Logo de la Universitat de València Logo del portal

  • Laboratori

Personatges i espais de ciència: Pere Jaume Esteve

Personatges i espais de ciència: Pere Jaume Esteve

Segons diversos historiadors, Pere Jaume Esteve va nàixer probablement a Morella o a Sant Mateu cap a 1500, i va morir a València el 1556. A penes tenim cap notícia dels seus orígens familiars i la seua infantesa i joventut, però les investigacions el vinculen amb la zona nord del País Valencià. Era fill del metge Gaspar Esteve i, tot seguint la professió paterna, es va formar com a metge a les universitats de París i Montpeller, on va adquirir un perfecte domini dels idiomes clàssics i una sòlida preparació en anatomia i història natural. Es va assentar després en la ciutat de València, on va exercir com a metge, primer com a conjunt del seu pare (1544) i després com a titular del càrrec després de la mort del seu progenitor, en 1550. Va ocupar en l'Estudi General les càtedres d'anatomia i simples durant els períodes 1545-1546 i 1546-1547, la de grec i la de cirurgia en 1547-1548, i la de matemàtiques en 1555-1556, creada la darrera pels mercaders arrendataris dels drets de la ciutat. Aquesta diversitat docent s'explica per la seua mentalitat científica. També cal remarcar que fou un dels primers que va introduir en els punts del doctorat, a partir de 1554, qüestions de l'examen extretes preferentment de textos galenistes i dels Aforismes d'Hipòcrates, el que va suposar una clara renovació, així com el desterrament ben aviat del Cànon d'Avicenna com a text docent, tant en les aules com en els exàmens.

Esteve va ser, junt al seu amic Miquel Jeroni Ledesma, un dels protagonistes del moviment humanista que, al llarg de la dècada dels anys quaranta del segle XVI, es va enfrontar dins l'Estudi General amb els barbari, seguidors de la tradició arabitzada baixmedieval. Resulta molt significatiu que, al juliol de 1548, fos castigat amb l'expulsió durant un any del recinte universitari per haver pronunciat "paraules desacatades" contra el rector Joan Salaia, principal cap dels barbari. El rector Salaia (ca. 1490-1558), que exercí el càrrec durant 30 anys, sentia una clara animadversió cap als humanistes filòlegs, als quals anomenava "gramàtics", entre els quals es trobava Esteve, bon coneixedor del grec, ja que era capaç de versificar en aquesta llengua, com ho demostra un epigrama inclòs en la gramàtica grega del seu amic Ledesma. A més a més, com a metge de clara orientació humanista, es va posar en contacte directe amb les obres originals de Galè i Hipòcrates, dins el programa de retorn a les fonts mèdiques clàssiques. Fruit d'això són les seues dues obres impreses, edicions del text original grec amb la seua corresponent traducció llatina i amplis comentaris del segon llibre de les Epidèmies hipocràtiques (Hippocrates Coi Medicorum omnium principis epidemion liber secundus a Petro Iacobo Steve metge latinitate Donatus et fusissimis commentariis illustratus... València, J. Mey, 1551); i de la Theriaca de Nicandre (Nicandri Colophini poetae et Medici antiquissimi clarissimique Theriaca Petro Iacobo Steve metge valentino interpreti et enarratore, València, J. Mey, 1552). Ambdós llibres figuren entre les aportacions de major altura de l'humanisme científic i entre els més acurats textos grecs impresos en l'Espanya del segle XVI. Igual que altres seguidors de l'humanisme, Esteve va interpretar l'estudi ambientalista de la salut i la malaltia, recomanat pels hipocràtics, en sentit astrològic. Això el va portar a conrear l'astrologia i, en general, les disciplines matemàtiques, de les quals va ser professor durant l'últim any de la seua vida.

