Wirestock Creators/Shutterstock

Ricard Martínez Martínez, Universitat de València

La limitació de l'edat d'accés a les xarxes socials s'ha situat en el centre del debat polític aquests dies a Espanya. És una qüestió d'extraordinària complexitat que requereix una aproximació ponderada i basada en proves verificades.

Encara que l'anunci del president del govern espanyol resulte una novetat, en realitat el Reglament General de Protecció de Dades de la Unió Europea, vigent des de 2018, permet fixar la capacitat legal per a consentir el tractament de les nostres dades en serveis digitals dels 13 als 16 anys. A Espanya es va decidir que fos a partir dels 14.

Cal entendre els fets que ens condueixen fins ací i el conjunt de mesures que haurien d'acompanyar aquesta limitació. El deure de verificar l'edat es va regular als EUA per la Children's Online Privacy Protection Act de 1998, i a Espanya, des del Reglament de la Llei orgànica de protecció de dades (LOPD) de 2007. Aquesta obligació de verificació pràcticament no l'ha complerta cap operador, llevat dels esforços de l'espanyola Tuenti.

En el cas de les xarxes socials, la Unió Europea s'ha reunit amb les companyies des de la vicepresidència de Viviane Reding i s'han adoptat acords i compromisos corporatius sense cap resultat pràctic. En l'actualitat, la indústria ha passat de l'acceptació displicent a l'oposició tancada.

Diferents informes, com els elaborats per EU Kids Online, han anat constatant de manera sòlida el creixement significatiu dels riscos d'internet per als menors. Hi ha un descens constant en l'edat a la qual els menors es connecten a internet, disposen d'un mòbil, consumeixen pornografia o es registren en una xarxa social. El recent informe d'UNICEF sobre l'impacte de la tecnologia en la infància i l'adolescència confirma aquesta tendència amb dades certament preocupants que apunten a un ús addictiu del telèfon intel·ligent i les xarxes, al creixement de la conflictivitat o l'exposició a la pornografia, acompanyades d'una demanda d'educació i fins i tot de desconnexió.

El diagnòstic de l'informe impulsat pel Ministeri de Joventut i Infància és demolidor. Assenyala que les xarxes socials generen un context d'alt risc per a la salut mental i física dels menors, de sobreexposició a l'assetjament i els delictes contra la llibertat sexual, d'accés a la pornografia i d'adquisició d'hàbits i conductes nocius.

Coincideix amb els estudis que han anat alertant del creixement de les malalties mentals, de les autolesions o del suïcidi en infants i adolescents. Les xarxes socials poden desplaçar experiències presencials i reduir espais de socialització autònoma, especialment en usos intensius.

Un model de negoci que intenta enganxar

Diferents filtracions semblen acreditar que els operadors de xarxes socials han sigut plenament conscients dels riscos del seu model de negoci i que l'han fomentat. Les xarxes promouen mecanismes de recompensa generant addicció. Aquests s'accentuen a través del desplaçament infinit (infinite scroll), de la hiperestimulació i l'ús nocturn que pot deteriorar la higiene del son. Cada m'agrada, emoji, xat o filtre d'imatge respon a un objectiu clar: fomentar la vinculació, mantenir l'atenció de l'usuari i monetitzar la privacitat.

A més, els algorismes de personalització afavoreixen l'“enganxada” de l'usuari i li proporcionen una visió de la realitat a través de filtres que generen una bombolla de continguts fets a mida. D'altra banda, la monetització publicitària sembla incentivar la polarització, els discursos d'odi, el negacionisme o la pornografia.

Responsabilitats socials i administratives

D'altra banda, és innegable que hi ha una quota de responsabilitat social i administrativa. El primer contacte d'un infant o adolescent amb una xarxa social l'afavoriran mares i pares o l'escola mateixa, per exemple, en adquirir un telèfon intel·ligent o en demanar tasques digitals.

L'absència d'eines educatives per a famílies i la pressió que experimenten les famílies quan a unes certes edats els seus fills i filles s'enfronten a l'ostracisme i l'aïllament si no estan en una xarxa social fan que la identitat digital en els primers anys depenga d'adults sense prou suports i de pràctiques escolars a vegades poc reflexives o contradictòries amb la protecció de la infància, com la publicació de vídeos en les xarxes socials dels centres

Legislar més enllà de la prohibició

En aquest context, l'acció legislativa empresa pel Ministeri de Joventut i Infància és adequada. Sembla urgent legislar amb mesures eficaces, proporcionals i amb garanties que asseguren el dret a la identitat digital dels nostres infants i adolescents. La limitació de l'edat troba plena justificació en la garantia d'un desenvolupament adequat de la personalitat.

Però no és l'única mesura. Cal un disseny holístic que reculla polítiques públiques proactives i, al mateix temps, definisca escenaris de responsabilitat. Des d'una visió jurídica es fa imprescindible un enfocament que reforce la dissuasió, incloent-hi, si escau, l'increment de la responsabilitat civil i penal. Alhora, cal disciplinar l'acció dels centres escolars i la seua responsabilitat.

La veu dels interessats

Ara bé, hi ha un risc que no podem obviar. Els infants i adolescents hi han de tenir veu. Hauríem d'entendre com fer viable una socialització i un aprenentatge de la tecnologia inspirat per valors democràtics i inclusius. No podem ser víctimes de la urgència reguladora i centrar-nos exclusivament en la prohibició.

Vivim en la societat de la intel·ligència artificial. Es requerirà de nosaltres una nova manera de fer les coses i noves capacitats. No estem en guerra amb la tecnologia, sinó amb un ús antisocial que cosifica les persones.

Ricard Martínez Martínez, Professor de Dret Constitucional. Director de la Càtedra de Privacitat i Transformació Digital, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.