Logo de la Universitat de València Logo del portal

  • Laboratori

Personatges i espais de ciència: Mateu Orfila

Personatges i espais de ciència: Mateu Orfila

Mateu Orfila i Rotger

El magnífic paranimf de la Universitat de València és un dels espais simbòlics més importants d’aquesta institució. És el lloc de les celebracions acadèmiques més rellevants com ara l’obertura del curs i la concessió dels doctorats honoris causa i els premis extraordinaris. L’espai va ser construït al segle XVII, però va ser substancialment reformat l’any 1869 per l’arquitecte Sebastià Monleon, autor també d’altres espais emblemàtics de València. Actualment els murs del paranimf estan ocupats per una galeria de retrats que representen diferents rectors de la Universitat. Presidint la testera trobem un quadre del segle XVII que representa la Immaculada Concepció, el qual està flanquejat per dues seccions semicirculars amb columnes de noms d’il·lustres savis valencians en lletres daurades. Dins d’aquesta llista figura Mateu Orfila, un toxicòleg molt famós del segle XIX, gràcies particularment als judicis d’enverinament en què va participar. Aquesta popularitat i altres raons que comentarem més endavant, expliquen la seua presència en un lloc tan emblemàtic com el paranimf de la Universitat de València, tot i que havia nascut a Maó i només va residir a València durant uns quants mesos, quan era estudiant a la Facultat de Medicina. Encara resultarà més sorprenent la presència d’Orfila a la selecta nòmina del paranimf desprès de llegir les seues opinions demolidores respecte a la Universitat de València, expressades en les seues cartes familiars, que han estat recentment editades. Amb aquests documents podem trobar una mirada al voltant de la universitat feta des d’una perspectiva quasi absent dels arxius institucionals: la d’un jove estudiant en l’inici d’una carrera de medicina als primers anys del segle XIX. Només la seua fama posterior i el treball d’una gran quantitat d’erudits de Menorca han permès la conservació d’aquest valuós testimoni amb què construirem bona part d’aquest article.mateu orfila jove

Mateu Josep Bonaventura Orfila i Rotger (1787-1853) va nàixer a Maó el 24 d’abril de 1787. Diverses circumstàncies de la seua joventut a Menorca varen ser decisives per a la seua futura carrera. En primer lloc, amb un context familiar econòmicament favorable, Orfila va obtenir una bona formació en les matèries elementals i també va assolir ben aviat un bon coneixement de llengües modernes com francès i anglès, gràcies a l’existència d’exiliats i a les canviants conjuntures polítiques de l’illa durant el segle XVIII, dominada en diferents moments per la monarquia britànica, francesa i, finalment, espanyola. Aquestes particularitats van permetre un segle XVIII propici per a intercanvis, migracions i influències culturals de molts tipus, tal com encara pot comprovar-se en l’arquitectura de l’illa i en moltes expressions del català de Menorca. Aquesta va ser la llengua emprada per molts il·lustrats menorquins i també pel jove Orfila en els seus primers escrits.

Orfila també va iniciar a Menorca la seua formació musical com a cantant en un cor d’església, sembla que com a teràpia per combatre un tartamudeig persistent. Veurem més endavant que serien unes habilitats fonamentals per a la seua carrera científica i acadèmica. També varen ser importants en aquest sentit les primeres classes de ciències que va rebre a Maó, gràcies particularment al professor d’origen germànic Carl E. Cook. Aquestes classes varen mostrar a Orfila la necessitat de la demostració pràctica, els instruments i els experiments dins de l’ensenyament de les ciències. Finalment, també varen ser decisius els contactes amb el metge de l’hospital de Maó, Antonio Hernández Morejón, antic estudiant de la Universitat de València i també present en la selecta llista del paranimf universitari. Molt probablement les converses amb Morejón varen inspirar el viatge d’Orfila a la tardor de 1804 per tal d’estudiar medicina a València.

