Al flâneur que passeja per la vorera del carrer de Quart, al llarg de l’edifici de recerca del Jardí Botànic, potser li resultaria sorprenent saber que aquell indret ja té a les seues esquenes més de dos segles d’història. I això si comptem la seua edat a partir de la seua ubicació actual, que data del 1802; perquè, en realitat, la instauració del primer espai universitari valencià dedicat a l’estudi de les plantes és molt més llunyana en el temps: es remunta a l’any 1567. Fa uns quants mesos, doncs, ha fet quatre segles i mig.

En efecte, el 16 de maig de 1567, els jurats de la ciutat, reunits amb el racional i altres càrrecs municipals a la cambra del Consell Secret, van acordar [l’ortografia és la del document que encara es conserva a l’arxiu municipal] “que la càthedra de simples se done al magnífich Joan Plaça, doctor en medicina, ab cinquanta lliures moneda real de València de salari ordinari e altres cinquanta lliures de dita moneda de aiuda de costa cascun any, ab que haja de seguir l’orde que per los magnífichs Jurats se li donarà en lo legir”.

A la càtedra de simples, també anomenada “cadira d’herbes” en altres documents de l’època, s’ensenyava als futurs metges valencians tot el que es referia als anomenats simples medicinals, és a dir, els elements dels tres regnes de la natura (animal, mineral, però sobretot vegetal) que tenien propietats medicinals, segons les teories mèdiques de l’època, basades en les doctrines hipocràtiques i galèniques. L’ensenyament d’aquesta matèria des d’una càtedra específicament dedicada era relativament recent; de fet, les primeres càtedres d’herbes i els primers horts de simples medicinals s’havien creat una vintena d’anys enrere en algunes universitats italianes (Pisa, Pàdua, Bolonya), com es faria poc després a Montpeller (encara que la fundació del seu jardí va ser prou més tardana) i, finalment, també a París i a València.

[imatge 1: Orto botanico de Pàdua, fundat el 1545. El plànol és de Girolamo Porro, 1591]

Els acords presos pel govern municipal valencià relatius a l’ensenyament de les plantes medicinals anaven més enllà del nomenament d’un professor i de la fixació d’un salari, prou generós, siga dit de passada. Així, el document citat adés continuava establint que entre les obligacions de Plaça hi havia la d’anar “trenta dies fora la present ciutat per les muntanyes e altres parts en lo temps e vegades que li parexerà per a mostrar als estudiants e altres persones que anar volran la cognició de les erbes”.

Aquest manament significava dotar l’ensenyament mèdic valencià d’un vessant pràctica força interessant i innovadora, atès que fins a aquell moment el mètodes didàctics de la universitat havien estat gairebé exclusivament teòrics, molt basats en la lectura, comentari i glossa de textos clàssics i poc orientada –si exceptuem el territori de la dissecció anatòmica– a valorar l’experiència pràctica com a generadora de coneixement. D’altra banda, resulta força interessant veure com la ciutat obria la possibilitat d’adquirir aquest coneixement a altres persones, més enllà del públic estrictament universitari; cosa que també es feia en allò relatiu a la dissecció anatòmica. Sens dubte, els aprenents de cirurgia i d’apotecaria, tant en el cas de les disseccions com en el de les excursions herboritzadores pels voltants de la ciutat, fins a les muntanyes, eren els primers col·lectius beneficiats per aquesta obertura a nous públics d’aquestes activitats universitàries.

Arribem així al tercer acord pres pels jurats valencians aquell matí primaveral del 1567; sempre referint-se a les obligacions del nou catedràtic de simples, s’ordenava “que tinga compte ab hun ort en lo qual se planten les erbes que adquell parexeran necessàries donant-li loch opportú hon se fasa dit ort e ortolà que tinga càrrech de cultivar aquell e porte compte de les botigues de apothecaris”.

Tot fa pensar, doncs, que aquesta és la primera provisió per a la creació d’un jardí botànic universitari a la ciutat de València. Mentre no aparega algun document fins ara desconegut, és també la prova documental més primerenca referida a una ciutat de la península Ibèrica. Aquesta preeminència valenciana no és gens estranya si considerem la llarga tradició de la ciutat –i dels seus estudis universitaris– pel que fa al conreu i a l’estudi de les plantes medicinals. N’hi ha prou de recordar les herboritzacions de Pere Jaume Esteve (1500-1556) per Penyagolosa, o la presència d’hortolans i herboristes valencians a les corts de Carles V i d’altres membres de la dinastia dels Habsburg.

Convé, tanmateix, parar-se una miqueta a considerar els termes i la singularitat d’aquest nou espai de ciència.

