D’origen baixmedieval, totalment reconstruïda el 1782

Segons M. del Rey (PGOU València 2013 i PAT de l’Horta 2018) la referència més antiga sobre aquesta alqueria, amb el nom d’alqueria de Sant Miquel, és la seua inclusió en el plànol de Francisco Cassaus de la “Particular Contribución de la ciudad de Valencia”, de l’any 1695 (que no 1595). En la nostra opinió, tanmateix, i raonablement, es tracta d’una alqueria d’origen baixmedieval, que pot ser tingué altre nom anteriorment. De fet, un inventari dels béns del monestir de Sant Bernat de l’Horta, antecedent del de Sant Miquel dels Reis, datat l’any 1448, parla d’una gran alqueria propietat de dita institució la qual tenia establerta en emfiteusi un tal Bernat Martí. No podem assegurar que siga aquesta, però el mètode habitual de gestió d’aquestes terres era efectivament la seua cessió en emfiteusi a llauradors, i així seguiria fins principis del segle XIX. Una placa situada en la façana de l’alqueria indica l’any 1782, data en la qual probablement va ser reconstruïda pel monestir amb l’aparença i característiques materials que té hui en dia. Posteriorment, en la dècada del 1830, seria desamortitzada per l’Estat espanyol, com tots els béns eclesiàstics d’aquell moment, i subhastada públicament. Per ara no coneguem els detalls d’aquests fets ni la seua evolució com propietat particular fins el present, però lògicament el seu nom de “Tota” respon a un malnom o apel·latiu dels seus propietaris o habitants d’aquets darrers dos segles.

L’alqueria ha estat durant segles en mig d’un paisatge d’horta, si bé amb un parell de característiques peculiars. Una, que està construïda vora un dels principals camins de circulació de l’Horta de València: el camí reial de Morvedre (conegut en la segona meitat del segle XX com carretera vella de Barcelona), la via més important de connexió de la ciutat vers les comarques del nord. I en segon terme, que estava i està situada a les portes del recinte del monestir de Sant Miquel dels Reis, de manera que tot i ser una alqueria agrària també restava marcada per aquests elements més “urbans”. Hui en dia aquesta afectació urbana ha augmentat, especialment pel tràfic de l’avinguda i des del punt de vista del paisatge per l’existència d’uns edificis moderns de gran altura just al seu davant. Tanmateix, tot i que envoltada d’altres cases, encara es manté un gran espai d’horta a pocs metres d’ella en direcció oest. Quant a les seues característiques arquitectòniques, l’actual edifici correspon a la reconstrucció del 1782 i sense un estudi detallat no és possible saber si s’han conservat parts de l’alqueria baixmedieval. A més, segons M. Del Rey (PGOU de València, 2013, i PAT de l’Horta 2018), la rehabilitació duta a terme fa uns anys ha modificat bastants elements d’aquesta construcció del segle XVIII. L’alqueria consta d’una casa compacta, de dues plantes i a dues aigües, amb una planta aproximada de 26 x 11 m, amb la façana principal mirant al sud, que no al vell camí reial i actual avinguda, i diverses porxades a la seua part posterior dedicades a funcions agrícoles complementàries. Està construïda de mamposteria i rajola, però també es detecten alguns punts fets amb carreus de pedra. La coberta és de teula àrab i tota ella està arrebossada per l’exterior. La façana principal, després de la rehabilitació moderna, presenta dues portes de dimensions no tradicionals i dues fileres de finestres en la planta superior, una més baixa de buits de diferents dimensions i distribució irregular, mentre que dalt d’elles hi ha altra filera de finestres més menudes i aquestes sí iguals i simètriques, corresponents a l’andana. Totes elles mantenen la decoració de la llinda superior amb un semiarc de rajoles en posició vertical, mentre que són només les de la planta baixa i primera filera de la superior les que tenen enreixat. A hores d’ara caldria un detallat estudi per detectar les modificacions de la restauració i identificar correctament els elements del segle XVIII o inclús anteriors. Un gran anunci d’uns vivers a aquesta façana principal així com una tanca metàl·lica en part de dita façana alteren el seu caràcter de Bé de Rellevància Local.