La Facultat de Medicina de València tenia una bona reputació. Els estudis havien estat actualitzats amb el nou pla del rector Blasco, que va introduir l’ensenyament de la química amb la creació d’un petit laboratori. Tot i això, l’ambient universitari va ser molt decebedor per al jove Orfila. Va trobar-se amb un ensenyament teòric dirigit a la memorització dels continguts, manuals obsolets i sense actualitzar, disputes acadèmiques interminables, poques activitats pràctiques i quasi sense demostracions experimentals, manca d’interès dels professors i desídia dels estudiants i, com Orfila denunciava en la seua correspondència familiar, moltes festes i poques hores d’estudi. Amb l’ajuda d’un militar il·lustrat, Joan Sánchez Cisneros, membre actiu de la Societat Econòmica d’Amics del País de València, Orfila va poder estudiar química pel seu compte. Llegia les obres dels autors francesos més famosos i desenvolupava petits experiments a casa seua. Aquesta formació autodidacta li va permetre destacar entre els seus companys i guanyar un premi després d’un concurs públic molt elogiosament descrit en la premsa valenciana. L’informe oficial de l’acte indicava que Orfila coneixia bé “les matemàtiques i la física, així com les llengües llatina, francesa, italiana i anglesa” gràcies a les quals li havia estat possible “la lectura d’obres de química poc conegudes per altres alumnes”. En efecte, molts dels seus companys només coneixien el que indicava l’obsolet manual oficial (escrit per Pierre Macquer i traduït per la Universitat de València l’any 1788), en què encara s’indicava que l’aire i l’aigua eren substàncies elementals, tot i que molts anys abans aquestes idees d’origen aristotèlic havien estat abandonades, gràcies a l’anomenada “revolució química” protagonitzada per Antoine Lavoisier i altres químics de la darreria del segle XVIII. Orfila coneixia els manuals d’aquests autors francesos que havia anat acumulant i llegint al seu apartament de València, on havia creat un petit laboratori per a fer experiments i practicar les principals operacions químiques.

Orfila va assolir així, fora de les aules universitàries, una bona formació química, que li va permetre guanyar el concurs públic esmentat i, com veurem, fer una carrera molt singular dins de l’àmbit de la toxicologia. No és sorprenent que aquesta formació destacada també provocara el rebuig i la incomprensió dels seus companys. Quan esmentava els nous sabers químics en les classes, els professors de medicina protestaven: “Ja tenim ací N’Oxigen i  N’Hidrogen”. Orfila estava enfellonit per la gran quantitat de festes acadèmiques (“es fan només 55 o 56 dies d’escola a l’any”) i encara l’emprenyava més la indisciplina dels estudiants a les aules: “uns fumen, altres parlen, altres canten i els mestres el que volen és que els estudiants es quedin tan burros com ells mateixos”. Tampoc no era bona la seua opinió dels professors: “són uns pedantons, com sap tota Espanya ...  no saben més que fer cigarros i fumar”. Aquest escenari esdevingué encara més insuportable desprès d’un encontre desafortunat amb la Inquisició, provocat per unes afirmacions poc ortodoxes d’Orfila respecte a l’edat de la Terra. L’agost de 1805, Orfila escrivia al seu pare per indicar-li que primer preferia “morir” abans de romandre un dia més a la Universitat de València, a la qual qualificava com “la mare de la barbàrie”.

Orfila va decidir continuar la formació a Barcelona, on va assistir probablement a les classes del Col·legi de Cirurgia (no hi havia Facultat de Medicina a Barcelona desprès de 1714). Va aprofundir la seua formació química amb els cursos organitzats per Francesc Carbonell i Bravo a la Junta de Comerç de Barcelona. Mitjançant un informe favorable del seu professor, Orfila va obtenir una beca (o “pensió” segons l’expressió de l’època) i així va formar part del selecte grup de “pensionats” que van viatjar a diverses capitals europees per continuar la seua formació durant els darrers anys de la Il·lustració. Al contrari que els primers viatgers de la dècada anterior, la major part dels “pensionats” de la generació d’Orfila no van poder desenvolupar una carrera científica al seu país per diverses raons, fonamentalment per la crisi econòmica de les institucions que fomentaren els viatges, on havien suposadament d’integrar-se a la tornada. A aquesta situació desfavorable es van afegir l’efecte destructiu de les guerres napoleòniques i, encara molt més devastadores, les mesures de repressió envers liberals i afrancesats del règim de Ferran VII d’Espanya.

