Actualment està desaparegut. Es trobava sobre el vell llit del riu Túria, al final del terme municipal de Quart de Poblet en direcció a Mislata. Va quedar soterrat per milers de tones de terra quan va taponar-se el riu Túria per fer el desviament del Pla Sud.
Època Islàmica, segles X-XI.
Segons Guinot i Selma (2005, inèdit), Selma (2014) i Esquilache (2014), la séquia de Favara és la tercera que pren l’aigua del riu Túria per la banda dreta o meridional, i el seu assut estava situat entre el de Mestalla aigües amunt i el de Rascanya aigües avall. El seu origen es remunta al moment del disseny de la séquia mare de Favara, és a dir, a época medieval islàmica. De fet, és la única séquia de l’Horta que és citada amb el el seu nom en cròniques àrabs i de la que es diu que ja funcionava i regava en la segona meitat del segle XI, concretament de l’any 1094. Com altres assuts de l’Horta, en aquells segles medievals era una barrera que creuava el riu feta a base de troncs, fustes i pedres. Arran de la conquesta de València pel rei Jaume I en el segle XIII, va crear-se la Comuna de regants de la séquia de Favara i l’assut sempre ha estat propietat de dita comunitat. I també com en el cas d’altres assut, va ser entre finals del segle XVI i principis del XVII quan va ser construït per primera vegada amb pedres i lloses unides per argamassa. Aquesta obra ha viscut periòdiques reparacions entre el segle XVII i el XX en endur-se les riuades elements i parts d’ella. El conjunt d’assut, gola i almenara de Favara va viure el seu darrer moment en la segona meitat de la dècada del 1960 quan les obres del desviament del riu Túria pel Pla Sud comportaren el seu soterrament baix una capa de més de 8 metres d’altura amb la construcció d’un gran tap de centenars de metres per evitar que una nova riuada del Túria entrara de nou pel llit vell del riu. El que seria possible és una excavació arqueològica a la seua recerca. Actualment i des d’aquells anys, la séquia de Favara pren l’aigua del nou assut modern situat a Quart de Poblet, conjunt amb les altres séquies de Rascanya, Rovella i séquia de l’Or, conegut popularment com “La Cassola”.
Per ara no comptem amb cap descripció de dit assut però, com tots ells, constava de les escales de lloses de pedra que feien la parada, l’almenara al seu costat dret, meridional, i les goles d’entrada que donaven inici a la séquia mare.
GUINOT, E., SELMA, S. (2005, informe inèdit): Les séquies de l’Horta Sud de València: Rovella, Favara, Mislata-Xirivella, Benàger-Faitanar i Quart. València, Conselleria d’Agricultura-Generalitat Valenciana.
SELMA, Sergi (2014): Paisatges històrics, patrimoni i didàctica (les séquies i les hortes del Tribunal de les Aigües de València). Tesi doctoral, Castelló, Universitat Jaume I, pp. 148.
ESQUILACHE MARTÍ, F. (2014): “La cuestión de la proporcionalidad en la distribución del agua de riego. El caso de la acequia de Favara (huerta de Valencia)”, dins Irrigation, society and landscape: tribute to Thomas F. Glick : proceedings [of the] International Conference, Valencia, September 25th, 26th and 27th, 2014, (coord. C. Sanchis, G. Palau-Salvador, I. Mangue, Luis P. Martínez), pp. 50-69.
GUINOT, E., SELMA, S., LLORIA, R. (2003): El patrimoni hidràulic de les séquies del Tribunal de les Aigües de València. Informe elaborat per a la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, València.
Fotos: Càtedra de L'Horta de València
