i terra, destruïda periòdicament per les revingudes d’aigua i refeta a base de mà d’obra dels propis llauradors i materials bastant barats i assequibles en l’entorn. La seua construcció en pedra ja és altra cosa, una obra ben cara però al mateix temps molt segura, tant que ha arribat en funcionament als nostres dies. Sempre ha estat propietat de la comunitat de regants de la séquia de Favara, la qual és la que s’ha encarregat del seu manteniment i, quan ha calgut, reparació.
Segons Guinot i Selma (2005, inèdit) i Selma (2014), el cano és un sifó subterrani construït per baix del llit del barranc de Catarroja. El tunel consta de tres trams, dos en pendent per a l’entrada i eixida de l’aigua i altre pla més llarg per creuar el barranc, amb un total d’uns 90 metres de longitud aproximadament. Està construït amb maçoneria i posteriorment revestit en algunes parts de rajola i argamassa, i ha estat objecte de reparacions al llarg dels anys, especialment en els elements d’entrada i eixida. Aquestes punts són els únics visibles i estan protegits per sengles casetes, bastant modernes les actuals.
- Plan de Acción Territorial de Protección de la Huerta de Valencia. Versión Preliminar. Memoria de Ordenación. Anexo. Fichas de Elementos de Arquitectura Hidráulica. Índice de Fichas, (dir. Arancha Muñoz), Generalitat Valenciana, 2008, Element EPH_18.03, p. 192.
- Pla d’Acció Territorial d’Ordenació i Dinamització de l’Horta de València (PAT de l’Horta). Generalitat Valenciana, 2018. Catàleg annex. (Molí de Benetússer). EPH_18.02, pp. 625-626.
GUINOT, E., SELMA, S. (2005, informe inèdit): Les séquies de l’Horta Sud de València: Rovella, Favara, Mislata-Xirivella, Benàger-Faitanar i Quart. València, Conselleria d’Agricultura-Generalitat Valenciana.
SELMA CASTELL, S. (2014): Paisatges històrics, patrimoni i didàctica (les séquies i les hortes del Tribunal de les Aigües de València). Tesi doctoral, Castelló, Universitat Jaume I, pp. 612.
ESQUILACHE MARTÍ, F. “La cuestión de la proporcionalidad en la distribución del agua de riego. El caso de la acequia de Favara (huerta de Valencia)”, dins Irrigation, society and landscape: tribute to Thomas F. Glick : proceedings [of the] International Conference, Valencia, September 25th, 26th and 27th, 2014, (coord. C. Sanchis, G. Palau-Salvador, I. Mangue, Luis P. Martínez), pp.. 50-69.
GUINOT, E., SELMA, S., LLORIA, R. (2003): El patrimoni hidràulic de les séquies del Tribunal de les Aigües de València. Informe elaborat per a la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, València.
HERMOSILLA, J. (Coord.). El patrimonio hidráulico del Bajo Turia. L’Horta de València. València, Direcció General de Patrimoni Cultural-Generalitat Valenciana, 2007.
Fotos: Càtedra L'Horta de València - Google Earth
