Esquena d'una dona a Buenos Aires, Argentina, el 8 de març del 2024. Carolina Jaramillo/Shutterstcok

Iris de Benito Mesa, Universitat de València

Cartells, pancartes, cants, consignes… samarretes serigrafiades, fins i tot! En els darrers anys, el lema “Som les netes de les bruixes que no vau poder cremar” s'ha convertit en un clàssic de les mobilitzacions feministes d'arreu del món, especialment d'aquelles produïdes en dates assenyalades, com ara el 8M o el 25N.

Però d'on ve aquesta vinculació entre la figura de la bruixa i les reivindicacions feministes i per què té tanta presència en l'actualitat?

El mateix lema es presta a una lectura intuïtiva dels motius, perquè ens permet fer algunes inferències: les bruixes van ser dones i víctimes de persecució en el passat, i les dones feministes del present, considerant-se les seues hereves, les porten a la memòria col·lectiva.

L'origen de la identificació

La veritat és que ja fa diverses dècades des de la primera vegada que els sectors feministes es van apropiar de la figura de la bruixa amb finalitats reivindicatives i simbòliques.

Membres de W.I.T.C.H. Boston amb pancartes en contra de la manifestació Boston Free Speech organitzada per grups afins a l'extrema dreta el 19 d'agost de 2017. GorillaWarfare/Wikimedia Commons, CC BY

A la fi dels anys seixanta i, especialment, en l'entorn estudiantil estatunidenc, van aparèixer les primeres mostres del fenomen que avui dia anomenem Relectura Feminista de la Caça de Bruixes (RFCB). Es van formar els grups activistes W.I.T.C.H (Women’s International Terrorist Conspiracy From Hell) i van aparèixer obres fundacionals d'aquest corrent, com Witches, Midwives, and Nurses ('Bruixes, llevadores i infermeres').

Durant dècades, l'apropiació d'aquesta figura per part dels sectors feministes va passar per diverses fases, fins a arribar al punt en què avui dia es troba com a corrent crític.

En els inicis, els primers textos tenien formats breus, a manera de pamflets o quaderns de divulgació que van circular en entorns universitaris. Per això mateix els faltava la profunditat teòrica que van adquirir obres posteriors.

Aquest caràcter els va valdre a les feministes un ampli descrèdit per part dels sectors acadèmics especialistes en la història de la caça de bruixes. Aquests assenyalaven les incoherències teòriques i la falta de rigor històric que haurien conduït a una mistificació presentista de la figura de la bruixa.

Se'ls atribuïa haver modelat interessadament la bruixa atorgant-li característiques que afavorien la seua cooptació com a referent simbòlic feminista, però incorrent en un relatiu falsejament històric. La veritat és que el debat sobre quin perfil van tenir realment les dones perseguides per bruixeria es desplega en tota una escala de grisos, i resultava complex sintetitzar-ho en un pamflet estudiantil –que mirava de divulgar determinades premisses polítiques per a les quals la bruixa era un símbol poderós– sense incórrer en imprecisions.

Entre les veus que van criticar aquesta “mistificació” de la bruixa no sols trobem homes. De fet, va ser una historiadora, Diane Purkiss, qui va encunyar el concepte del myth of the burning times o “mite dels temps de la crema” per a referir-se a aquest presumpte falsejament històric en el seu llibre The Witch in History, de 1996.

La cara B

Malgrat tot això, amb el pas de les dècades van començar a aparèixer treballs més extensos i complexos que tenien com a objecte elaborar una relectura feminista dels estudis sobre la caça de bruixes. Mantenint les convencions del rigor acadèmic, aquests treballs es proposaven elaborar una anàlisi “a contrapel” de l'episodi històric col·locant la variable de gènere en primer pla i assenyalant l'especificitat misògina del fenomen.

És així com, de forma contemporània a la crítica de Purkiss, apareix en 1994 l'estudi d'Anne Barstow Witchcraze: A New History of the European Witch Hunts ('Bogeria per les bruixes: nova història de les caces de bruixes a Europa'). Poc temps de després es publicarien Caliban i la bruixa, de Silvia Federici, i Witch Craze: Terror and Fantasy in Baroque Germany, de Lyndal Roper.

