Ismael Mingarro, Universitat de València

Quantes vegades hem llegit una notícia que comença amb “Segons un estudi”? Aquesta fórmula s'utilitza per a donar credibilitat, però són veraces totes les publicacions científiques?

En un segle hem multiplicat per cent el nombre de publicacions. Actualment es publiquen més de sis milions d'articles científics a l'any i en cadascuna de les darreres dues dècades hem duplicat la productivitat (figura 1). Encara que això podria semblar un símptoma que la ciència avança a un ritme vertiginós, també amaga perills.

Per analitzar aquests perills, hem de recordar com es generen els articles científics i per què són necessaris. Els científics observem els fenòmens del nostre entorn i, per explicar-los de manera racional, proposem hipòtesis la comprovació de les quals ens permet arribar a determinades conclusions.

Si el procés acabés ací, ningú no coneixeria les troballes obtingudes i el progrés s'alentiria, ja que estaríem reinventant la roda contínuament. Per evitar-ho, hem de comunicar els nostres resultats per tal que arriben a altres científics. Isaac Newton ho va resumir dient “Si he pogut veure més enllà, ha sigut per anar dret al coll de gegants”. Això significa que els descobriments, per importants que siguen, es basen en coneixements previs.

La comunicació entre científics ha sigut clau per al desenvolupament de la ciència. És famosa la correspondència entre Darwin, a Anglaterra, i Wallace, a Malàisia, sobre la variació i la distribució de les espècies. Aquesta va contribuir significativament a la comprensió i el desenvolupament de la teoria de l'evolució. En aquells temps cada carta tardava un parell de mesos a arribar al seu destinatari i, per això, a fi d’accelerar aquest procés, i sobretot per tal d’ampliar el nombre de receptors, les societats científiques van crear les primeres revistes acadèmiques.

Quin és el procés que segueix una publicació científica?

Els descobriments científics, cal descriure'ls perquè els altres els entenguen, puguen ser reproduïts i, així, es validen. Quan disposem del manuscrit, s'envia a una revista científica. L'equip editorial decidirà si el treball és interessant i s'ajusta a la política editorial i l’àrea de coneixement de la revista. Si no compleix algun d'aquests requisits, l'editor el retorna amb alguns comentaris i generalment els autors l'envien a una altra revista.

Si l'editor decideix que el treball és interessant i s'ajusta a l'àmbit de la revista, el reenvia als revisors, que són uns altres científics no vinculats ni amb el treball ni amb els seus autors. Aquests en fan una revisió conscienciosa i emeten un informe detallat amb comentaris i recomanacions a l'editor. Aquest sistema permet, en alguns casos, una millora significativa dels articles.

Si després d'aquest procés, que pot incloure diverses tandes d'experiments i discussions entre autors i revisors, el treball és acceptat finalment per l'editor, hom passa a publicar-lo.

Un detall important és que els costos derivats de la producció, la maquetació i la impressió de les publicacions són a càrrec dels autors. Contràriament al que la gent creu, els autors no cobrem per publicar, sinó que paguem per això.

Aleshores, per què volem publicar?

Perquè, a més d'impulsar l'engranatge del coneixement, en l'actualitat el món de la ciència pivota sobre les publicacions científiques. L'obtenció de fons es basa en gran manera en les publicacions dels qui fan recerca, així com les seues promocions professionals, i es converteix en un cicle en què, si publiques, obtens finançament que uses per a fer experiments que et permeten publicar i obtenir més finançament i millors llocs de treball, i així successivament.

El famós “publica o mor” que s'ha convertit en un mantra en el món acadèmic.

Revistes científiques: un negoci milmilionari

En els anys noranta, amb l'aparició d'internet, es va qüestionar aquest sistema basat en les revistes publicades en paper. De fet, es va arribar fins i tot a plantejar-ne la supervivència. Ara bé, no ha sigut el cas: els guanys obtinguts per les editorials científiques no han fet més que créixer. En l'actualitat aquesta indústria té un volum de negoci de més de 25 000 milions de dòlars anuals amb un marge de benefici pròxim al 40 % (figura 2).

Com poden tenir un marge tan elevat? D'una banda, els autors paguem per proporcionar els manuscrits, la matèria primera del negoci. Si fem un símil amb un supermercat, seria com si l'agricultor que li ofereix les taronges no sols no les cobrés, sinó que les pagués. Els revisors no cobren tampoc per la feina: seria l'equivalent al fet que el transportista que porta aquelles taronges des dels horts fins al supermercat no cobrés per això i fins i tot carregués amb les despeses de combustible.

De fet, un estudi recent ha estimat que les hores que han dedicat els revisors a fer aquesta feina gratuïta el 2020 han representat 1 500 milions de dòlars només als Estats Units.

Per si això fos poc, les editorials cobren a les universitats i els centres de recerca perquè els seus investigadors tinguen accés a les publicacions en un format de subscripcions els preus de les quals no són públics. Com si en el nostre exemple no sabéssem què paga un altre client del mateix supermercat per un quilogram de taronges.

Tot això amb l'agreujant que aquest sistema pot tenir als països més desfavorits, on les institucions no poden afrontar factures en molts casos milionàries.

Ciència oberta

En les darreres dècades ha aparegut el moviment d'accés obert (open access). Encara que això és una bona idea perquè els lectors no paguen per accedir a les publicacions, no sembla que siga la solució definitiva (figura 3), atès que les editorials cobren als autors o a les seues fonts de finançament per a proporcionar aquest accés lliure.

Aquest moviment, juntament amb la digitalització, ha preparat el terreny a l'aparició de noves editorials científiques que han vist un sucós nínxol de mercat i que competeixen amb les editorials clàssiques. Això ha donat lloc a l'aparició de revistes i editorials depredadores. Si els científics necessiten publicar per a aconseguir finançament i promoció professional, aquest tipus de fórmules permeten, previ pagament, publicar articles poc rigorosos o fins i tot fraudulents.

El “publica o mor” s'ha convertit en un “paga i publica fem”.

En principi, aquest tipus de publicacions no haurien de representar un perill perquè tenen poca repercussió. De fet, quasi el 60 % no se citen mai. Sí que amaguen un enorme perill derivat de la disminució dràstica del rigor científic i preparen el terreny a la pseudociència, l'aparició de notícies enganyoses o falses, pseudoteràpies i altres problemes relacionats que, en situacions com la pandèmia, hem vist que poden ser extremadament perilloses.

Editor convidat

Una última tendència que ha sorgit en el món de les publicacions científiques són els números “especials”. Les editorials han descobert l'estratègia de convidar científics de prestigi a ser editors de números especials de les seues revistes. Aquests s'encarreguen de reclutar, generalment entre els seus col·legues, un nombre suficient d'articles que completen aquestes edicions, per descomptat, pagant per aquesta publicació.

Aquesta pràctica ha crescut exponencialment en els darreres anys i, sovint, els científics acceptem aquestes invitacions per respecte a l'editor convidat.

Cal que d'alguna forma entre tots intentem revertir aquestes tendències, bé mitjançant repositoris de treballs prepublicats (pre-prints) com arXiv, bioRxiv, medRxiv i similars, o bé cercant noves fórmules de publicació, probablement més basades en les societats científiques, en una bonica picada d'ullet als inicis.

Sobretot, hem d'estar alerta i no engreixar la bèstia. Si no hi posem remei, ens pot portar del “publica o mor” al “publica i mor”.

Ismael Mingarro, Catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular, Universitat de València

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.