Jaime Güemes, Universitat de València

A la primavera de 1831, una vegada acabats els exàmens i obtinguda la graduació en el Christ’s College de la Universitat de Cambridge, Charles Darwin va llegir Viatge a les regions equinoccials del Nou Continent, d'Alexander von Humboldt (1769-1859). Encara no havia rebut la invitació per a embarcar al Beagle, sense sou i com a ajudant de recol·lecció de mostres geològiques, paleontològiques, zoològiques i botàniques. Encara no sabia que la seua vida hauria de ser, d'alguna manera, paral·lela a la del ja reconegut noble prussià.

Tots dos contravingueren l'opinió paterna sobre allò que havia de ser la seua educació i la seua activitat professional. Tots dos tingueren infàncies acomodades i pogueren gaudir-les en grans espais naturals. Tots dos desenvoluparen teories i interpretacions de la natura que canviaren la manera d'entendre el món i que donaren pas a les modernes disciplines de la biologia.

Darwin i Humboldt s’embarcaren cap a Amèrica sent molt joves, sense haver complert els trenta anys –Darwin, amb tot just vint-i-dos–. Els seus viatges feren la primera escala en illes de la Macaronèsia (Tenerife, Humboldt; Cap Verd, Darwin) i tingueren una durada pròxima als cinc anys.

Tots dos van dedicar els següents vint anys a estudiar les notes i els materials recollits i a penes van fer en aquell temps altres exploracions. No van ser grans recol·lectors botànics i van reunir poc més de mil espècimens secs després dels seus llargs periples per territoris continentals i insulars. Cap dels dos no va estudiar les plantes recollides. Van ser altres botànics els que van donar a conèixer les seues troballes i les espècies descobertes.

Encara que poden ser més coneguts els seus estudis sobre pinsans, percebes o fòssils de grans vertebrats, Darwin va investigar amb detall la diversitat i les adaptacions de les plantes, que també van ser de gran importància per al desenvolupament de la seua obra sobre L'origen de les espècies.

Darwin jardiner

Darwin reconeix en la introducció del seu llibre The different forms of flowers on plants of the same species (1877) que hauria d'haver-lo escrit un “botànic reconegut, distinció que no em puc atribuir”.

El naturalista britànic no es va dedicar a la identificació de les plantes ni es va preocupar per descriure les novetats botàniques que va poder trobar en el seu recorregut americà. Sí que es va interessar, però, per com creixien i va dedicar temps a cultivar-ne i observar-ne el desenvolupament.

Des d'aquesta faceta de jardiner, tan arrelada en la noblesa britànica del segle XIX, va ser un col·laborador habitual de la revista The Gardeners’ Chronicle, fundada en 1841 per alguns dels paisatgistes i botànics britànics més destacats del moment. Hi va publicar les seues primeres contribucions, abans de portar els seus més detallats estudis botànics davant la Linnean Society.

Darwin estava interessat en les adaptacions de les plantes i, molt especialment, en la seua capacitat de moviment, en uns éssers vius tinguts tantes vegades per immòbils.

El naturalista britànic va estudiar el creixement d'arrels i tiges, però va dedicar minuciosos estudis a l'hivernacle de la seua Down House al coneixement de les forces que permetien a les lianes enfilar-se, atrapar insectes a les plantes carnívores o traslladar el pol·len amb eficàcia, d'una flor a una altra, per a garantir la descendència de l'espècie. Sempre amb una mirada atenta a detectar els trànsits evolutius que portaven d'unes formes a unes altres, seleccionant sempre la millor adaptació.

Com a observador minuciós, Darwin va estudiar el comportament de centenars d'espècies, en la seua majoria exòtiques i obtingudes als jardins botànics britànics, moltes al Reial Jardí Botànic de Kew. Però també va desenvolupar experiències amb les plantes silvestres que naixien espontàniament a la seua possessió de Down, uns quilòmetres al sud de Londres.

Muchas de las especies que observó Darwin se cultivan en el Jardí Botànic de la Universitat de València y, fácilmente, podemos seguir su desarrollo o comportamiento atendiendo las explicaciones del autor británico. Moltes de les espècies que va observar Darwin es cultiven al Jardí Botànic de la Universitat de València i podem seguir-ne fàcilment el desenvolupament o el comportament atenent les explicacions de l'autor britànic.

1. Les trompetes dels àngels

Sabem per ell que les fulles de la trompeta dels àngels (Maurandya barclayana) tenen pecíols sensibles capaços d'arrissar-se sobre les branques de les plantes pròximes. Que aquest gir, que les fixa i els permet ascendir sobre les plantes pròximes, es completa en un temps d'unes tres hores i disset minuts.

2. La parra de fulla de castanyer

Darwin també ens explica, i ho podem observar a l'hivernacle tropical del Jardí Botànic, que les plantes enfiladisses que desenvolupen circells, com la parra de fulla de castanyer (Tetrastigma voinierianum), són més eficients enflilant-se que les que es fixen mitjançant arreletes, com el ficus enfiladís (Ficus pumila).

