Jose Miguel Soriano del Castillo, Universitat de València i Mª Inmaculada Zarzo Llobell, Universitat de València

Al principi del segle XX va sorgir als Estats Units l'anomenada “dieta del pomelo” o “dieta de Hollywood dels divuit dies”. Va ser aleshores quan va arrelar la creença que una alimentació basada en aquesta fruita –presa crua, en suc o fins i tot en forma d'extracte en càpsules– podia produir pèrdues de pes de fins a deu quilos en dues setmanes. I encara perdura en els nostres dies.

 Recentment, els detalls d'aquesta dieta els ha estudiats el nostre grup de recerca, cosa que ens ha permès de respondre diverses preguntes. Entre aquestes, quin va ser el seu origen, que se situa principalment als estats de Texas, Ohio, Florida i Califòrnia, fomentada per les indústries alimentària i cinematogràfica.

La producció de la fruita batejada com a “cítric del paradís” va començar originalment a Tampa (Florida) el 1823. El 1920, els conreadors van aconseguir obtenir un pomelo, també dit aranja, de polpa rosada i això en va disparar la producció: d'existir al voltant de quasi un milió i mig d'arbres fruiters el 1910, es va passar a quasi nou milions el 1930.

El cine llança al pomelo a la fama

Aquest augment en la producció va animar la indústria cinematogràfica a donar-li un paper. El 1921, una revista per a aficionats al cinema, Picturegoer, en va promoure el consum tot qualificant-la de “fruita de les estrelles”. De fet, l'actriu Ethel Barrymore, germana de l’avi de Drew Barrymore, va ser la responsable de posar-la de moda.

En els anys vint, l'Hotel Paso del Norte, a El Paso (Texas), i el saló de te LaSalle & Koch, a Toledo (Ohio), oferien la dieta de la cèlebre estrella. A part del pomelo, incloïa tomata, ous i enciam. De fet, Ethel era assídua d'aquell saló de te, a més de consumir la fruita a ca l'actriu i decoradora Elsie de Wolfe. Allí en prenia per mitjà del còctel creat per la mateixa De Wolfe, el Pink Lady, que portava suc de pomelo, ginebra i Cointreau.

És interessant indicar que entre les faules sorgides en l'època va circular que Ethel hauria pagat 500 dòlars als germans William James i Charles Horace Mayo –fundadors de la Clínica Mayo– perquè dissenyessen un tractament especial per a ella. En el seu moment, l'entitat va negar rotundament qualsevol associació amb aquesta dieta.

En els anys trenta, el “cítric del paradís” va prendre protagonisme en la pel·lícula Hard to handle (‘Dur de rosegar’, 1933), en què l'actor James Cagney donava vida a un publicista que aconsegueix disparar-ne el preu quan l’associa amb el règim d'aprimament de Hollywood. Alguna cosa devia tenir Cagney amb aquesta fruita: dos anys abans, li’n va llançar a la cara a l'actriu Mae Clarke en The public enemy (‘L’enemic públic’).

Els resultats del nostre estudi indiquen que tant la indústria alimentària com la cinematogràfica tenien interessos comercials en el consum del pomelo. La promoció, intencional o no, d’Ethel Barrymore s'explica per la credibilitat que atorgava personalitzar-ho a través d'un personatge famós. Això es reflecteix en altres dietes per a perdre pes, com la del Dr. Shelton, Atkins, Montignac o Dukan, que han aparegut en dècades posteriors.

Quins fonaments nutricionals té aquesta dieta?

El nostre grup ha pogut catalogar tres referències sobre la dieta del pomelo, de 1925, 1929 i 2008. Aquesta darrera, tal com hem demostrat, està mal transcrita i la descartem. Entre elles hi ha variacions, encara que totes comparteixen el consum de la fruita o del suc. Després de l'avaluació, hem observat que es tracta d'una alimentació amb molt poques calories (per davall de les 610 kcal/dia) i cetogènica (baixa en hidrats de carboni i proteïnes). És a dir, resulta perillosa per a la salut, d'acord amb la nova classificació establerta pel nostre grup.

Una altra qüestió és si la fruita es pot utilitzar en els tractaments d'aprimament. Com assenyalem en el nostre treball, una revisió de diversos estudis publicada el 2017 no aporta resultats significatius pel que fa a la reducció del pes corporal.

Atenent articles específics (que no siguen revisions), n’hem detectats tres que en valoraven els efectes de la ingesta. En el primer s’examinava com incidia el consum diari, durant sis setmanes, de quasi dos pomelos Rio Red. Però aquesta varietat es va introduir en 1984 i no és, per tant, la mateixa utilitzada en la dieta original.

Les conclusions de les altres dues recerques no es poden extrapolar tampoc pel fet que s'efectuen al llarg de dotze setmanes, enfront dels divuit dies de la dieta de Hollywood.

No som partidaris d’elaborar un estudi basat en el règim de la dècada de 1920 per a verificar si és efectiu o no, ja que, com hem assenyalat adés, és una dieta hipocalòrica i perillosa.

Fins i tot podria originar interaccions nocives amb uns certs fàrmacs, ja que el pomelo inhibeix l’isoenzim del citocrom P450 (CYP3A4), responsable del metabolisme de diversos medicaments. Això incrementaria les concentracions plasmàtiques del fàrmac i, per consegüent, la capacitat de ser absorbit, que pot augmentar fins a cinc vegades.

Per tot plegat, si cal que us aprimeu, no confieu en dietes sense aval científic i acudiu al dietista-nutricionista, que us ajudarà a fer un tractament de pèrdua de pes adequat a les vostres necessitats i us augmentarà la qualitat de vida.

Jose Miguel Soriano del Castillo, Catedràtic de Nutrició i Bromatologia del Departament de Medicina Preventiva i Salut Pública, Universitat de València i Mª Inmaculada Zarzo Llobell, Estudiant de Doctorat en Medicina, Universitat de València

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.