Època islàmica, segles XI-XII.

Segons Guinot i Selma (2005, inèdit) i Selma (2014), els orígens d’aquest partidor són d’època islàmica, anterior a la conquesta de València pel rei Jaume I al segle XIII, ja que forma part del disseny bàsic de repartiment d’aigua de la séquia de Mislata entre les diverses partides i alqueries del seu territori. Està situat en el braç dels Moros, que ve des del terme de Quart de Poblet, i des del partidor continua dit braç en línia recta vers l’est i paral·lel al llit vell del riu Túria, mentre per la dreta comença el braç del Franc, el qual gira 90ª a la dreta i passa per davant l’alqueria dels Tarongers. Els noms dels dos braços fan referència a la doble població de la vila de Mislata durant la Baixa Edat Mitjana i primera Moderna fins l’any 1611. Concretament, el nom dels “Moros” es refereix a la comunitat mudèjar i morisca que hi va vivir fins dit any a Mislata, la qual tenia una part de la seua horta, la coneguda encara hui en dia com “horta del Quint” perquè pagaven una cinquena part o 20% de la collita anualment al senyor feudal de Mislata. El nom del “Franc” fa referència, per contra, a la séquia que regava la part d’horta de Mislata que cultivaven els seus veïns cristians des del segle XIII, els quals no pagaven camp impost ni renda per dit cultiu i eren, per tant, “francs” d’ells. La història durant segles d’aquestes llengües és bastant simple ja que sempre foren propietat de la Comuna de propietaris de la séquia de Mislata, la qual les va gestionar i reparar durant segles fins l’actualitat, quan encara segueixen en funcionament.

Segons Guinot i Selma (2005, inèdit) i Selma (2014), aquestes llengües tenen l’estructura física habitual i tradicional de tots ells, si bé cal destacar que malgrat la seua reparació parcial moderna amb formigó, és un dels que manté millor la seua fesomia tradicional. Consta del tallamar en el centre de la séquia del braç dels Moros, continuat per un espigó central llarg i estret per separar les dues noves séquies. Està construït amb maçoneria i rajoles, tot això revocat amb morter i el tallamar és un únic carreu o sellar de 92 cm de llarg per 125 cm d'alt i 45 cm d'ample. Per la seua banda, els mollons laterals estan construïts cadascú també en un sol bloc de pedra amb una ranura vertical en la cara frontal per poder fer lliscar un coster o taula de fusta que facilita el tandeig entre els dos canals. Quant a les boques o gola de cada séquia, tenen una obertura cadascuna de 105 cm, el que equival a la mida d’Al Andalus de dos colzes egipcis. La part bàsica del partidor està construïda amb sillars molt antics, si bé tant l’espigó central com els laterals han sigut recoberts de formigó en temps recents, així com les dues séquies que en deriven.

• Plan de Acción Territorial de Protección de la Huerta de Valencia. Versión Preliminar. Memoria de Ordenación. Anexo. Fichas de Elementos de Arquitectura Hidráulica. Índice de Fichas, (dir. Arancha Muñoz), Generalitat Valenciana, 2008, Element EPH_10.10, p. 173.
• Pla d’Acció Territorial d’Ordenació i Dinamització de l’Horta de València (PAT de l’Horta). Generalitat Valenciana, 2018. Catàleg annex. Element EPH_10.05. Llengües del Franc/moros, pp. 447-448.
• El patrimonio hidráulico del Bajo Turia. L’Horta de València. (Coord. J. Hermosilla), València, Direcció General de Patrimoni Cultural-Generalitat Valenciana, 2007, fitxa 90, p.425.

GUINOT, E., SELMA, S. (2005, informe inèdit): Les séquies de l’Horta Sud de València: Rovella, Favara, Mislata-Xirivella, Benàger-Faitanar i Quart. València, Conselleria d’Agricultura-Generalitat Valenciana.

SELMA CASTELL, S. (2014): Paisatges històrics, patrimoni i didàctica (les séquies i les hortes del Tribunal de les Aigües de València). Tesi doctoral, Castelló, Universitat Jaume I, pp. 316-317.

ESQUILACHE MARTÍ, F. (2016): “Les hortes de Xirivella i Andarella en època medieval. Dos exemples de colonització feudal en el paisatge de l'Horta Sud”, Annals de l’Institut d’Estudis Comarcals-IDECO, 9, pp. 67-85.

MARTÍNEZ SANMARTÍN, L. P. (2014): “Tecnoexperts, perits i sistemes hidràulics: La Séquia de Mislata i les comunitats de regants de l’Horta de València al segle XV”, Revista Recerques, nº. 69, pp. 31-97.

FEBRER ROMAGUERA, M. V. (1985-1986): “Las ordenanzas medievales de la acequia de Mislata y los acequieros, vehedores y otros cargados ocupados en su gobierno”, Annals de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta-sud (IDECO), 2, pp. 157-163.

BORREGO, V.; L’ESCRIVÀ, J.; RAMÍREZ, S. (1992): Mislata. Regadiu i séquies. IV., València, ed.dels autors.

GUINOT, E., SELMA, S., LLORÍA, R. (2003): El patrimoni hidràulic de les séquies del Tribunal de les Aigües de València. Informe elaborat per a la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, València.

HERMOSILLA, J. (Coord.) (2007): El patrimonio hidráulico del Bajo Turia. L’Horta de València. València, Direcció General de Patrimoni Cultural-Generalitat Valenciana, 2007.

Fotos: Càtedra L'Horta de València - Google Earth