.jpg)
Delfina Roca Marín, Universidad de Murcia i Soledat Rubio Candel, Universitat de València
En Una historia verdadera (David Lynch, 1999), Alvin Straight travessa més de cinc-cents quilòmetres damunt d’un vell tallagespa per reconciliar-se amb el seu germà malalt. La imatge resulta quasi absurda al principi. Un home ancià, amb mobilitat reduïda i la vista deteriorada, avança lentament per carreteres infinites mentre el món sencer sembla moure’s a una altra velocitat.
Lynch converteix aquesta lentitud en una forma de coneixement. A cada parada, Alvin parla poc i escolta molt. Quan ho fa, les seues paraules tenen el pes dels anys. En aquestes paraules, la guerra, la família, la culpa i la pèrdua troben el seu lloc. Senzillament, ha viscut molt.
Ahí se revela una de las grandes cegueras de nuestra época, en la que confundimos rapidez con inteligencia y juventud con capacidad de aprender. Mientras la sociedad celebra la velocidad, las personas mayores siguen caminando con algo mucho más difícil de adquirir: la perspectiva.
Leonard Cohen va escriure en la seua cançó Anthem que “there is a crack in everything, that’s how the light gets in” –hi ha una fractura en tot, així és com hi penetra la llum–. La vellesa també està plena de clivelles i, no obstant això, sovint oblidem que és en aquesta etapa on més vivències i saviesa s’acumulen.
L’edat, lluny de restar valor, es converteix en un dels llocs on el coneixement adquireix més substància. Per què continuem, doncs, construint bona part de les nostres activitats culturals, educatives i científiques com si la curiositat tinguera data de caducitat?
Aprenentatge durant tota la vida
L’envelliment poblacional és un dels grans fenòmens estructurals del segle xxi. L’Organització Mundial de la Salut estima que, per a 2050, més d'una cinquena part de la població mundial superarà els 60 anys.
No obstant això, aquesta nova realitat conviu encara amb una interpretació de la vellesa associada a la dependència, la deterioració i la passivitat. Sota el terme edatisme s’agrupen els estereotips, els prejudicis i les pràctiques discriminatòries basades en l’edat. Aquestes representacions no sols afecten la percepció social d’aquest col·lectiu, condicionen també les oportunitats que se'ls ofereixen per a participar en la cultura, l'aprenentatge o la generació de sabers.
En aquest context, el paradigma del lifelong learning –aprenentatge durant tota la vida– adquireix una rellevància especial pel fet de postular que la formació no pertany a una etapa concreta de la vida, sinó que ha d’acompanyar-nos sempre. Garantir oportunitats formatives en totes les edats no sols reforça l’autonomia i afavoreix la inclusió social, sinó que ajuda a mantenir viva l’activitat intel·lectual.
On queda la ciència per a gent gran?
Durant dècades, la comunicació pública de la ciència ha invertit enormes esforços en escolars, joves i famílies. Museus, festivals i tallers científics es dissenyen majoritàriament per a ells. Mentrestant, les persones majors a penes apareixen com a públic prioritari d'aquestes activitats, malgrat ser un dels col·lectius amb més temps i disposició al diàleg.
Precisament pel seu caràcter d’aprenentatge no formal, la divulgació científica podria ocupar un lloc central en la vida cultural de la població gran, amb espais per a actualitzar coneixements, sostenir la curiositat i enfortir el víncle amb la ciutadania.
Ara bé, quan la ciència es dirigeix a les generacions de gent gran, sol arrossegar una forma d’infantilització subtil que passa desapercebuda. El terme elderspeak defineix aquest llenguatge excesivament simplificat, sobreexplicatiu o paternalista que s’utilitza amb les persones grans, fins i tot de manera inconscient. Es manifesta en gestos quotidians, com abaixar la veu innecessàriament, abusar de diminutius, explicar obvietats o assumir limitacions cognitives que no existeixen. Aquest tipus de parla deteriora l’autoestima i empobreix la qualitat de la comunicació.
Aquest fenomen posa de manifest un error de fons: fer accessible el coneixement no significa simplificar-lo fins a buidar-lo de sentit. Significa construir el que la teoria de la comunicació denomina horizontalitat comunicativa, una relació basada en la reciprocitat, el respecte i el reconeixement mutu.
I és ací on la paradoxa es fa evident. Pocs grups socials han acumulat tanta memòria del canvi com les actuals generacions grans. Han vist com la ciència allargava la vida amb antibiòtics, com la televisió transformava els salons, com l’ésser humà arribava a la Lluna, com internet comprimia el món i com la intel·ligència artificial comença ara a reescriure’l.
En una època dominada per pantalles, algorismes i fluxos constants de dades, el col·lectiu de persones grans està en una posició privilegiada per a recordar-nos que conèixer no consisteix únicament a col·leccionar informació, sinó a atorgar-li sentit.
La Tercera Ciència: pràctica i investigació
La Tercera Ciencia, un projecte de les universitats de Múrcia i València, llança una proposta singular. No sols divulga ciència amb persones grans, sinó que investiga com s’his relacionen. És, alhora, pràctica i investigació.
La iniciativa va reunir 150 persones de 65 anys en dos macroesdeveniments celebrats a Múrcia i València, on van conviure quatre monòlegs científics centrats en neurociència, envelliment saludable, son i alimentació, amb qüestionaris seqüencials i onze grups focals simultanis. El disseny metodològic va combinar eines quantitatives i qualitatives per a observar no sols quant comprenien, sinó com interpretaven, relacionaven i donaven sentit a l’escoltat.
Els resultats són reveladors perquè qüestionen nombrosos prejudicis. Lluny de confirmar els estereotips, mostren alts nivells d’interès per la ciència, una forta percepció d’utilitat pràctica i una clara demanda d’activitats específicament pensades per a ells.
Les persones grans valoren especialment la proximitat, la possibilitat d’intervenir i el llenguatge clar, però no simplista. No volen ser espectadors. Volen ser interlocutors. I això ho canvia tot.
Perquè, com explica la teoria de l'apropiació social del coneixement, la ciutadania no incorpora la ciència únicament rebent informació, sinó integrant-la en la seua experiència, reinterpretant-la i posant-la en diàleg amb la seua vida quotidiana.
El que sap el temps
En el poema Ítaca, Konstantínos Cavafis aconsellava desitjar un camí llarg, ple d’aventures, coneixements i descobriments. El viatge importa més que l’arribada. És potser la vellesa el tram del camí des del qual millor s’entén el paisatge.
Avui vivim envoltats d’informació, però escassos de context. Obtenim més dades i comprenem menys relacions. Consumim titulars com qui beu aigua salada i descobreix que, com més beu, més set té.
Tal vegada per això la ciència necessita alguna cosa que la població gran pot oferir amb especial claredat. Aquest coneixement que no apareix en els manuals, però que permet distingir l’important de l’urgent, el que és nou del que és superficial i el que és complex del que és simplement complicat.
Alvin Straight tampoc va emprendre el seu viatge només per arribar-hi, sinó per recórrer-lo amb tot el que la vida li havia ensenyat. Ací resideix també el vertader valor de la vellesa: no a continuar acumulant respostes, sinó a saber quines preguntes importen i a aportar aquesta mirada imprescindible a una conversa científica que necessita la seua experiència per entendre millor el món que intenta explicar.
Delfina Roca Marín, Profesora de Comunicación y coordinadora de Divulgación Científica de la Universidad de Murcia, Universidad de Murcia i Soledat Rubio Candel, Directora de la Unitat de Cultura Científica i de la Innovació, Universitat de València
Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.