En primer lloc, queda ben clara la seua estreta relació amb l’ensenyament de la materia medica, és a dir, dels simples medicinals. De fet, la denominació “jardí” i l’adjectiu “botànic” no apareixen, ni apareixeran documentalment, fins molt més tard. El que interessava a l’ensenyament universitari d’aquells temps era un coneixement de les plantes orientat cap a la terapèutica medicinal; ni la Botànica (així, amb majúscula, com a disciplina científica), ni els botànics (com a professió científica) existien al segle XVI, malgrat que moltes vegades –amb un anacronisme que caldria evitar sempre que fos possible– emprem aquests termes per a definir sabers, pràctiques o persones dedicades a l’estudi del món natural en èpoques del passat on realment no existien com a tals.

En segon lloc, resulta molt interessant veure com el govern municipal dóna al catedràtic un ample marge de decisió sobre què s’ha de fer i com s’ha de fer aquest “ort”, què és el que s’hi ha de plantar, què és el que eixe “ortolà” que se suposa cal contractar ha de fer i com cal controlar els diners emprats en adquirir llavors o mostres de les botigues dels apotecaris. I és que la perícia i els coneixements de Joan Plaça (ca. 1520-1603) l’any 1567 ja eren ben coneguts pels governants de la ciutat. I no només per ells. Tres anys abans del seu nomenament, havia passat per València el botànic flamenc Charles de l’Écluse (més conegut pel seu cognom llatinitzat Clusius, 1525-1609), qui va convertir Plaça en el seu corresponsal i un col·laborador fonamental per a la flora ibèrica que va preparar durant el seu recorregut per la península el 1564 i el 1565, obra que finalment Clusius publicaria el 1576. En aquest llibre, titulat Història de diverses plantes rares observades a les Espanyes [Rariorum aliquot stirpium per Hispanias observatarum historia], s’hi troben fins a set espècies que porten el “cognom” Valentinum o Valentina en la seua denominació científica atorgada per Clusius, fruit del seu reconeixement de l’origen valencià dels espècimens, la major part subministrats per Plaça, juntament amb altres espècies que li arribaren gràcies als enviaments de Joan Plaça, com Clusius mateix reconeix al seu llibre.

[imatge 2: Gravats del Chrysanthemum Valentinum i de l’Hemerocallis Valentina, publicats al Per Hispanias, de Carolus Clusius l’any 1576]

Plaça continuà al capdavant de la càtedra i de l’hort d’herbes medicinals fins a l’any 1583, quan passà a ocupar la càtedra de pràctica mèdica. Però continuà com a autoritat indiscutible en la matèria, fins a la seua mort el 1603, com ho demostra l’aprovació oficial que va fer a l’Officina medicamentorum, la primera farmacopea valenciana, publicada el 1601 pel Col·legi d’Apotecaris de la Ciutat, fruit del coneixement i de la pràctica acumulades durant dècades en l’entorn dels apotecaris valencians i de l’ensenyament de la botànica mèdica a l’Estudi General i al seu “hort”.

Tanmateix, no coneixem molt sobre el desenvolupament concret d’aquest espai durant els seus primers decennis de vida. Fins i tot potser que el primer hort, el dels temps de Joan Plaça, quedés fora de servei en algun moment, perquè a les Constitucions del Estudi General, publicades l’any 1611, malgrat que especifiquen prou clarament les particularitats de l’ensenyament d’herbes i esmenten “els horts”, no fan una referència específica clara a un hort universitari. Després d’establir el contingut teòric de les classes a l’aula (“Lo catedràtic de simples o herbes llegirà com es costum de dos a tres, y llegirà la Methodo universal i lo quart i quint llibre de simplicium medicamentorum facultatibus”, al·ludint als dos tractats terapèutics de Galè), cartografia l’entorn natural de la ciutat, assenyalant-hi uns espais naturals estretament vinculats a l’espai “artificial” de l’hort i mostra la vinculació estreta de l’Horta valenciana a la ciutat i al coneixement que hi circulava, quan assenyala que continua obligat a eixir amb els estudiants a herboritzas “per los llocs acostumats” i enumera l’ordre d’aquestes excursions científiques: “que la primera exida sia per los horts, la segona per diverses parts de l’horta, la tercera al barranc de Carraixet, la quarta al barranc de Torrent, la quinta a la Murta”.