També va mostrar interès per l'anatomia, en una línia coherent amb la seua formació a França al costat de figures com Jacobus Sylvius i Guillaume Rondelet. La secció quarta del llibre segon de les Epidèmies consisteix en una breu exposició de l'anatomia de les venes i dels nervis perifèrics. Amb tot, la seua actitud davant la reforma de Vesali va ser ambivalent. En ocasions, el va atacar per les seues crítiques a Galè amb un estil digne de Sylvius. No obstant això, altres vegades no dubtà a lloar amb entusiasme les seues contribucions. A la càtedra d'anatomia valenciana, aquesta ambivalència seria substituïda per una adhesió incondicional a la renovació vesaliana, gràcies a Pere Jimeno, successor d'Esteve com a titular, i a Lluís Collado, que l'ocupà més tard.

Esteve va tenir un particular interès per l'estudi de les plantes, matèria en la qual es considerava deixeble de Rondelet, el seu mestre a Montpeller. El seu llibre sobre la Theriaca de Nicandre alterna l'edició de l'original grec amb la traducció llatina i extensos comentaris, de manera que cal situar-lo en el marc dels estudis humanistes de recuperació i edició de textos clàssics. En els seus comentaris llatins al text de Nicandre, que és un poema didàctic sobre toxicologia dedicat fonamentalment als verins animals, es va ocupar d'animals i de plantes, afegint notícies de les localitats valencianes en què es trobaven i dels noms vulgars que hi rebien. Així, per exemple, es va ocupar de diverses espècies botàniques que creixien al Penyagolosa, zona en la que va herboritzar amb freqüència, començant per l'abròtan femella, que distingí del “mascle”, tot seguint Dioscòrides:

“El abrótano, que es de dos géneros, uno hembra pero otro macho mucho mayor, por lo cual lo llama Nicandro egregio. Los que crecen en nuestro territorio son de olor más fuerte y de gusto más penetrante que el primero. A la 'broida' llaman vulgarmente 'olitores'. Nace en los montes mucho mejor, especialmente en el que llaman Penyagolosa, donde lo hemos observado brotar durante los pasados años en máxima cantidad”.

De la mateixa manera, en ocupar-se de les espècies del gènere Aristolochia, es referí a les seues herboritzacions en “una fuente junto a la localidad de Bétera... y la montaña que llaman Penyagolosa”. Altres vegades, a més del terreny on creixia una planta, afegí el nom que li donaven els apotecaris. Per exemple, sobre el cogombre amarg diu:

“En nuestro territorio nace con frecuencia en las zonas arenosas y con guijarros. Las boticas lo llaman cucumis anguinus  [cogombre torturador]”.

Resultat de les seues herboritzacions va ser un manuscrit dedicat a les plantes que creixien al territori valencià, del qual només s'ha conservat un breu resum inclòs en les Décadas de la Historia de Valencia (1610) de Gaspar Escolano. L'obra d'Esteve va circular, com tants altres llibres de l'època, en còpies manuscrites, cap de les quals ha estat, per desgràcia, localitzada, excepció feta del resum abans esmentat. En les seues Décadas, Escolano es lamenta que guardaren el diccionari "tan celosamente los que llegaron a verle y trasladarle, que con nadie le comunican". Per això, únicament va tractar d'algunes de les plantes que s'hi inclouen, oferint una llista de noms vulgars valencians i castellans de cent vint espècies, acompanyats en alguns casos de dades sobre els llocs de procedència, l'ús medicinal o alimentari, les propietats, etc. No obstant això, Clusius segurament va utilitzar el manuscrit d'Esteve durant la seua estada a València, perquè en el capítol sobre el Hippoglossum Valentinum repeteix la frase d'Esteve sobre els noms vulgars d'aquesta espècie:

“Els andalusos l'anomenen coronilla de fraile i siempre enxuta, ja que seempre apareix àrida i seca, però els murcians i els valencians, l'anomenen vulgarment 'segullada'. Alguns professors valencians consideraven que és un hipoglòs, encara que sense tenir res en comú amb allò descrit per Dioscórides”.

No hi ha dubte que els “professores valencians” eren Esteve i Plaza.

