Està construït sobre un roll secundari del braç del Puig de la Séquia de Montcada, després d’haver començat aquest a les llengües del Puig-Puçol. Està a uns 400 metres al sud del recinte de la Cartoixa d’Ara Christi i actualment ha quedat en la redona d’encreuament entre la CV-300 i la CV-306.
La conservació de l’edifici és acceptable tot la senzillesa del seus materials. La séquia encara creua per baix d’ell, però al seu interior no queden restes de la maquinària molinera.
Segle XIX.
Segons Guinot et al. (1999), en el terme d’El Puig hi havia set molins hidràulics durant el segle XIX i els inventaris i catàlegs de l’època no en donen els seus noms o identifiquen els propietaris, a més que dit nom ha canviat freqüentment al llarg del temps en canviar dit propietari. El nom de molí dels Frares té a veure amb la seua propietat per part de la veïna Cartoixa de Ara Christi, la qual cosa podria relacionar-se amb la compra d'un molí pels seus monjos l'any 1611 però no necessàriament hauria de ser aquest. Allò cert és que en abril del 1775 l’Intendent General del regne de València donava permís i establia a Josep Lapiedra el dret a fer un molí a la séquia de la Fila, just d’on ve l’aigua a aquest molí (V. Branchat, Tratado de los derechos y regalías..., cap. VI, p. 319). Per la seua part, el llistat de molins de València redactat per F. de P. Alguer l'any 1828 cita en aquest terme municipal d’El Puig els casals de Tomàs, de la Rabosa i el del Mig, a més del de la Vila del Puig que correspon al situat a la Font Blanca. Els béns de la Cartoixa foren expropiats per l’Estat Espanyol l’any 1835 i subhastats posteriorment a particulars. L'any 1849, de dits béns, es ven el molí del Roll i el document el descriu com un edifici senzill, només amb una coberta però sense andana o pis elevat ni vivenda per al moliner, dotat amb una sola mola farinera i espai per a una altra de descans, perquè la dotació d'aigua que rebia no li permetia major potència, amb un valor econòmic de 26.000 reals. La descripció d’un casal tan senzill pareix correspondre a aquest molí. No sabem ja quina va ser la seua història posterior, si bé és probable que fos abandonat a meitat del segle XX, temps en els quals prendria el nom de molí de Pedro, que era l’atribuït en els darrers temps. Posteriorment ha estat modificat parcialment el seu interior per al seu ús com a residència temporal dels propietaris, el què ha produït la desaparició de tota la maquinària molinera.
Segons Guinot et al. (1999) i a partir de dita obra recull la fitxa de l’inventari de patrimoni de la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana, era un molí fariner dotat d'una mola en la seua primera època, encara que és possible que se li afegira una altra arrossera en la segona meitat del segle XIX. El seu sistema hidràulic estava basa en el manteniment de l'altura de la séquia al llarg del seu recorregut, de tal manera que aquesta va elevant els seus laterals i el seu mateix llit fa la funció d'una mena de bassa per a l'acumulació del cabal. L'entrada de l'aigua en el molí es feïa a través d'una rampa o canaleta que, hui en dia, ha quedat inserida en el conjunt de l'edificació. Els cacaus els conformen dues comportes quadrades, probablement una per a la roda motriu i una altra per a la derivació de la séquia per fora de l'artefacte mecànic. Es distingeix encara mig soterrada la boca d'eixida de l'aigua, per la qual circula encara el corrent en els dos dies que té torn. Actualment el molí consta de dos edificis adossats, de diferent fàbrica, amb un pati en el costat occidental. El més antic és el casal allargat de planta baixa amb coberta a dues aigües, situat en el centre. Podria correspondre al cobert sense andana ni habitació citat el 1849. Al seu costat es va edificar després un altre cos, aprofitant part de l'anterior, amb una altura i de fàbrica més moderna. És possible que aquest nou espai tinga relació amb la introducció de la nova maquinària per a netejar i cernir la farina durant el primer terç del segle XX.
GUINOT, E.; et al. (1999): La Real Acequia de Moncada. València: Conselleria d’Agricultura-Generalitat Valenciana, Col·lecció Camins d’Aigua, 1, pp. 166-169.
ROSSELLÓ VERGER, V.M (1989): “El molins d’aigua de l’Horta de València,”, dins Los paisajes del Agua), València, Universitat d’Alacant-Universitat de València, p. 317-346.
GUINOT, E.; SELMA, S., LLORIA, R. (2003). El patrimoni hidràulic de les séquies del Tribunal de les Aigües de València. Informe elaborat per a la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, València.
HERMOSILLA, J. (dir.)(2007): El patrimonio hidráulico del Bajo Turia. L’Horta de València, València, Direcció General de Patrimoni Cultural-Generalitat Valenciana.
FERRI I RAMÍREZ, M. (2000): “Molins i moliners al segle XIX. Notes entorn al cens de molins de la província de València de 1847”, dins GLIC, T., GUINOT, E., MARTÍNEZ, L. P. (edits.), Els molins hidràulics valencians: tecnologia, història i context social, pp. 451-482.
Fotos: Càtedra L'Horta de València - Google Earth
