Transició Pedagògica explora a través d’escenes escolars, dispositius materials, paisatges audiovisuals i sonors, i debats tan pedagògics com polítics, la mobilització d’una nova cultura democràtica a travès de la vida en l’aula escolar de ciències.

L'exposició aborda l’aula de ciències com espai fonamental de producció del canvi polític en el marc de la Transició espanyola a la democràcia. Adopta una cronologia ampla que va des del franquisme de postguerra fins a la consolidació del sistema democràtic,  focalitzant-se especialment en el període d’inflexió entre el tardofranquisme (1962-1975) i la primera Transició (1975-1982).

Escull tres eixos temàtics principals a través dels quals representar i comunicar la generació del canvi: les pràctiques d’ensenyament, les eines pedagògiques i els debats didàctics. L’aula de ciències és un dispositiu que evidencia les friccions essencials en aquests tres temes nuclears. En ella conflueixen actors humans (professors, estudiants «captius», entitats educatives, institucions de govern, famílies), recursos materials (llibres de text, premsa pedagògica, quaderns i apunts d’alumnes i professors, mobiliari, instruments científics, equips didàctics, pòsters murals, pissarres, projectors i altres eines audiovisuals) i recursos ideològics (filosofia pedagògica, epistemologia social, règim polític). Els diversos posicionaments i accions en relació a aquests tres elements configuren polítiques diferenciades, sostingudes per diferents règims de govern.

Ensenyar ciències en l’aula és fer política. Viceversa, l’educació és un àmbit fonamental en el debat públic i en la constitució de la societat i els règims polítics.

La Transició Pedagògica es plantejà reformar les orientacions educatives configurades durant el franquisme, minvades per la depuració del professorat, el biaix polític de la professió docent, la crisi econòmica i social de postguerra, les polítiques econòmiques autàrquiques i erràtiques, l’autoritarisme i dogmatisme de l’ensenyament, la manca de recursos pedagògics i científics, l’esborrament de la memòria de les contribucions científiques i didàctiques assolides durant la Segona República i l’aïllament en relació al context internacional. A partir de la dècada dels 60 amb la recol·locació del règim franquista en el marc diplomàtic internacional a travès d’una renovada relació amb els EEUU, s'introduïren progressivament algunes noves eines, en accions fomentades per l’OCDE, com la traducció al castellà de llibres de text dissenyats a universitats d'elit estatunidenques, que tanmateix no aconseguiren solventar els greus problemes educatius del país. Des de finals de la dècada dels 60, en el context de les creixents protestes estudiantils i ciutadanes contra el règim es constituïren grups com el Seminario de Pedagogía del Colegio Oficial de Doctores y Licenciados de Valencia, integrats per joves llicenciats que buscaven un futur professional en el context de l’ensenyament secundari i començaren a construir formes i referents diferents per construir una nova didàctica de les ciències. Molts dels integrants d’aquests grups posteriorment acabarien tenint papers importants en la pràctica educativa i la seva organització, i fomentarien la professionalització de la didàctica de les ciències a través de la universitat, els sindicats i els governs autonòmics.

Transició Pedagògica debat la relació entre educació, ciència i democràcia a través d’una anàlisi de la Transició espanyola focalitzada en el cas de l’ensenyament de les ciències. És una exposició interactiva que repta al públic, obrint preguntes i fomentant la reflexió sobre qüestions de plena vigència per a la ciutadania. Reivindica el poder epistemològic dels objectes, la capacitat evocativa de la recreació de les escenes quotidianes, i la cultura material i visual de l’aula.

Fer memòria i història de la renovació pedagògica és una acció essencial per entendre el present i construir el nostre futur educatiu, social i polític. La història contemporània de la renovació pedagògica i el desenvolupament de la didàctica de les ciències al nostre país té des de finals dels anys 60, un recorregut substancial i de gran significació per entendre la nostra societat actual i els processos de democratització progressiva en que encara està immersa.

Els debats sobre l’educació, els seus objectius, mitjans i resultats, i sobre la ciència i la seva relació amb la indústria, l’economia i el món laboral tenen una vigència continua, que els vincula de manera fonamental a les idees més comunes de progrés a la nostra societat. Debats que apareixen i reapareixen de manera periòdica i crònica en tots els períodes històrics. Expressen les ansietats característiques de cada època i al mateix temps simplifiquen la gran complexitat que en la pràctica tenen les relacions entre ciència, tecnologia i educació. El debat públic i la política estan marcats per lla delimitació dels coneixements fonamentals i les maneres de comunicar-los per promoure un aprenentatge més significatiu, els objectius primordials de l’educació (formar professionals o formar ciutadans?), o les polítiques del desenvolupament econòmic a través de inversions econòmiques, organitzatives, intel·lectuals i humanes en educació. L’exposició Transició Pedagògica il·lumina el debat i la comprensió de qüestions cabdals i vertebradores del passat, present i futur de la nostra societat.

En el marc de l’exposició s’organitzaran algunes activitats paral·leles (veure: www.uv.es/ihmc). Entre aquestes, els dies 1 i 2 de març té lloc la X Matinal d’Història i Ensenyament de les Ciències, dedicada a la història contemporània de la renovació pedagògica i organitzada per l’Institut interuniversitari López Piñero en col·laboració amb el CEFIRE-CTEM. El seu programa presenta tres taules redones, un taller i visita guiada a l’exposició, amb  participació d’alguns dels actors històrics de la renovació de l’ensenyament de les ciències al nostre país.