Logo de la Universitat de València Logo del portal

  • Esportistes fent exercici

Els atletes Héctor Cabrera i Carla Masip, premis d’excel·lència acadèmica i esportiva de la Fundació Trinidad Alfonso

Héctor Cabrera i Carla Masip, a les portes de la seua Facultat.
Héctor Cabrera i Carla Masip, a les portes de la seua Facultat.

Tots dos són estudiants de la Facultat de Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport de la Universitat de València i els seus mèrits acadèmics i esportius els han atorgat el reconeixement dels Premis Fundació Trinidad Alfonso que, en la seua primera edició, han estat dotats amb 1.200 euros –dues beques de 600 euros–. El paralímpic Héctor Cabrera (Oliva, 1994) és llançador de javelina, membre de la Càtedra Divina Pastora d’Esport Adaptat i compta amb una important trajectòria esportiva en campionats europeus i mundials malgrat la seua joventut. Carla Masip (Vinaròs, 1997) també és esportista d’alt nivell. La seua especialitat és l’atletisme i ha arribat fins al Campionat d’Europa, posicionant-se entre les 10 primeres atletes del continent. Agraïts pel suport de la Universitat, ens relaten les seues primeres impressions després de rebre el premi en aquesta entrevista.

-En primer lloc, enhorabona. 
-Héctor Cabrera: Moltes gràcies, ha sigut una notícia molt bona. 
-Carla Masip: Gràcies.

-Un premi merescut, no?
-H.C: Supose que sí… Encara que esportivament ha sigut un any molt bo, compaginar estudis i esport ha sigut dur. Podria haver obtingut millors resultats acadèmics, però el balanç és que 2017 ha sigut un bon any per a les dues coses.
-C.M: Crec que sí... Si m’han donat aquesta beca és perquè m’ho he guanyat, tant a nivell d’estudis com a esportiu.

-Com aconseguiu compaginar l’excel·lència acadèmica i la pràctica esportiva d’alt nivell? Com és un dia de la vostra vida?
-H.C: En el meu cas és complex explicar-ho… M’alce a les sis, agafe el tren a les sis i mitja, arribe a València a les set i mitja, i entre en classe a les huit. Acabe a les dos i mitja, i aprofite el viatge de tornada a Gandia amb tren per a estudiar. A voltes he de menjar en el trajecte perquè comence l’entrenament a les quatre. Li dedique quatre hores i, en acabar, torne a estudiar. El meu entrenador deia que el dia té 24 hores: huit per a dormir, huit per a estudiar i huit per a fer el que vulgues. L’organització és la clau, encara que també és cert que quan s’acosten campionats importants (del món o Europa) necessite entrenar matí i vesprada, i he de prescindir d’alguna assignatura.
-C.M: La meua vida es basa en molta organització. M’alce tots els dies a les huit per a anar a classe fins a les dos, torne a menjar i em pose a estudiar fins a les sis i mitja. De set a nou vaig a entrenar, i després descanse. Així, dia rere dia. Açò de la migdiada havent dinat per a mi no existeix.

-Esport inclusiu i esport femení, dues grans apostes de la Universitat, però quina cosa creieu que queda per fer?
-H.C: Quant a estudis, crec que la vida docent i el programa d’ensenyament haurien de dissenyar-se més d’acord amb l’esport d’elit. Adaptar-se a les necessitats de l’entrenament que requereix. D’altra banda, opine que és necessari integrar l’ensenyament de l’esport adaptat en cadascuna de les assignatures. En el Grau en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport tenim una assignatura específica d’esport adaptat i crec que cal eliminar-la. És més senzill i eficaç integrar aquests continguts en cada esport, així s’estudiaria l’esport adaptat durant quatre anys sense diferenciar-ho de la resta, i no en un sol quadrimestre.
-C.M: Per part de la Universitat, no he vist cap diferència en el tractament entre l’esport femení i el masculí.

-I si parlem d’aquestes modalitats fora de l’àmbit universitari?
-H.C: Fora dels campionats universitaris és necessària una major integració de l’esport adaptat, més adaptacions a les necessitats de l’esportista i que a aquest no se li vete la participació per una discapacitat física, per exemple. Per tant, cal reivindicar la fi de les barreres físiques, però més enllà d’açò, la societat ha d’aprendre a valorar l’esport adaptat d’elit, perquè hui encara no se li considera d’alt nivell en molts entorns. Els valors esportius també estan presents en els paralímpics i, encara que no s’obtinguen els mateixos resultats, s’aconsegueixen grans assoliments. Part de la culpa que açò ocórrega la tenen els mitjans de comunicació, que valoren més el canvi de pentinat d’un futbolista famós que un rècord del món.
-C.M: Fora de l’àmbit universitari, els xics tenen més facilitat per a trobar un patrocinador, per exemple. Els patrocinadors prefereixen portar-se a una selecció de xics que a una de xiques, afavoreixen més la imatge de l’home que la de la dona. Açò es deu a tota la cultura que portem damunt… En teoria, estem en una societat igualitària, però realment no és així. Jo ho he detectat en comentaris masclistes en carreres populars (pensen que no vas a guanyar res perquè eres una xica) i també a nivell d’ajudes (s’ho pensen dues vegades per a concedir una beca a una dona).