Orfila no va ser afectat directament per aquesta repressió política patida per molts pensionats de la seua generació. La Guerra del Francès va suposar la cancel·lació de la beca a París, quan era en el segon any dels estudis a la prestigiosa Facultat de Medicina. Amb l’ajuda econòmica de la família, Orfila va decidir continuar a la capital francesa, on va finalitzar la carrera de medicina amb una tesi respecte a l’anàlisi químic de l’orina, presentada al desembre de 1811. Al mateix temps, Orfila va iniciar dues activitats que serien decisives per la seua carrera: les vetlades musicals als salons parisencs (on esdevingué un cantant famós) i els seus cursos privats de ciències. Les seues excel·lents destreses musicals li varen permetre contactar amb molts notables de la societat francesa, que més endavant constituirien suports claus durant moments decisius de la seua vida. Les classes privades serien també importants tant per al prestigi acadèmic com per als seus minvats recursos econòmics. Si acceptem els records d’Orfila descrits en la seua autobiografia, aquests cursos privats també varen ser un punt de partida de les seues investigacions toxicològiques. Li varen permetre realitzar una gran quantitat de demostracions experimentals, experiments amb animals i assajos químics, i va adquirir així una gran destresa amb les tècniques del laboratori.

Combinant la formació mèdica i les seues excepcionals habilitats per a la química, Orfila va poder escriure durant l’any 1813 el tractat dels verins que el faria famós: Traité des poisons (París, 1814-1815). Amb una gran quantitat d’edicions i traduccions, aquest text va ser una eina fonamental per al desenvolupament de la toxicologia del segle XIX  i és considerada una fita crucial en el desenvolupament d’aquesta ciència. En els anys següents va aparèixer la segona de les seues obres importants: els Éléments de chimie (París, 1817). Tot i que ara és molt menys conegut, aquest manual va servir per a la formació de tota una generació de químics del segle XIX: fou reeditat periòdicament durant quasi quatre dècades i traduït a bona part dels idiomes europeus. Aquestes publicacions varen comportar un reconeixement acadèmic creixent, així com també una nova font d’ingressos, dos aspectes igualment rellevants que Orfila va continuar augmentant amb la publicació d’un petit manual de divulgació de primers auxilis en cas d’enverinament (Secours à donner aux personnes empoisonnées et asphyxiées, París, 1818). L’edició d’aquest obra va ser possible pel suport del govern francès. També va obtenir, amb l’ajuda de les amistats dels salons, una lucrativa plaça de metge reial. Tot aquest context favorable explica que Orfila poguera rebutjar una oferta del govern espanyol per a ocupar una càtedra de química a Madrid. “Espanya no té un quarto”, va escriure en novembre de 1815 al seu pare, “jo no sortiré d’aquest país [França], on estaré perfectament d’ací a tres o quatre anys, si no em paguen com convé”. Aquest episodi ha estat esmentat moltes vegades per historiadors i comentaristes de tot tipus, que l’han considerat un precedent de la “fuita de cervells”, semblant a la que hem patit als darrers anys com a resultat de les polítiques ultraconservadores i de les retallades dins de l’àmbit de la ciència.