La documentació fins ara exhumada pels estudiosos ens permet de conèixer un altre capítol de la història dels espais de la ciutat dedicats a l’ensenyament i a la recerca de les plantes, el qual de vint anys més tard, l’any 1631. En aquest nou episodi, el catedràtic d’herbes era Gaspar Pons, que, juntament amb altres professors de medicina, però també (i aquest aspecte cal subratllar-lo especialment, pel que té d’acció conjunta dels col·lectius ciutadans interessats en aquest tipus de coneixement)  cirurgians i apotecaris de la ciutat, demanaren l’arrendament d’uns horts per a poder-hi conrear i ensenyar les plantes medicinals. Així es va fer, i el 1633 la ciutat arrendava dos horts situats al raval de l’altra banda del riu, passat el pont de Serrans. Ubicat al costat del convent de monges agustines de Sant Julià, al camí de Morvedre (actualment, el carrer de Sagunt), la documentació donada a conèixer per Amparo Felipo relaciona la propietat d’aquests horts amb l’Hospital de Sant Llàtzer, situat al mateix carrer.

[imatge 3: El camí de Morvedre, segons el dibuix que Anton van den Wijngarde va fer de la ciutat durant el seu viatge l’any 1563]

Sabem que els horts eren ara, en realitat, dos; que les activitats que s´hi desenvolupaven van quedar a càrrec d’una junta presidida pel síndic de la ciutat i integrada pel catedràtic d’herbes de l’Estudi General, el clavari del Col·legi de Cirurgians i el síndic del Col·legi d’Apotecaris; i que es va contractar un hortolà i se’l va dotar d’un habitatge construït al costat de la sala de dones de l’Hospital de Sant Llàtzer, que depenia de l’Hospital General de la ciutat. Per això van ser els administradors de l’Hospital els que, el 17 de març de 1633, proveïren la instal·lació de “l’habitació per a l’ortolà en un quarto que hi ha en dit Hospital General de Sant Llàtzer, dit la quadra de les dones, hon  hi ha dos aposentos i una cuina, en la paret dels quals, que ix al segon ort que va a la prota del camí de Morvedre, se haja de fer i es fasa una porteta, de manera que puga eixir i entrar a l’altre ort, que esta dessús dit carrer de Morvedre”.

Mig segle després sembla que aquells horts als terrenys de Sant Llàtzer ja no eren útils o viables. Tanmateix, el lloc ideal per a continuar el conreu dels simples i el seu ensenyament a estudiants universitaris de medicina, apotecaris i cirurgians, continuà sent el raval crescut al voltant del camí de Morvedre, perquè un nou hort i una nova casa per a l’hortolà s’hi van comprar, aquesta vegada a l’alçada del Col·legi de Sant Pere Nolasc, confrontant amb l’hort que ja hi tenia el doctor Lluís Agramunt. En efecte, l’any 1684, de nou a la primavera, les autoritats del Consell Municipal, juntament amb les dels col·legis de cirurgians i d’apotecaris, havien decidit donar “facultats d’unich administrador” a Gaudenci Senach, catedràtic d’herbes de l’Estudi General per a la compra o el lloguer d’“una casa i hort o horts, en lo puesto on li paregués més a propòsit”, “per a dit effecte de renovar dit hort de les herbes medicinals”.

Ara com ara no sabem molt més de l’evolució dels horts de simples universitaris del camí de Morvedre. A les Constitucions de la Universitat, publicades l’any 1733, s’insistia en la necessitat de disposar d’un hort per a l’ensenyament dels simples medicinals, cosa que ha fet pensar als historiadors que algun succés l’havia interromput. Tal vegada, els esdeveniments posteriors al 1707, tot i que durant l’ensenyament d’Antoni Garcia Cervera, del 1721 al 1732, sembla que “l’hort d’herbes” es mantingué al seu càrrec. De moment, documentalment parlant, cal esperar a la reforma universitària del rector Vicent Blasco per a conèixer un nou episodi al voltant d’aquest tipus d’instal·lació universitària. Tanmateix, cap al 1787 –any de la publicació del pla d’estudis de la reforma de Blasco– les seues característiques havien mutat considerablement.

A mesura que el moviment il·lustrat va anar adquirint poder per a impulsar i posar en marxa empreses científiques i culturals inspirades pels nous corrents filosòfics, econòmics i polítics, l’ensenyament de les ciències va anar canviant de forma considerable. Pel que fa als vells horts d’herbes medicinals orientats a la formació dels metges, cirurgians i apotecaris, anaren transformant-se de forma molt notable. Fou llavors, al final del segle XVIII, que es comença a parlar pròpiament de jardins botànics com a tals.

Naixien així nous espais més orientats al conreu i a l’estudi de totes les espècies vegetals, tant de la flora autòctona com d’aquella exòtica i llunyana, peça fonamental per al manteniment i l’explotació dels imperis colonials europeus, entre els quals l’espanyol, que encara era el més extens de tots. La dedicació d’una part d’aquests nous jardins botànics a les herbes medicinals no va desaparèixer mai del tot, però l’objectiu fonamental passà a ser el de posseir i exhibir el nombre més gran possible de famílies, gèneres i espècies de plantes; a més de controlar i d’eixamplar el coneixement d’espècies amb gran potencialitat econòmica provinents de les colònies.