            L'interès de l'aportació d'Esteve a l'estudi de plantes resideix principalment en què la seua data de redacció (1545-1556), es correspon amb la dels intents europeus més primerencs de recollida de materials sobre flores regionals.

            Però el seu llegat botànic tindria una molt especial repercussió que ens obliga a connectar la seua biografia amb la d'un il·lustre botànic que tingué una particular relació amb València: Cavanilles.

 

Antoni Josep Cavanilles, Pere Jaume Esteve i l'estèvia

Al segle XVIII, amb l'arribada de la dinastia dels Borbó a Espanya, es van multiplicar el nombre d'expedicions científiques de diversa índole, des d'exploracions marítimes i hidrogràfiques, amb aportacions cartogràfiques d'alta qualitat, passant per expedicions astronòmiques i geodèsiques, fins exploracions naturalistes que van donar a conèixer a la ciència europea noves espècies vegetals i animals en el moment del naixement de la història natural moderna.

            Si ens cenyim al cas de les expedicions encaminades al coneixement de la naturalesa del Nou Món, seran el Real Gabinete de Historia Natural i el Real Jardín Botánico de Madrid els encarregats de dur a terme els nous plans, de forma similar al que succeïa en Londres i París. Les expedicions i viatges dirigits per aquestes institucions ‒especialment per Casimiro Gómez Ortega, director del Real Jardín Botánico‒ es van encarregar, entre altres coses, d'elaborar el catàleg dels tres regnes de la natura per al seu control posterior. Encara que en els regnats anteriors hi va haver algunes temptatives per aconseguir l'exploració botànica dels territoris americans, és amb la pujada al tron ​​de Carles III quan es produeix l'esforç més profund per classificar, des d'un punt de vista científic, la naturalesa del Nou Món.    

            En aquest context cal entendre la participació de Cavanilles en aquest nou univers botànic arribat a la metròpoli, i la seua famosa obra Icones et descriptiones plantarum. L'obra consta de sis volums publicats entre 1791 i 1801, i inclou moltes plantes peninsulars, moltes endèmiques de València. Però la major part del seu contingut està dedicat a la classificació taxonòmica d'espècies americanes, filipines, australianes i de diferents zones del Pacífic, que va descriure a partir dels herbaris, pintures i plantes vives que hi havia al jardí botànic de Madrid, institució que va dirigir des de 1801 fins a la seua mort tres anys després. L'origen d'aquests materials són fonamentalment les grans expedicions científiques, especialment les dirigides per Martín de Sessé i Alejandro Malaspina.

            Cavanilles, encara que coneixia bé el sistema natural de Jussieu, era un linneà reformista, pel que no admetia l'existència de grups taxonòmics naturals, i tenia una orientació taxonòmica de la botànica. Per això, considerava la botànica com una ciència en si mateixa (enfront dels que la supeditaven a la farmàcia) i que les descripcions podien realitzar-se únicament amb material d'herbari, sense trepitjar el camp. Així, els Icones cal enquadrar-los en aquesta polèmica i concepte de la naixent disciplina botànica per entendre adequadament el seu significat i importància.

            Els Icones constitueixen una de les més importants contribucions de l'època a la botànica descriptiva, tant per la qualitat del text com per les il·lustracions, dibuixades pel mateix Cavanilles, i gravats per diferents artistes. De fet, en la seua obra va culminar la botànica descriptiva de la Il·lustració, i és una contribució de gran importància al coneixement i descripció de les plantes americanes. Descripcions de centenars d'espècies de gairebé tot el món que continuen avui unides al seu nom en la Nomenclatura Botànica Internacional apareixen descrites per primera vegada en aquesta obra.

            Cavanilles va tenir una consciència explícita de la important tradició d'estudi científic de les plantes que hi va haver a València durant els dos segles anteriors, fonamentalment els desenvolupats al voltant de la càtedra d'Herbes de l'Estudi General. Aquest interès el va portar a que el discurs que va donar per iniciar el curs de 1804 en el Jardín Botánico, portara per títol “Sobre algunos botánicos españoles del siglo XVI” (fou publicat aquell mateix any en els Anales de Historia Natural, 7, 99-140). Curiosament, la primera nota d'aquest article recull una cita d'un llibre de Pere Jaume Esteve, parlant de la ignorància dels apotecaris.

