shutterstock. Olena Yakobchuk/shutterstock

Paloma Merello Giménez, Universitat de València

El dubte és present en moltes famílies, i pot aparèixer perquè l'infant s'avorreix en classe, mostra una sensibilitat intensa o sembla “funcionar d'una altra manera”. Deu ser que té altes capacitats? La pregunta és comprensible perquè hi ha més informació disponible, més sensibilitat respecte a la diversitat i també més por de no detectar a temps una necessitat educativa.

Hem de respondre a aquesta pregunta amb rigor. Un infant pot ser espavilat, curiós, creatiu o traure bones notes sense presentar altes capacitats. També pot tenir-ne i no assemblar-se al retrat popular del petit geni brillant o infeliç. Les simplificacions, en qualsevol direcció, confonen més que no ajuden.

Una llista de característiques?

No hi ha una llista màgica a revisar per a respondre al dubte de si un escolar té altes capacitats. Bona part de la divulgació circula en forma de llistes: deu senyals, cinc trets, vuit pistes… Són textos atractius perquè ofereixen una resposta ràpida a una pregunta carregada d'ansietat. Ara bé, molts d'aquests trets poden aparèixer en perfils molt distints. Cap no permet, per si sol, identificar les altes capacitats.

El mateix concepte ha canviat molt al llarg de la història. S'ha entès com a tret estable, com a potencial en desenvolupament, com a rendiment excepcional o com a resultat de la interacció entre individu, context, oportunitats i temps. Traduït a la vida quotidiana: no n'hi ha prou que un infant “semble molt llest”; cal comprendre com aprèn, què necessita i en quin entorn es desenvolupa.

Avaluar de manera seriosa

Una avaluació seriosa no consisteix a buscar certificats d'excepcionalitat. Es nodreix de proves cognitives validades, rendiment acadèmic, història evolutiva, creativitat, interessos, motivació, context escolar i benestar emocional. L'objectiu no ha de centrar-se a buscar una etiqueta sinó a determinar quina resposta necessita. Això no significa retardar o evitar una valoració quan hi ha indicis consistents.

A vegades, el debat entre professionals sobre si l'etiqueta correspon o no pot ocupar massa espai i desviar l'atenció de la tasca important de mirar l'infant al complet i oferir-li allò que li cal, a més d'embolicar les famílies en batalles que distrauen tota l'atenció del fet important, és a dir, acordar què necessita per a aprendre i estar bé.

Minoria no significa medalla

Les altes capacitats fan referència a perfils clarament per damunt de la mitjana en determinades aptituds. Per definició, parlem d'una minoria. Si la majoria de pares d'una classe creguessen que els seus fills poden tenir-ne, probablement estaríem usant malament el concepte.

Ara bé, hem de distingir que ser minoria no equival a pertànyer a una elit i que presentar altes capacitats no diu res sobre el valor d'una família ni sobre la qualitat de la criança. L'etiqueta només té sentit si ajuda a prendre decisions educatives més ajustades. No hauria de convertir-se en una marca d'estatus ni en un objectiu en si mateix.

La recerca que segueix individus al llarg de la vida mostra que les diferències de capacitat són reals i rellevants, fins i tot dins dels nivells alts. Això implica que no convé despatxar el tema com una moda sense fonament. Hi ha infants que poden necessitar una forma distinta d'aproximar-se a l'aprenentatge. A més, l'escola sovint fa més visibles alguns talents, com el verbal o matemàtic, que no altres formes de raonament, com la capacitat espacial. Algunes necessitats poden quedar invisibles si només mirem notes o conducta en classe.

Un clima competitiu de criança

Moltes famílies dubten perquè volen comprendre millor els seus fills. Altres ho fan perquè senten que qualsevol oportunitat no detectada a temps pot condicionar-los el futur. Aquesta inquietud no es reflecteix només en el dubte sobre si el xiquet o la xiqueta té altes capacitats. Apareix també en la necessitat que destaque en idiomes, esport, música; que no abuse de les pantalles i protegir la seua salut mental. La criança succeeix en un clima d'informació constant i optimització permanent en què la incertesa i la hiperresponsabilitat de les famílies per estar a l'altura i donar les millors oportunitats als seus fills pot arribar a sobrecarregar-los (tinguen o no altes capacitats).

Per exemple, la tendència a apuntar els infants a moltes activitats complementàries després de la jornada escolar pot oferir pertinença, aprenentatge i benestar, però un excés d'intensitat, amplitud o duració pot comportar costos socioemocionals. D'igual manera, una elevada càrrega de deures es relaciona amb més estrès freqüent en infants de 9 a 13 anys.

Les altes capacitats tenen un fort component neurobiològic i, encara que el context importa molt en el seu desenvolupament, l'estimulació intensa no crea per si sola un perfil d'altes capacitats. Tots els infants necessiten descans, joc, pertinença i dret a no convertir cada interès en un projecte de futur.

Divulgar sense inflar ni ridiculitzar

La conversa pública sol caure en dos excessos. L'un idealitza aquests infants com a genis incompresos i l'altre ridiculitza les famílies que pregunten. El problema és que tots dos simplifiquen.

Una divulgació responsable hauria d'explicar que parlem d'una minoria real, que no hi ha una llista tancada de senyals i que l'avaluació només té sentit quan ajuda a comprendre i acompanyar millor. En el cas de dubtes persistents, la cosa raonable és parlar amb el centre educatiu, recollir informació de diferents contextos i, si cal, sol·licitar una valoració psicopedagògica rigorosa.

Potser la pregunta “El meu fill té altes capacitats?” és només el començament. La qüestió de fons important és què necessita aquest infant per a aprendre, créixer i viure bé. Si la pregunta naix de la necessitat de respondre a això últim, pot ser útil, però si queda atrapada en la comparació, la competició o l'ansietat adulta, perd una part del seu sentit.

Paloma Merello Giménez, Professora Titular de Universitat en Finances i Comptabilitat. Coordinadora de projectes sobre desenvolupament del talent, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.