La gran revolució taxonòmica que suposà l’acceptació –no sense un bon grapat d’anys de controvèrsies– de la proposta classificatòria de Carl von Linné (1707-1778) ajudà a remodelar la major part dels jardins universitaris preexistents i a dissenyar-ne de nous, dins i fora de l’estricte marc de la institució universitària.

A València, el pla d’estudis de Blasco ja parlava de disposar d’un jardí per a l’estudi global de la botànica. L’intent més clar en aquest sentit fou el del projecte de col·laboració entre la Universitat i la Reial Societat Econòmica d’Amics del País de Valencià, creada alguns anys abans, el 1776. La ciutat va cedir uns terrenys a prop de l’Albereda, a la banda de l’anomenat Pla del Real, encara que tot fa pensar que el jardí no acabà de desenvolupar totes les seues funcions, per problemes i tensions entre les institucions implicades en el projecte.

[imatge 4: Làmina que representa –amb alguna imaginació– el jardí botànic a prop de l’Albereda]

Arribem així a l’any 1802, quan l’encara rector Blasco, definitivament convençut de la inviabilitat del jardí del costat de l’Albereda, va encarregar a Francesc Gil, que més tard serà “catedrático regente de botánica” de la Universitat valenciana (observeu el simptomàtic canvi experimentat per la denominació de la càtedra), el disseny d’un nou jardí botànic en els terrenys de l’anomenat Hort de Tramoieres, situats a la banda nord-occidental del camí de Quart.

[imatge 5: Fragment del plànol de València del pare Tosca, on es ben visible l’Hort de Tramoieres, al començament del camí de Quart]

Feia just un any que el valencià Antoni Josep Cavanilles (1745-1804) ocupava la direcció del Real Jardín Botánico, de Madrid, raó per la qual no és estrany trobar que ell va assessorar Blasco i va voler participar activament en el projecte. A l’Hort de Tramoieres es traslladaren plantes del jardí de l’Albereda i també del jardí que l’arquebisbe de València Fabián y Fuero (1719-1801) havia creat a Puçol el 1777, el qual des d’aleshores era un espai important per a l’aclimatació de plantes exòtiques a les terres valencianes (Fabián havia estat bisbe de Puebla, a Mèxic, abans de ser nomenat arquebisbe de València el 1773).

Les característiques del nou jardí botànic valencià representaven plenament, de la mà del disseny de Gil, l’influx de Cavanilles i la direcció des del 1805 de Vicente Alfonso Lorente (1758-1813), la nova visió d’aquest clàssic espai d’ensenyament i de creació de coneixement científic sobre el món vegetal. Des d’una concepció fortament taxonòmica de la botànica, es tractava d’il·lustrar els parterres amb una disposició i distribució espacial geomètriques, la major part possible de famílies, gèneres i espècies; sense rebutjar les farmacològicament importants, però no fent d’aquestes el centre de la recerca i de l’ocupació de l’espai del jardí.

Per això, els moderns jardins botànics del segle XIX requerien una important inversió en la construcció d’infraestructures dedicades al conreu de plantes no aptes per al clima o el sòl locals, com ara els umbracles, les estufes, els hivernacles, etc. En el cas valencià, tot això hauria d’esperar alguns anys, perquè la ciutat, la Universitat i Lorente mateix (condemnat a mort pels ocupants francesos) superaren les conseqüències dels sotracs bèl·lics primer i de la revolució liberal després. La recuperació i el pla de construccions de les noves infraestructures es desenvoluparan sobre tot durant la llarga direcció de Josep Pizcueta i Donday (1792-1870), que va durar des del 1829 fins al 1863, període durant el qual el Jardí assolí, sens dubte, l’època daurada. La continuació de la història fins a l’actualitat, la pots seguir a la web del mateix Jardí Botànic de la Universitat de València.

[imatge 6: imatge actual del Jardí Botànic de la Universitat de València]

Per a saber-ne més:

• Manuel Costa, Jaime Güemes (ed.), El Jardí Botànic de la Universitat de València. València, Universitat de València, 2001.
• Josep M. Camarasa i Jesús I. Català, Els nostres naturalistes. València, Universitat de València, 2007.
• José M. López Piñero, La escuela botánica valenciana del Renacimiento. València, Consell Valencià de Cultura, 2010.

José Pardo-Tomás

Institució Milà i Fontanals, Barcelona

Consejo Superior de Investigaciones Científicas

Personatges i espais de ciència és un projecte de la Unitat de Cultura Científica i de la Innovació de la Universitat de València, que compta amb la col·laboració de l'Institut d'Història de la Medicina i de la Ciència 'López Piñero' i amb el suport de la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia i del Ministeri d'Economia, Indústria i Competitivitat