            Així, unint el seu afany de fer una botànica taxonòmica, la direcció del jardí botànic de Madrid i la consegüent apropiació dels materials procedents de les expedicions, afegit el seu interès per la història de la naixent disciplina, s'expliquen les raons per les quals va dedicar en honor als naturalistes valencians diversos gèneres descrits per ell per primera vegada. Entre ells destaquen figures com Lluís Collado (Colladoa) o Andrés Piquer (Piqueria) i, també Pere Jaume Esteve, amb el nom del qual designà un nou gènere de plantes procedents d'Amèrica del Sud:

 

       "En memòria de Pere Jaume Esteve (conegut vulgarment per Steve o Esteve), metge hispà de València, de gran nomenada, i professor de botànica en l'acadèmia a mitjan del segle XVI. A més de les obres publicades, que van donar a ell gran glòria, va deixar el manuscrit Diccionari de les plantes que naixen en el regne de València, obra i còpia d'utilitat excepcional, si creguem els testimonis".

 

            Així doncs, si mai consumiu algun producte edulcorat amb estèvia o bé endolciu la vostra infusió amb la planta americana, recordeu-vos d'Esteve i de Cavanilles, il·lustres científics lligats a la seua història i el seu nom.

* * *

I si voleu encara conèixer millor la història del dolç i dels edulcorants al llarg de la història valenciana, la biografia d'aquests dos grans científics, Cavanilles i Esteve, de l'escola botànica valenciana, però també la introducció i difusió de l'estèvia a casa nostra, vos convidem a visitar l'exposició "Stevia, la panacea dolça", organitzada des del Vicerectorat de Cultura de la Universitat de València i l'Institut d'Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero. Val a dir que l'estèvia és un edulcorant natural que en els darrers anys ha conegut un procés d’expansió global sorprenent, tant del creixement de la seua producció i comercialització com del seu consum. L'exposició serà inaugurada al Palau de Cerveró el dia 28 d'aquest mateix mes d'octubre, i romandrà oberta al públic fins les acaballes de gener de 2016. L'exposició ha estat obra de diversos investigadors vinculats a la Universitat de València i a la Universitat Politècnica de València, en col·laboració amb personal del CSIC (Ingenio), diversos tècnics agrònoms, periodistes i tècnics en exposicions. A més a més, compta amb el suport dels Ajuntaments de Morella i Sant Mateu del Maestrat, municipis originaris de la família de Pere Jaume Esteve. També s'ha de dir que vinculada amb l'exposició es realitzarà un audiovisual multimèdia produït pel Taller d'Audiovisuals de la Universitat de València, i la publicació d'un llibre sobre el passat, el present i el futur de l'estèvia. L'exposició també anirà acompanyada d'un cicle de cinema que porta per títol "Com més sucre, més dolç?",  al Palau de Cerveró:

5 novembre: Un mundo de fantasía (Willy Wonka and the Chocolate Factory,
Mel Stuart, 1971)

12 novembre: La camarera (Waitress, Adrienne Shelly, 2007)

19 novembre: Chocolat (Lasse Hallström, 2000)

 26 novembre: Tiempos de azúcar (Juan Luis Iborra, 2001)

 

Finalment s'espera també organitzar seminaris, conferències i taules redones, relacionats amb els edulcorants naturals i artificials, així com la realització de tallers didàctics sobre el gènere Stevia i les seues espècies botàniques en col·laboració amb el Jardí Botànic de la Universitat de València.

 
Aquesta pàgina web utilitza cookies pròpies i de tercers amb fins tècnics , d'anàlisi del trànsit per facilitar la inserció de continguts en xarxes socials a petició de l'usuari . Si continua navegant , considerem que accepta el seu ús . Per a més informació consulte la nostrapolítica cookies