Es troben situades entre el limit de Burjassot i València, actualment junt a l’estació de MetroValencia “Empalme” i la nova ronda nord de València, tot i que traslladades físicament unes desenes de metres del seu emplaçament original perquè coincidia amb el traçat que es va fer l’any 2005 de dita ronda Nord.
La llengua es troba en bones condicions perquè al ser canviades de lloc es va fer una reparació i neteja dels seus materials.
Època Islàmica, segles X-XI.
Segons Guinot i Selma (2005) i Selma (2014), aquest partidor històric estava localitzat sobre el braç de Benicalap de la séquia de Tormos i era una de les llengües més importants del seu sistema. Dividia el seu cabal en dos nous braços: el del Raig o de Fernando (per l’esquerra) i el de Benicalap (per la dreta). Atenent la seua funció de partició d’aigua entre dos grans perímetres de reg, el seu origen es clarament d’època islàmica, anterior al segle XIII. Encara a l’època baixmedieval se li va afegir la fila de l’Arquebisbe, un portell prenia l’aigua a pocs metres abans de dites llengües i que a finals del segle XIX regava un centenar de fanecades. Sempre ha estat propietat de la Comuna de propietaris de la séquia de Tormos, que l’ha conservat i reparat quan ha estat necessari. Arran de les obres de construcció de la ronda nord de la ciutat de València en el tram entre Burjassot i el barri de Ciutat Fallera de València, el seu emplaçament resultà afectat pel pas de l’autovia i en el context de dites obres aquestes llengües foren desmantellades i excavades arqueològicament per Sergi Selma, i traslladades unes desenes de metres al punt en el qual actualment s’hi troben, ja sense pas de l’aigua, vora l’estació del Metro de València “Empalme”.
Segons Guinot i Selma (2005) i Selma (2014), tot i que han estat canviades de lloc, les llengües es mantenen íntegres i en millors condicions que en els darrers anys del segle XX, molt afectades per obres que les plenaren de formigó, entubaren les séquies i les soterraren. