Està situat a l'interior del recinte de la cartoixa d'Ara Christi, entrant per la porta exterior d’ell als jardins davanters del convent i girant per la senda de l’esquerra fins el final d’ella.
Enderrocada la major part del casal i sense maquinària, resten les parets exteriors i el pas de la séquia per sota d’ell.
1799.
Segons Guinot et al. (1999), aquest molí estava situat sobre un roll específic que portava aigua dins el conjunt de la Cartoixa, el qual derivava de la séquia de la Fila, el braç d’El Puig de les llengües del Puig-Puçol. El molí, com tots els dels termes d’El Puig i Puçol, només rebia aigua de la nit del divendres a la matinada del dilluns, per la qual cosa tan sols funcionava dos dies i mig a la setmana Quant als seus orígens, la Cartoixa, fundada a finals del segle XVI, tenia altres dos molins fora del seu recinte però probablement estaven arrendats a moliners professionals. Per això, per reforçar el servei propi dels frares, decidiren fer-ne un dins les seues instal·lacions i l’any 1799 el seu abat va demanar permís a la Batlia General de València per procedir a la seua construcció. Arran del procés de Desamortització dels béns eclesiàstics a partir de l’any 1835, els béns de la Cartoixa foren embargats i subhastats a particulars, i amb ells aniria aquest molí. El degué comprar el Marqués de Remisa amb tot el conjunt cartoixà perquè el 15 de desembre de 1849, a instàncies dels seus hereus, un acte judicial d'un Jutge de Primera Instància de Madrid va traure a la venda el conjunt del monestir amb totes les hortes i també els quatre molins que posseïa, entre ells aquest, amb un valor de 30.000 reals. A principis del segle XX va tornar a instal·lar-se en el recinte de la Cartoixa una comunitat de monges i, segons informació oral, va tornar a posar-se en funcionament aquesta instal·lació molinera per a ús de la mateixa comunitat. Probablement pot datar-se en aqueixes dècades o, en tot cas, en un moment posterior a la Guerra Civil, la introducció de l'energia elèctrica per moure la maquinària, la qual cosa va suposar la construcció d'una planta addicional sobre l'edifici primitiu que era de planta baixa. El convent com a tal va continuar funcionant fins als anys seixanta però s'abandonà l'ús de la força hidràulica i la maquinària tradicional, traslladant l'activitat transformadora a una sala menuda annexa a l'antiga sala de moles. És en aquesta nova sala on es conserva una màquina elèctrica de proporcions menudes, amb dues gronses per a treure la palla de l'arròs, i una altra màquina per automatitzar el procés de neteja de l'arròs. En la dècada del 1960 es va tornar a vendre la Cartoixa a una empresa particular i ja restaren abandonades les instal·lacions, ocupades en els darrers anys per empreses d'hostaleria.
Segons Guinot et al. (1999), i recull la fitxa de l’inventari de patrimoni de la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana, el molí de Dins s’hi troba construït dins del perímetre exterior que envolta el monestir. Es va construir a tocar dels seus murs exteriors per la part oest, segurament amb la construcció d’una séquia específica la qual continua després pels ara jardins de la Cartoixa fins eixir fora de les seus parets per la part nord-est. Atenent que quasi no hi havia altura per a fer un salt d’aigua suficient per moure les moles, va ser construïda una mena de bassa abans del molí i ampliant el mateix caixer de la séquia. Disposava de dues moles farineres i pot ser en algun moment una d’arrossera, però no queda rastre d'elles. El casal del molí va ser enderrocat l'any 1998 per l’amenaça de ruïna de la coberta i ara només queden en peu alguns dels murs laterals, sense rastre de la porta d’accés. Es conserva part de l’espai hidràulic i encara resten els cacaus i les seues canaletes. Els murs conservats, d'una grossor notable, combinen fàbrica de rajola amb pedra i argamassa. Les finestres disposen d'un botzinat en la part superior.
Protegit en el marc integral de la Cartoxia d’Ara Christi, declarada BIC.
GUINOT, E. et al. (1999): La Real Acequia de Moncada. València: Conselleria d’Agricultura-Generalitat Valenciana, Col·lecció Camins d’Aigua, 1, pp. 162-163.
GUINOT, E.; SELMA, S., LLORIA, R. (2003). El patrimoni hidràulic de les séquies del Tribunal de les Aigües de València. Informe elaborat per a la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, València.
HERMOSILLA, J. (dir.)(2007): El patrimonio hidráulico del Bajo Turia. L’Horta de València, València, Direcció General de Patrimoni Cultural-Generalitat Valenciana.
FERRI I RAMÍREZ, M. (2000): “Molins i moliners al segle XIX. Notes entorn al cens de molins de la província de València de 1847”, dins Glic, T., Guinot, E., Martínez, L. P. (edits.), Els molins hidràulics valencians: tecnologia, història i context social, pp. 451-482.
Fotos: Càtedra L'Horta de València - Google Earth