La permanència definitiva d’Orfila a París va confirmar-se amb el seu matrimoni amb Gabrielle Lesueur  (una jove procedent d’una família d’artistes francesos) i l’adquisició de la nacionalitat francesa, condició necessària per a presentar-se a un concurs per una plaça de professor a la Facultat de Medicina de París, el qual va guanyar a l’inici de març de l’any 1819. L’endemà va escriure amb orgull a la seua germana: “Ahir a les quatre em van nomenar professor de Medicina Legal... A l’edat de 31 anys i 10 mesos em veig professor de la primera escola [de medicina] del món, és a dir, ja m’és impossible ser més”.  Orfila va romandre tota la seua vida dins d’aquesta institució. No va ser afectat per la depuració dels liberals de la Facultat de Medicina de París a la tardor de 1822. Ans al contrari, la destitució del seu mestre i protector Nicolas Vauquelin va permetre que Orfila obtingués la càtedra de química, que mantindria fins a la mort. La carrera d’Orfila arribaria al seu moment culminant durant el govern de Louis-Philippe, quan va ser designat degà de la Facultat de Medicina de París, al mateix temps que, seguint una pràctica molt habitual a la França d’aquesta època, acumulava una gran quantitat de càrrecs dins de l’administració i gaudia d’un gran poder acadèmic dins de la medicina francesa durant els anys de 1830 a 1848.

Aprofitant aquesta posició predominant, Orfila va desenvolupar moltes reformes importants: l’ampliació dels espais per a l’ensenyament pràctic de la Facultat de Medicina, la creació de nous museus d’anatomia, l’organització de laboratoris pràctics de química, la gestió dels cursos privats oferts per professors externs, la limitació de l’accés als estudiants amb l’exigència de més formació científica, i la reforma de les escoles secundàries de medicina, on es formaven els farmacèutics i els “officiers de santé”, una titulació mèdica particularment important al món rural, que Orfila va tractar d’eliminar.

Orfila no va ser tan estricte, tot i que ho havia criticat durant els seus anys a València, pel que fa amb les pràctiques de nepotisme i endogàmia que varen ser més i més habituals a la Facultat de Medicina de París. En poques dècades va deixar de ser la institució vibrant i innovadora de principi del segle XIX, el centre del que Michel Foucault va designar com la “revolució clínica”, i que atreia estudiants de tot el món amb el prestigi dels seus professors. A la meitat del segle XIX era ja poc el que romania d’aquest esplendor, el qual havia deixat pas a un conjunt de genealogies familiars, cada vegada més decadents i mediocres, que van ser perpetuades durant les dècades futures, i van deixar molt poc d’espai per a la innovació i la renovació. Orfila no va ser, ni de lluny, el que més va aprofitar aquestes pràctiques, però també és cert que va aconseguir, sense massa dificultat, que el seu cunyat Octave Lesueur esdevinguera director del laboratori de química i també que el seu nebot Louis Orfila obtinguera una plaça de professor agregat. Hi ha casos molt més espectaculars, com la família del cirurgià Antoine Dubois: el seu fill, quatre cunyats i fins tot tres néts van aconseguir ser professors de la Facultat de Medicina de París. No sembla que Orfila, durant els seus anys com degà, tinguera la intenció (o la capacitat) de lluitar contra aquestes pràctiques que van conduir a la gran institució mèdica parisenca a un atzucac, tal com va indicar el gran historiador de la medicina Erwin H. Ackerknecht en el més famós estudi històric respecte a aquesta institució.

Pel contrari, Orfila sí que va lluitar decididament i amb mà ferma contra les revoltes estudiantils d’inspiració republicana, molt virulentes en els anys centrals de la dècada de 1830. Els estudiants protestaven sovint contra el que consideraven nepotisme en els concursos del professorat. Altres vegades les revoltes estaven connectades amb les grans manifestacions republicanes contra els governs monàrquics i les limitacions de la llibertat de premsa. Orfila va emprar tot el seu poder per controlar aquestes revoltes, va imposar disciplina i sancions als estudiants més revolucionaris, i els va limitar l’accés a les aules o va suspendre fins i tot els seus cursos quan hi havia protestes generalitzades. Totes aquestes gestions, afegides al seu lloc destacat dins de les institucions mèdiques i educatives, expliquen la identificació d’Orfila amb el règim monàrquic, cosa que permet comprendre la seua destitució fulminant poc després de la Revolució de 1848.