3. El ficus enfiladís

Una observació atenta a la paret que tanca l'hivernacle i pel qual s’enfilen totes dues espècies ens permetrà comprovar-lo. El pes del ficus fa que es desprenga de la paret i caiga a terra, mentre que els circells de la parra exploren totes les direccions de l'espai fins a trobar un suport al qual fixar-se.

4. La vainilla

A l'hivernacle de les orquídies podrem veure florir a la primavera la vainilla (Vanilla planifolia), també una planta enfiladissa de tiges volubles que giren en l'aire sobre si mateixes i s'apliquen sobre les tiges que se'ls interposen en el desenvolupament. Però Darwin ens exposa, a més, les raons per les quals, sense els insectes propis de les seues originals selves tropicals de Mèxic, només puguem fer-la fructificar, per a obtenir-ne les aromàtiques beines, després d'una pol·linització manual.

5. L'orquídia de Darwin

Més sorpreses ens reserva l'hivernacle, però haurem d'esperar fins a les setmanes centrals de l'hivern per a veure les flors de la famosa orquídia de Darwin, que no és altra –encara que Darwin va estudiar el comportament de moltes altres espècies d'orquídies i dels seus pol·linitzadors– que Angraecum sesquipedale (també anomenada orquídia de Nadal o estrella de Betlem), una orquídia de Madagascar el pol·linitzador de la qual es desconeixia en l'època de Darwin.

Aquesta espècie va servir per a confirmar el caràcter predictiu de les observacions del naturalista i la seua teoria de l'evolució. Darwin en va conèixer les flors als hivernacles de la seua finca, gràcies a uns exemplars que li va regalar James Bateman (1811-1897), un reconegut orquidiòleg.

El científic britànic va observar el llarguíssim esperó en què es prolonguen els pètals i on la planta concentra el nèctar. Va predir que hi havia d’haver una papallona amb una espiritrompa tan llarga com la longitud de l’esperó.

No s'havia descobert encara, però Darwin sabia que la descendència de l'orquídia només podria garantir-se si existia aqueixa espècie per a pol·linitzar-la. La troballa es va produir en 1907, quasi cinquanta anys després que ell estudiés la flor i, efectivament, es va observar una papallona nocturna (Xanthopan morganii) que s'alimentava del nèctar, alhora que transportava el pol·len de flor en flor.

6. La salicària

Si esperem fins al final de la primavera, podrem observar en les basses de plantes aquàtiques del Jardí Botànic com creix i floreix la salicària (Lythrum salicaria) i veure la seua complexa heterostília, amb tres tipus diferents de flors sobre la mateixa planta. A la posessió de Darwin naixien espontàniament a la vora de les tolles.

Podem imaginar-nos l'autor de L'origen de les espècies endinsar-se en el fang per arribar fins a les flors i romandre hores davant d’aquestes veient el comportament dels pol·linitzadors fins a comprendre la raó d'aquesta diversitat de formes: forçar una pol·linització encreuada, augmentar les combinacions entre progenitors i, en definitiva, facilitar els processos evolutius que permetran l'adaptació de les espècies a un món canviant.

Per acabar aquest recorregut, esmentarem algunes observacions que ens porten fins a l'hivernacle de les plantes carnívores, que potser haurien de dir-se insectívores, ja que poc més que insectes consumeixen habitualment. En 1860, a partir de l'observació dels nombrosos insectes que cobrien les fulles de les dròseres (o herbes de la gota) d'una torbera pròxima a Londres, Darwin va començar a interessar-se per aquesta curiosa adaptació de les plantes que viuen en sòls molt escorreguts i pobres en minerals bàsics per al metabolisme vegetal.

7. La dròsera del Cap

Darwin va dedicar quinze anys a l'estudi de desenes d'espècies de quasi tots els gèneres de plantes insectívores i ens descriu amb detall els seus moviments i la seua forma d'alimentació en Insectivorous plants (1875).

Les fulles de la dròsera del Cap (Drosera capensis) tenen unes glàndules brillants, transparents i rogenques. Darwin va experimentar sobre plantes com aquestes per identificar els estímuls que els feien moure els tentacles. Va posar sobre les fulles trossos de vidre, suro o carbonissa, sense que n’estimulés a penes el moviment. No ocorria el mateix quan hi posava una mosca damunt: s'excitaven ràpidament fins que l'insecte quedava atrapat.

Trobaríem molts altres exemples. Els textos de Charles Darwin, amb les seues detallades observacions i descripcions, podrien acompanyar-nos en un ampli recorregut pel Jardí Botànic i detenir-nos a cada planta per fer-nos comprendre com les forces de la natura han modelat les seues formes, els seus colors, les seues textures, les seues aromes o els seus moviments.

Este artículo fue publicado originalmente en la revista Espores del Jardín Botánico de la Universitat de València.

Jaime Güemes, Director del Jardí Botànic i professor, Universitat de València

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.