-Tornem al premi, dotat amb 600 euros cadascun. En què ho aneu a invertir?
-H.C: Jo tinc una vidriola on guarde totes les beques i les vaig repartint en les despeses que em genera compaginar les carreres acadèmica i esportiva: transport públic, fotocòpies, llibres, menjar, material esportiu… L’atletisme, per exemple, requereix un material molt específic i poc barat: una javelina amb una qualitat acceptable pot costar 1.200 euros…
-C.M: Aquest premi m’ajudarà a pagar les despeses dels estudis perquè jo visc fora, sóc de Castelló, i he de mantindre el lloguer del pis, comprar menjar, utilitzar transport… A més, m’ajudarà per a poder entrenar fora o per a competir en altres ciutats.

-Quins són els vostres plans acadèmics?
-H.C: Anar avançant en la carrera. Ara porte diverses assignatures de segon i tercer. Açò es deu, precisament, a l’aturada que vaig haver de fer per a preparar els Jocs Olímpics. No obstant açò, acabaré el grau perquè m’agradaria treballar com a professor i transmetre els valors de l’esport: el meu objectiu és canviar el punt de vista de la gent, que quan vegen a un esportista amb discapacitat, no vegen la discapacitat, sinó l’esportista.
-C.M: Des de molt xicoteta volia ser professora d’Educació Física i, mira, seguisc en açò. Quan acabe el Grau, vull fer el Màster en Educació Secundària i opositar per a ser professora en un institut. M’agrada la docència.

-I esportius?
-H.C: Enguany tinc un gran objectiu: tornar al Campionat d’Europa. En 2014 vaig aconseguir l’or, en 2016 la plata i a Berlín 2018 vull batre el rècord en la meua categoria.
-C.M: La meua intenció és continuar compaginant estudis i esport, però pense que hi haurà un límit. Tots somiem amb arribar a uns Jocs Olímpics, però si he de triar entre entrenar i ser professora, preferiria el segon, perquè sé que arribarà un dia en què no puga continuar amb l’atletisme. No obstant açò, la meua intenció ara és compaginar les dues coses i si puc seguir fent-ho en el futur, bé; si no, em decantaré per la docència.

-Quin ha sigut vostre millor moment esportiu?
-H.C: Des del punt de vista sentimental, els Jocs de Rio 2016. Arribar als Jocs Olímpics és arribar al cim per a tot esportista. Senzillament, eres feliç. Encara que la competició no va ser excel·lent, les sensacions van ser increïbles. Crec que aquesta és la major satisfacció per a un esportista.
-C.M: Sense cap dubte, el passat estiu a Polònia, en l’Europeu, que per sorpresa vaig quedar sisena. No ho esperava, però vaig passar a la final, em vaig classificar i allí vaig quedar entre els 10 primers. Millor, impossible.

-Unes paraules d’ànim per als no iniciats en la pràctica esportiva?
-H.C: Practicar esport és una manera d’alliberar-te del dia a dia. No cal ser un esportista d’alt nivell, simplement amb eixir a caminar o pujar les escales ja estàs practicant una activitat física, per exemple. Sé que costa, però la pràctica esportiva també et garanteix que el dia de demà te trobaràs millor.
-C.M: L’esport sempre és beneficiós per a la salut i serveix qualsevol activitat, no cal mirar el rendiment. L’activitat física ens aporta beneficis a la salut, evita malalties i ens ajuda a desconnectar de la rutina. Jo la recomane, per descomptat.

-I per als esportistes universitaris?
-H.C: Continuar avant. Deixar els estudis per l’esport o l’esport pels estudis és un gran error. Solament cal organitzar-se bé perquè hi ha temps per a tot.
-C.M: Realment tot l’esforç que s’està fent val la pena i al final sempre es troba una via d’escapatòria per a entrenar i traure els estudis al mateix temps.

Data d'actualització: 20 de desembre de 2017.

 
 
Aquesta pàgina web utilitza cookies pròpies i de tercers amb fins tècnics , d'anàlisi del trànsit per facilitar la inserció de continguts en xarxes socials a petició de l'usuari . Si continua navegant , considerem que accepta el seu ús . Per a més informació consulte la nostrapolítica cookies