Es pot arribar pel carrer Guadalquivir del Forn d’Alcedo i entrat pel camí de terra anomenat carretera de l’alqueria Caxorro.
La barraca es troba en acceptables condicions en general, resta tancada i amb la teulada canviada per les planxes de fibrociment.
Finals del segle XIX.
Segons J. A. García Esparza (2012), la barraca de El Senyalat tindria una antiguitat d’uns cent-vint anys aproximadament. En realitat, com en el cas de moltes d’aquestes edificacions de tipus popular de l’Horta, no és fàcil donar-li una cronologia més concreta. Com en el conjunt de la perifèria de la ciutat de València, moltes d’aquestes barraques foren edificades durant el segle XIX o principis del XX, fins i tot amb possibles modificacions importants sobre el mateix solar. Aquestes barraques no solen aparèixer en la documentació dels segles passats de forma identificable per noms o topònims, mentre que a nivell oral normalment se les coneixia en el seu entorn pel nom o malnom de les persones que n’eren propietàries o hi vivien. Per aquesta raó era freqüent el canvi de nom de la barraca pel canvi de residència de dites persones, i la seua història concreta de propietaris, obres, etc., és difícil de concretar si no en queden testimonis familiars o dels veïns. Quant al seu nom, és el malnom d’alguna de les famílies propietàries del segle XX.
Aquesta barraca es troba en un entorn semiurbanitzat: forma part d’un conjunt amb dues cases més i es troben entre parcel·les encara cultivades, però actualment han quedat a la mateixa vora del poble del Forn d’Alcedo i el seu polígon industrial, la qual cosa afecta al seu entorn paisatgístic. Segons J. A. García Esparza (2012), està construïda de tova amb reforçaments puntuals de rajola, i el seu exterior ha estat arrebossat i pintat de blanc. La fusteria dels buits és encara de fusta i les finestres tenen reixes, mentre que la bigueteria del sostre també és encara de fusta. El que ha estat canviada és la cobertura tradicional per les habituals planxes ondulades de fibrociment. També s’han produït alguns canvis en la façana, amb l’obertura d’una finestra gran en la part de dalt, així com altres dues portes en la part lateral dreta de la barraca. La seua planta és rectangular, amb una superfície de 70,28 m2, un frontal de 6,63 m d’amplària i una profunditat de 10,60 m de longitud, mentre que l’alçada és de 6,91 m, totes les quals coses fan una barraca de dimensions un poc més habitual de la mitjana. Actualment està dotada d’electricitat i aigua de pou.
- Bé Immoble de Rellevància Local (BRL-BRR), per defecte: “les barraques tradicionals de la comarca de l’Horta de València”. Disposició addicional quinta de la Llei 5/2007, de 9 de febrer, de modificació de la Llei 4/1998, de 11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià.
- Bé Immoble de Rellevància Local (BRL-BRR), per defecte: “les barraques tradicionals pròpies de les hortes valencianes”. Article 4 de la Llei 9/2017, de 7 d’abril, de modificació de la Llei 4/1998, del Patrimoni Cultural Valencià.
GARCÍA ESPARZA, J. A.(2012): Barracas del litoral mediterráneo. Catálogo de Valencia y su entorno, Castelló, Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. 152-153.
DEL REY, M. (2010): Arquitectura Rural Valenciana, Barcelona: Galerada (1ª edició: València: Direcció General de Patrimoni Artístic, 1996).
GÓMEZ MATAIX, G. (2016): “De la esfera simbólica al catálogo arquitectónico: Atlas visual de la barraca de la Huerta de Valencia”, Revista Valenciana d’Etnologia, n. 8, pp. 115-152.
GARCÍA ESPARZA, J. A. (2008): “La barraca valenciana, procesos de transformación”, Revista Valenciana d’Etnologia, n. 3, pp. 145-159.
CRUZ OROZCO, J. (2003): “Las viviendas de cubierta vegetal en el territorio valenciano: el caso de la barraca”, Revista El Pajar: Cuaderno de Etnografía Canaria, n. 14, pp. 111-116.
SANCHIS GUARNER, M. (1957): Les barraques valencianes, Barcelona, Ed. Barcino (reedició: València, Institució Alfons el Magnànim, 1999).
ALMELA VIVES, F. (1960): La vivienda rural valenciana, Valencia, La Semana Gráfica.
CASAS TORRES, J. M. (1944): La vivienda y los núcleos rurales de la huerta de Valencia, València, Diputació Provincial de València.
RUIZ RUBIO, J. V. (1999): Construint una barraca valenciana, València, Ajuntament d’Alboraia-Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de València-Col·legi d’Arquitectes de la Comunitat Valenciana.
GOSÁLVEZ, V.(1915): Estudio constructivo de la Barraca de la Vega Valenciana, Tema de investigación presentado al tribunal de oposiciones. Manuscrito. Biblioteca del COAV. València (Facsimil de: “La Barraca Valenciana”, COACV-Colegio Oficial de Arquitectos de la Comunidad Valenciana, 1998).
Fotos: M. Alemany, E. Guinot, Google Earth
