1975

Al principi del camí de Cullera per la costa i l'Albufera, la barriada, o pedania municipal, de València anomenada Pinedo té, en un paisatge que va ser alterat pel Pla Sud, o nou llit del Túria, i precisament a causa de la demolició de la seua antiga parròquia (de tall tradicional, tarde-barroc i classicista, amb torre del tipus valencià quadrangular i amb calats cossos de campanes al capdamunt) derrocada per causa d'aquestes obres, per coincidir el seu emplaçament amb el propi llit del nou llit es va alzar la nova obra de l'arquitecte Camilo Grau, en 1975, anomenada de María Madre de Cristo, a l'esquerra d'aquest camí, entre modernes i plurifamiliars blocs de cases que formen una gran replaça, a penes poblada de vegetació arbòria, davant el nou temple. Aquest és d'arquitectura funcional, amb formes totalment apartades de la tradició templera local i encara de tota mena d'església anterior a les postguerres, espanyola de 1939, i internacional de 1945. Consisteix en un ampli local cobert per bigues de ferro, a la vista, que sostenen un sostre de revoltons encara sense pintar, ni cobrir o ocultar d'una altra manera. El gran saló té quatre trams, comptant el del presbiteri i el d'al costat de l'entrada, a penes denominable nàrtex. I dos com a naus desiguals, separades, en certa manera, per una fila de pals, que deixen a l'esquerra una capella de Comunió, quasi tan llarga com la resta del temple, encara que més estreta, a la capçalera de la qual es troba el Sagrari amb el Reservat, i un Viacrucis sumari, les creus només, en el llenç de paret que limita per l'esquerra el conjunt. L'obra és de rajola vista, en bona part fosc. el presbiteri, sobre uns pocs escalons, està presidit per un altar exempt i té adossat al mur testera un Crist en Cruz, de la Pau, de grandària una mica menor que el natural, obra de Pío Mollar.

 A la dreta del qual mira, antic costat de l'Epístola, sobre el mur igualment situades als peus d'aquest, enfront de la capella de la Comunió, procedents de l'antiga església, que són les de sant Antoni Abat, Sant Vicent Ferrer, la Verge dels Desemparats, Sant Rafael amb Tobías, aquesta de major grandària; la Immaculada amb enratjada i acompanyament d'àngels, la Verge del Carmen - de Federico Siurana, ofrenada pels seus clavariesses en 1977 segons placa al peu- i la Sagrada Família. Totes, guardades a les cases de la feligresia, des de la desaparició de l'antic temple, fins a ser reunides ací, una mica com en museu d'imatgeria popular valenciana, sense que deixen d'eixir als seus cultes propis, sobretot a l'agost. Aquestes imatges, excepte la de Sant Antoni Abat, són de talla i la majoria, sinó totes, de José Ponsoda. Hi ha un baptisteri als peus i un altre sobre el presbiteri, més d'acord amb les normes conciliars. En la Sagristia, un quadre de la "Santa Parentela" amb el Pare Etern, eco molt llunyà de Vicente López i una Gran fotografia de la façana de l'antic temple.

 A l'exterior sorprén, pel seu relatiu exotisme "tropical", la fàbrica de rajola groguenca, vist, amb torre de campanes quadrangular, amb creu superposada sobre unes com a talls o espitlleres, lluernes verticals molt estrets; i la coberta de teula plana, traçant aquesta coberta per dalt, una corba parabòlica descendent cap als peus i la façana. Al voltant, cactus i palmeres.

Segons s’explica al Catàleg de béns i espais protegits de Naturalesa Rural de la Revisió Simplificada del Pla General d’Ordenació Urbana de València (2013), 

Categoria (A) monument d’interés local.

• Infociudad, Ajuntament de València.