
Està situada al Camí Vell d’Alboraia núm. 41. S’hi arriba des de la redona entre la Ronda Nord i l’avinguda Alfahuir.
L’alqueria està habitada i amb manteniment.
Segle XVII
Com en el cas de moltes altres alqueries de l’Horta de València, no és fàcil trobar detalls sobre la seua història concreta perquè han estat edificis de propietat privada amb un ús agrícola i residencial, que han canviat periòdicament de mans i que no solen aparèixer a les fonts escrites de caràcter més oficial. A més, algunes d’elles han mantingut el nom durant molt de temps, fins i tot al present més recent, però d’altres han canviat el seu apel·latiu en funció del nom, malnom o cognom de la família propietària. Per això, només una recerca lenta i acurada als arxius permet en ocasions trobar el seu rastre en el passat. Per la seua part, segons M. del Rey (Versió Preliminar del PAT de l’Horta, 2008) els seus orígens serien del segle XVII (indica l’any 1641), amb modificacions i altres parts de segles posteriors.
L’alqueria estava situada en mig d’un gran espai d’horta, el Racó de Sant Llorenç, entre els primitius nuclis urbans d’Orriols, Benimaclet i Alboraia, creuat per la séquia del Palmar més avall anomenada séquia de Vera i en l’entorn tant de l’alqueria de Campaneta com del monestir de Sant Miquel dels Reis. Tanmateix, el creixement urbà de la segona meitat del segle XX, especialment de la darrera localitat, la va anar deixant en un entorn semiurbà. En les darreres dècades, la construcció molt a prop de la Ronda Nord de València i unes cotxeres del Metro encara l’ha deixat més arraconada. Tanmateix, encara manté al seu voltant més immediat camps de cultiu. Segons M. del Rey (Versió preliminar del PAT de l’Horta, 2008) l’alqueria és una construcció de grans dimensions que acumula diverses parts de diferents èpoques, totes elles amb morfologia a dues aigües. L’edifici més antic mira al sud i té un solar rectangular de 14 x 10 m aproximadament. Per la seua part posterior dreta té adossat altre cos rectangular que forma amb el principal una figura de “L” i que genera un pati interior envoltat per unes porxades de diferents formes i altures. El conjunt agrícola de l’alqueria encara disposa d’una nau més recent a continuació d’aquests espais i disposada perpendicular a la resta d’edificis. El cos principal té una fàbrica de rajola, la coberta es de teula àrab i per l’exterior la façana principal està arrebossada de blanc mentre les altres mantenen la rajola vista. Actualment el cos principal de l’alqueria sembla haver estat dividit per la meitat i la part meridional (façana principal) ha estat rehabilitada i transformada en bastants aspectes: té un sòcol de pedra per tota la part baixa i tant porta com sobre tot finestres han estat fetes més grans i canviades per noves de fusteria d’alumini. En canvi la façana oriental manté la major part de les seues característiques tradicionals, llevat d’una porta metàl·lica moderna amb la retolació “Oficina”. Ací és on hi podem veure encara els trets de les finestres antigues, de disposició regular i amb la decoració de rajoles disposades en vertical i semi-arc per la seua llinda superior, tal com tenen altres alqueries dels segles XVII-XVIII de la contornada.
Bé de Rellevància Local-Espai Etnològic d’Interès Local (PAT de l’Horta 2018).
L’alqueria requereix un estudi i anàlisi detallada des del punt de vista constructiu.
- Plan de Acción Territorial de Protección de la Huerta de Valencia. Versión Preliminar (2008). Memoria de Ordenación. Anexo. Fichas de Elementos Arquitectónicos. Índice de Fichas, (dir. Arancha Muñoz), Generalitat Valenciana, Element EPA_07.01, p. 255.
- Pla d’Acció Territorial d’Ordenació i Dinamització de l’Horta de València (PAT de l’Horta). Generalitat Valenciana, 2018. Catàleg annex. Element Patrimonial: EPA2_07.16, Alqueria d’Estrems (sense fitxa), p. 47.
AGUILAR SANZ, J.V., RUBIO LLUCH, I. (1998): “L’arquitectura tradicional d’Alboraia (II). Una aproximació al nostre patrimoni arquitectònic. Tipologia i exemples significatius”, dins: 2es Jornades d’Història d’Alboraia, València, Ajuntament d’Alboraia, pp. 119-144.
DEL REY AYNAT, M. et alii (2002): Alqueries. Paisatge i arquitectura en l’horta, València, Consell Valencià de Cultura.
DEL REY AYNAT, M. (2010): Arquitectura Rural Valenciana, Barcelona: Galerada (1ª edició: València: Direcció General de Patrimoni Artístic, 1996).
DEL REY AYNAT, M. (1990): “La casa rural de origen moderno en el territorio valenciano”, dins: Cea Gutiérrez, A.; Fernández Montes, M., Sánchez Gómez, L. A (edits.): Arquitectura popular en España, Madrid, CSIC, pp. 525-539.
DEL REY AYNAT, M. (2000): “L’arquitectura de la casa rural valenciana al voltant del segle XV”, dins Actes del I congrés d’estudis de l’Horta Nord, València, Centre d’Estudis Comarcals de l’Horta-nord, pp. 403-412.
ALMELA I VIVES, F. (1932): Alquerías de la huerta valenciana, València, Sociedad Valenciana de Fomento del Turismo,
ALMELA I VIVES, F. (1960): La vivienda rural valenciana, València, La Semana Gráfica.
CASAS TORRES, J. M. (1943): La vivienda y los núcleos de población rurales de la huerta de Valencia, Madrid, Instituto Juan Sebastián Elcano, 1944, 328 pp.
GUINOT RODRÍGUEZ, E. (2002): “L’alqueria valenciana en la Història”, dins: DEL REY, M. et alii: Alqueries. Paisatge i arquitectura en l’horta, València, Consell Valencià de Cultura, pp. 33-41.
ALGARRA PARDO, V.; BERROCAL RUIZ, P. (2016): “Uno no, muchos centros históricos en Valencia. Llocs, núcleos agrupados y alquerías en la ciudad”, dins: Algarra, V.; Cárcel García, C. (edits.): València, quan la ciutat aplega a l’horta: homenatge a Eduard Pérez Lluch, València: Ajuntament de València, pp. 103-118.
ALGARRA PARDO, V. (2002): “La materia de què es construeix l’alqueria: materials i tècniques de construcció”, dins: Del Rey, M. et alii: Alqueries. Paisatge i arquitectura enl’horta, València, Consell Valencià de Cultura, pp. 43-47.
Fotos: E.Guinot, Google Street View, Google Earth