Bé de Rellevància Local-Espai Etnològic d’Interès Local (PGOU València i PAT de l’Horta).

L’alqueria té un escut heràldic en pedra, de Ferran d’Aragó, duc de Calàbria, que també està declarat Bé de Rellevància Local. Actualment l’alqueria ha quedat inclosa en Sòl Urbà segons el PGOU de València vigent.

• Plan de Acción Territorial de Protección de la Huerta de Valencia. Versión Preliminar (2008). Memoria de Ordenación. Anexo. Fichas de Elementos Arquitectónicos. Índice de Fichas, (dir. Arancha Muñoz), Generalitat Valenciana, Element EPA_07.03, p. 257. 
• Revisió Simplificada del Pla General de València (2013). Catàleg de béns i espais protegits de Natura Rural. Element: EPA_SU_17.03, pp. 559-564.
• Inventari General de Patrimoni Cultural Valencià. Conselleria de Cultura. Generalitat Valenciana. Béns del Catàleg d’Etnologia, fitxa: Alqueria de Tota o de Sant Miquel, autoria: ¿?.
• Pla d’Acció Territorial d’Ordenació i Dinamització de l’Horta de València (PAT de l’Horta). Generalitat Valenciana, 2018. Catàleg annex. Element Patrimonial: EPA_07.02. Alqueria Tota, pp. 345-347.
  

DEL REY AYNAT, M. et alii (2002): Alqueries. Paisatge i arquitectura en l’horta, València, Consell Valencià de Cultura.

DEL REY AYNAT, M. (2010): Arquitectura Rural Valenciana, Barcelona: Galerada (1ª edició: València: Direcció General de Patrimoni Artístic, 1996).

DEL REY AYNAT, M. (1990): “La casa rural de origen moderno en el territorio valenciano”, dins: Cea Gutiérrez, A.; Fernández Montes, M., Sánchez Gómez, L. A (edits.): Arquitectura popular en España, Madrid, CSIC, pp. 525-539.

DEL REY AYNAT, M. (2000): “L’arquitectura de la casa rural valenciana al voltant del segle XV”, dins Actes del I congrés d’estudis de l’Horta Nord, València, Centre d’Estudis Comarcals de l’Horta-nord, pp. 403-412.

ALMELA I VIVES, F. (1932): Alquerías de la huerta valenciana, València, Sociedad Valenciana de Fomento del Turismo,

ALMELA I VIVES, F. (1960): La vivienda rural valenciana, València, La Semana Gráfica.

CASAS TORRES, J. M. (1943): La vivienda y los núcleos de población rurales de la huerta de Valencia, Madrid, Instituto Juan Sebastián Elcano, 1944, 328 pp.

GUINOT RODRÍGUEZ, E. (2002): “L’alqueria valenciana en la Història”, dins: DEL REY, M. et alii: Alqueries. Paisatge i arquitectura en l’horta, València, Consell Valencià de Cultura, pp. 33-41.

ALGARRA PARDO, V.; BERROCAL RUIZ, P. (2016): “Uno no, muchos centros históricos en Valencia. Llocs, núcleos agrupados y alquerías en la ciudad”, dins: Algarra, V.; Cárcel García, C. (edits.): València, quan la ciutat aplega a l’horta: homenatge a Eduard Pérez Lluch, València: Ajuntament de València, pp. 103-118.

ALGARRA PARDO, V. (2002): “La materia de què es construeix l’alqueria: materials i tècniques de construcció”, dins: Del Rey, M. et alii: Alqueries. Paisatge i arquitectura enl’horta, València, Consell Valencià de Cultura, pp. 43-47.

Fotos: E.Guinot