Després de diverses dècades de flagrant divorci entre la propaganda de divulgació feminista, d'una banda, i la crítica acadèmica, d'una altra, els estudis històrics començaven a convergir.

Ara bé, aquest presumpte divorci entre totes dues línies, assenyalat per Purkiss però també per molts altres historiadors (en l'àmplia majoria, homes), continua constituint avui dia un objecte de reticència.

La veritat és que l'ús simbòlic, metafòric, de la bruixa en contextos reivindicatius continua comportant un risc de mistificació que fins i tot algunes autores feministes continuen assenyalant.

En aquest sentit, Adela Muñoz formula preguntes retòriques com “van poder realment permetre's les d'èpoques passades el luxe de viure al marge de les normes? Van poder existir en algun lloc, en alguna època anterior al segle XXI, bruixes hereves de l'esperit de Lilit?”. Per la seua banda, Pilar Pedraza, més categòrica, ha inclòs en el seu Brujas, sapos y aquelarres crítiques frontals a determinats vessants feministes que han fet ús de la figura de la bruixa, com ara la “bruixeria wiccana o diànica”.

En qualsevol cas, el fet que hi haja veus dispars és un reflex de la divergència de posicions que es dona, en termes més generals, entre els nombrosos corrents feministes que conviuen en l'actualitat. La seua existència confirma que la RFCB té moltes manifestacions possibles, i que els seus debats interns constitueixen un motor per a la reflexió i l'enriquiment crític.

La conclusió requereix, sens dubte, molts matisos. I, així i tot, importants teòrics de la caça de bruixes, com James Amelang o Cuéllar Alejandro assenyalen la radical importància de la perspectiva de gènere en els estudis d'aquest fenomen històric.

Les bruixes i el feminisme actual

Allò de què no hi ha dubte és que la bruixa s'ha revelat com una figura extraordinàriament potent a l'hora de vehicular discursos feministes. Ha arribat a condensar crítiques, demandes i reivindicacions entorn de qüestions com la violència masclista, el feminicidi, la despenalització de l'avortament, la violència mèdica o la sexualitat, per citar-ne tan sols algunes.

A més, figures com la de Silvia Federici, historiadora i filòsofa italoamericana, s'han convertit en referents, per haver reeixit a conjugar l'esfera activista amb la producció teòrica, i ha arribat a aconseguir un públic veritablement ampli. La seua popularitat té a veure amb el seu afany per articular els seus estudis acadèmics sobre les bruixes amb l'esfera pública.

Manifestació del 8 de març a Ciudad de México, 2024. clicksdemexico/Shutterstock

L'última dècada ha sigut testimoni d'un inusitat auge dels moviments feministes, que han arribat a aconseguir nivells de mobilització insòlits entorn de 2018, amb moviments com #MeToo, #NiUnaMenos o l'anomenada “Marea Verda”. Aquests esdeveniments socials han convergit, no debades, amb aquesta revivificació de l'emblema de la bruixa, que ha vist amplificat el seu imaginari al caliu d'aquests, i que ha donat lloc a una infinitat d'“aquelarres” que alcen les veus pels drets de les dones.

En aquest marc s'han produït també moviments institucionals de recuperació de la memòria històrica de la caça de bruixes. Per exemple, en 2021, la campanya “No eren bruixes, eren dones” impulsada a Catalunya.

Avui dia, aquest “retorn de les bruixes” en clau feminista no sembla haver-se esgotat. Aquestes no sols apareixen en entorns activistes sinó que van guanyant un progressiu protagonisme en la literatura, el cinema, les sèries televisives i l'art que ens envolten cada dia, i que conjuren un nou imaginari del qual ens conviden a formar part. Per conèixer l'abast del seu encanteri, haurem de continuar observant amb atenció.

Article guanyador del I Premi de Comunicació Científica de la Universitat de València en la modalitat d'Humanitats

Iris de Benito Mesa, Doctora en Estudis Hispànics Avançats , Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.