Séquia d'Or
1829
Segons el projecte de recuperació de l’entorn de l’Assut d’Or de l’Ajuntament de València, la séquia d’Or és l’última de les séquies de l’Horta de València que rega les terres del marge dret del riu Túria, compresses entre el caixer del riu, al sud del mateix, i la mar Mediterrània, en la seua major part terres d’arròs del Parc Natural de l’Albufera. La séquia d’Or va ser inaugurada en juliol de l'any 1829, motiu pel qual podem situar cronològicament l’origen de l’assut també en el segle XIX. La funció principal de la séquia era regar les terres situades al sud del terme municipal de València i Alfafar. A partir de gener de 1974 la seua comunitat de regants obtindria la concessió d’aigües, el que lobligava a aprofitar les aigües de la séquia d’Or, el cabdal de la qual estaria format per les aigües sobrants de la resta de sequies i les aigües residuals de la ciutat. Aquest problema seria resolt amb la incorporació del cabdal depurat de l’estació de Pinedo, en primer lloc, i del canvi de comportes de “La Cassola”, en segon lloc.
Segons el Pla de Recuperació de l’entorn de l’Assut d’Or, l’entorn de l’Assut d’Or ha patit una severa transformació en els últims deu anys, motivats pel boom de construcció i pel desenvolupament definitiu de la Ciutat de les Arts i les Ciències. L’Oceanogràfic, el Pont de l’Assut de l’Or i l’Àgora són construccions molt singulars i monumentals que, malgrat la deriva del temps, han mantingut intactes la Casa de Comportes i l’Assut en la seua ubicació original. La Casa de Comportes es manté en bon estat, així com les seues estructures portants de maçoneria i rajola, però requereix d’una intervenció general en la seua coberta, on l’absència de manteniment ha provocat el trencament de teules i les conseqüents goteres que estan accelerant la ruina de l’estructura de fusta que la subjecta, fent-se la seua reposició i reconstrucció completa. L’edificació va ser rehabilitada l’any 1990, que ha permès que actualment presente un estat bastant acceptable.
