Portada de la novel·la en rus Anna Karenina traduída al serbi. BalkansCat/Shutterstock

Isabel Tello Fons, Universitat de València

“Roseta: Li juro per la salut de la mama, en pau descansi, que no en fai, de coses lletxes!

Jordana (imperiós, però de bon humor): Calla, si pots, florista. No diguis més bajanades. És que tinc pinta de policia, jo?

Roseta (encara amb desconfiança): Dòs llavonses, a què treu nas aixòs d’apuntar tot lo que dic com un txibato? Qui sap quins penxaments em carrega! Ensenyi-m’ho si és tan maco!”.

Així va traduir Joan Oliver, el poeta conegut com a Pere Quart, una part de la conversa entre una jove florista de classe baixa i un benestant especialista en fonètica en l'obra Pigmalió. La versió original recrea el parlar dels barris marginals de Londres, molt lligats a la classe obrera, cosa que Oliver va adaptar al parlar, entre popular i castellanitzat, de certs ambients barcelonins:

“The flower girl: I take my Bible oath I never said a word –

The note taker [overbearing but good-humored] Oh, shut up, shut up. Do I look like a policeman?

The lower girl [far from reassured] Then what did you take up my words for? How do I know whether you took me down right? You just shew me what youve wrote about me.”.

Quan llegim una novel·la traduïda, no sols seguim una història: sentim veus. Veus que revelen qui són els personatges, d'on venen i quin lloc ocupen en la seua comunitat. Però què passa amb aquelles veus quan passen d'un idioma a un altre? Com es tradueixen els dialectes, accents, ritmes i registres que formen part de la identitat profunda dels personatges? Abordar aquestes qüestions és un dels desafiaments més complexos i menys visibles de la literatura.

Veus que importen

La manera de “parlar” dels personatges, allò que anomenem variació lingüística, abasta trets diferents, com vocabulari local, argots, expressions pròpies d'una comunitat, formes d'una llengua passada o maneres particulars de construir les frases. Aquests trets no són adornaments; són recursos de caracterització: compleixen funcions narratives i d'estil importants.

El dialecte d'un lloc podria tenir una funció reivindicativa; l'accent rural podria transmetre humor, tendresa o jerarquia; un argot juvenil podria significar proximitat o pertinença a un grup i una parla històrica situa el lector en una altra època. Si aquestes veus desapareixen en la traducció, el personatge es torna més pla i la història perd una part de la seua trama original.

Per exemple, en Les aventures de Huckleberry Finn, Mark Twain va diferenciar els seus personatges mitjançant set dialectes diferents, i en Oliver Twist, Dickens va utilitzar l'argot de lladres i rufians per a mostrar la parla de l'hampa londinenca.

Sense equivalències directes

Un dels majors reptes de la traducció literària és que els dialectes no són intercanviables. No hi ha un “equivalent” en la nostra llengua de l'anglès del sud dels Estats Units, ni un dialecte d'ací que corresponga exactament al de Liverpool. Cada varietat lingüística està ancorada al seu territori, història i context social.

Per això, si traduíem de manera literal un dialecte estranger, el resultat seria estrany o fins i tot còmic. Si canviàvem un dialecte anglès per una parla real de la nostra llengua, convertiríem Huckleberry en un xiquet valencià, tortosí, mallorquí o empordanès i manipularíem la seua identitat original. Però alhora, si s'ignora aquesta manera de parlar i es tradueix a la llengua estàndard, es perd la seua personalitat lingüística.

La traducció literària mira d'aconseguir efectes equivalents: que el lector perceba el mateix matís social i emocional que qui el llegeix en versió original, encara que s'utilitzen recursos distints per a aconseguir-ho.

La traducció més humana

La tasca del traductor literari no és mecànica; és un exercici d'escolta i d'interpretació. El traductor es fa preguntes, com ara quin efecte produeix aquella veu en el lector de l'original, quins trets lingüístics cal usar per a aconseguir aquest efecte en la traducció o fins a quin punt cal marcar o no una varietat.

Pot ser que la millor solució no siga apuntar cap a un dialecte concret, sinó utilitzar un registre lleugerament desviat de la llengua estàndard per a insinuar un origen social que no desplace culturalment el personatge. Altres vegades, pot ser que amb un tret lèxic o una estructura gramatical n'hi haja prou per a recrear l'ambient.

Cada decisió requereix criteri i responsabilitat. La literatura representa grups socials reals, i tractar-los amb respecte exigeix una mirada ètica.

Com he comprovat en la meua recerca (de pròxima publicació), aqueixa mirada ètica és una cosa que la IA, ara com ara, no posseeix. La IA no “entén” les implicacions socials de la manera de parlar d'un personatge. No sap quan un dialecte transmet marginació o quan marca jerarquia social. Treballa detectant patrons estadístics, no intencions humanes.

Quan se li demana de traduir veus no estàndard, sol haver-hi dues conseqüències. O bé el text traduït apareix “net”, i un personatge que parlava amb un accent local acaba parlant de manera normativa, i amb això la seua personalitat es dilueix, o bé la IA imita marques dialectals, però mescla argots incompatibles o deforma paraules sense criteri. Això crea estereotips no desitjats, és a dir, caricatures.

Per tant, en vista de la reflexió i la minuciositat que comporta la traducció de la variació lingüística, la IA genera respostes ràpides que no tenen encara prou sensibilitat per a manejar ambigüitats, ironies o al·lusions culturals.

Per què necessitem decisions

Les eines com la IA poden ser molt útils a les fases prèvies i complementàries de la traducció perquè permeten localitzar informació ràpidament, comparar usos reals en grans corpus, identificar patrons d'estil… No obstant, si tendeixen a igualar les veus, també igualaran les experiències. Utilitzant-la sense control perdrem diversitat lingüística i, amb aquesta, diversitat humana.

I és que les varietats lingüístiques no són només desviacions de l'estàndard: són llengües moltes vegades minoritàries o minoritzades, vulnerables o en risc. Protegir-les ajuda a conservar el nostre patrimoni cultural i una pluralitat valuosa.

Perquè les veus arribin al lector sense perdre la seva identitat, cal algú que les escolte i les recree. Aquesta és una tasca essencialment humana. Per això, cada cop que una traducció literària ens deixa sentir un món diferent, estem també salvant una part de la nostra diversitat cultural.

Una versió d'aquest artícle es publica en la revista Telos, de la Fundación Telefónica.

Isabel Tello Fons, Doctora en Traducció i Interpretació, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.