Durant aquest anys, Orfila va esdevenir famós per dues raons addicionals: les vetlades musicals que organitzava al seu saló i la participació als judicis d’enverinament. El saló del matrimoni Orfila fou un lloc de trobada de personatges poderosos, metges, advocats i joves artistes amb intencions de fer carrera dins del competitiu món musical parisenc. Orfila era membre de societats musicals, organitzava concerts i cantava de vegades fragments de les òperes més famoses de l’època. Els salons parisencs també servien per a trobades discretes, intercanvis d’informació i negocis de tot tipus. Als darrers anys de la seua vida, Orfila afirmava que molts avanços rellevants de la seua carrera havien estat assolits amb converses informals dels salons, i no tant a les acadèmies i als despatxos oficials.

Orfila va guanyar també una gran popularitat com a pèrit durant judicis d’enverinament. Aquesta activitat d’Orfila, iniciada als inicis de la dècada de 1820, arribaria als nivells màxims durant els anys finals de la dècada següent, quan l’arribada de noves tècniques toxicològiques d’alta sensibilitat, junt amb l’onada creixent d’enverinaments i la participació en judicis molt mediàtics, van transformar  Orfila en el toxicòleg més famós de tot Europa. El cas judicial més conegut és l’associat amb Marie Lafarge, una jove de l’alta burgesia parisenca que suposadament  va enverinar el seu marit amb uns pastissos farcits amb arsènic. El judici va tenir quatre proves pericials diferents i contradictòries, cosa que va generar un ventall ampli d’opinions confrontades i, posteriorment, una producció gegantina de textos diversos de caire legal, mèdic i literari, tant a França com també en molts altres països. Amb la participació d’activistes republicans com François-Vincent Raspail, i  també el principal crític dels mètodes d’Orfila, els debats varen engrandir-se amb un conjunt molt ampli de temes polítics, socials i mèdics: la fiabilitat dels mètodes d’anàlisi de l’arsènic, la selecció dels diversos pèrits, els límits del jurat en els casos amb proves pericials complexes, el paper de la premsa i dels judicis paral·lels, el valor relatiu de les proves pericials i testificals, etc. La polèmica generada explica la decisió de l’any 1843 d’Orfila per tal d’evitar els tribunals de justícia. La decisió va ser temporal perquè Orfila tornaria als darrers anys de la seua vida, tot i que mai més amb l’autoritat del període anterior.

Gravat basat en un daguerreotip d’Orfila als darrers anys de la seua vida. A la taula hi ha els seus tres treballs principals: els Elements de química, el Tractat dels verins i el Manual de medicina legal.

Els darrers anys d’Orfila varen estar caracteritzats per la pèrdua de prestigi i poder acadèmic. La Revolució de febrer de 1848 va suposar-li la destitució com a degà de la Facultat de Medicina i l’inici d’una investigació, dirigida pel nou degà, que va formular sospites respecte a la gestió econòmica anterior. Tot i que la investigació va tancar-se sense conseqüències, Orfila no recobraria la seua posició prevalent dins de la comunitat mèdica francesa. Malgrat les seues mostres públiques de lleialtat amb els governs més conservadors de la II República, i també envers el posterior règim autoritari de Louis Napoléon, Orfila va ser apartat de pràcticament totes les comissions governamentals i òrgans educatius. Els seus últims anys, marcats per malalties i estades a balnearis, va dedicar-los a la revisió dels seus grans tractats de toxicologia i de química i a impartir les seues classes de química, que va continuar fins a poques setmanes abans la mort a París el 12 de març de 1853.

José Ramón Bertomeu Sánchez

Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero

(Universitat de València)

 

 

Imatges:
Publicat per:
 
Aquesta pàgina web utilitza cookies pròpies i de tercers amb fins tècnics , d'anàlisi del trànsit per facilitar la inserció de continguts en xarxes socials a petició de l'usuari . Si continua navegant , considerem que accepta el seu ús . Per a més informació consulte la nostrapolítica cookies