Està construït sobre el caixer de la fila de Rafalell, de la Reial séquia de Montcada, i se situa en el límit de terme entre Museros i Massamagrell però en terme d’aquesta localitat, partida rural de La Magdalena. L’adreça postal és Polígon 1, parcel·la 136, de dit terme. S’arriba des del sud d’aquesta població, pel camí ara avinguda de la Magdalena direcció el convent del mateix nom i finalment per un camí de terra direcció sud.
Bona. Tot i que un incendi va destruir bona part de la maquinaria fa uns anys, ha estat objecte d’un procés de rehabilitació en els aspectes arquitectònics. Es manté l’estructura del circuit hidràulic subterrani amb els cacaus i la bassa d’acumulació.
Segle XVIII.
Segons Guinot et al. (1999), el nom tradicional del molí és el de “molí de la Magdalena”, per estar situat en la partida de dit nom de Massamagrell, pel proper convent de Franciscans de dit nom, i en el segle XX ha estat conegut com “molí de Blai”, pel seu propietari. No apareix citat com a tal molí en el llistat de la confraria de molins i moliners de València de l’any 1672, i la Visura o inspecció de la Reial Séquia de Montcada de l’any 1658 cita un “molí de Massamagrell” que seria més bé el molí de Baix, ara desaparegut. Per això, la notícia d’obres a finals del segle XVIII (1760) en un molí dit “de la Magdalena”, del qual n’era propietari Jeroni Albert, llaurador de Museros, probablement siga del moment de la seua construcció, bastant coherent la data amb la tipologia arquitectònica del casal. El 1828 apareix citat amb dit nom amb els altres dos molins (de la Lloma i de Massamagrell) en l'inventari de F. de P. ’Alguer, i l'any 1845-48 en el Diccionario Geográfico-Estadístico…. dirigit per P. Madoz. Poc després, el 1862, apareix en la Guía Fabril e Industrial de España, on s'explica que el de la Magdalena era un molí fariner i arrosser, de dues moles, propietat de Vicent Blat i que hi treballaven quatre persones, amb un valor fiscal total de 20.000 reals. A principis del segle XX es va introduir el sistema mecànic de la límpia, tal com evidenciaven les restes cremades que hi quedavan l’any 1999, abans de la seua rehabilitació. Per fonts orals se sap que va continuar treballant amb l’aigua de la séquia fins la dècada del 1960 i que mai no va ser electrificat.
Segons Guinot, Selma et al. (1999), aquest antic molí fariner té una planta general irregular amb una forma de ventall que s'obri des de la part posterior fins a l'anterior. Per aquest motiu l'antiga sala de moles té una forma més o menys rectangular però amb parets corbes. Posteriorment, se li va adossar una altra construcció per la seua part dreta, unint-se a aquest per la planta baixa. També existeix un altre cos, actualment en ruïnes, del que solament es conserva una part dels murs. L’estrictament edifici del molí presenta una fàbrica general de rajola i els vans tenen xicotets arcs en la seua part superior, construïts amb el mateix material, a més d’estar enreixats. La porta principal ha sigut remodelada, substituint l'antiga per una altra de fusta. La coberta és de teules àrabs i a tres aigües com a conseqüència de la seva planta irregular. Abans de la rehabilitació, l'antiga sala de moles estava compartimentada en dues habitacions i el seu interior reconstruït i enlluït amb ciment, inclòs el terra. El pis superior, en canvi, presentava un espai diàfan amb les bigues de fusta i part del sostre amb el tradicional sistema de canyes. És notable l'altura que presentava aquesta habitació immediatament superior a la sala de moles, que podria relacionar-se amb la instal·lació de la maquinària automàtica de la neteja i la límpia a principis del segle XX. Tot i així, no queda rastre material de dita maquinària i solament en la planta baixa es guarden dues velles moles de pedra, molt gastades, una d’elles datant del 1760. Cal destacar que a sobre la porta principal de l’edifici hi ha una fornícula amb un retaule ceràmic dedicat a la Magdalena. Tot el conjunt ha estat rehabilitat de forma integral convertint-lo en una segona residència.
- Plan de Acción Territorial de Protección de la Huerta de Valencia. Versión Preliminar. Memoria de Ordenación. Anexo. Fichas de Elementos de Arquitectura Hidráulica. Índice de Fichas, (dir. Arancha Muñoz), Generalitat Valenciana, 2008, Element EPH_04.04, p. 142.
- Pla d’Acció Territorial d’Ordenació i Dinamització de l’Horta de València (PAT de l’Horta). Generalitat Valenciana, 2018. Catàleg annex. Element Patrimonial EPH_04.03, pp. 187-190.
- Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià, Conselleria de Cultura, Generalitat Valenciana, Béns del Catàleg d’Etnologia, fitxa: “Molí de Blai o de la Magdalena”. Autors: Lloria, R., Selma, S., Guinot, E.
- Associació Valenciana d’Amics dels Molins (AVAM). Catàleg de molins valencians (any 2000).
GUINOT, E. et al. (1999): La Real Acequia de Moncada. València: Conselleria d’Agricultura-Generalitat Valenciana, Col·lecció Camins d’Aigua, 1, pp. 144-147.
ROSSELLÓ VERGER, V.M (1989): “El molins d’aigua de l’Horta de València,”, dins Los paisajes del Agua), València, Universitat d’Alacant-Universitat de València, p. 334.
GUINOT, E.; SELMA, S., LLORIA, R. (2003). El patrimoni hidràulic de les séquies del Tribunal de les Aigües de València. Informe elaborat per a la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, València.
HERMOSILLA, J. (dir.)(2007): El patrimonio hidráulico del Bajo Turia. L’Horta de València, València, Direcció General de Patrimoni Cultural-Generalitat Valenciana.
FERRI I RAMÍREZ, M. (2000): “Molins i moliners al segle XIX. Notes entorn al cens de molins de la província de València de 1847”, dins GLIC, T., GUINOT, E., MARTÍNEZ, L. P. (edits.), Els molins hidràulics valencians: tecnologia, història i context social, pp. 451-482.
Fotos: Càtedra L'Horta de València - Google Earth
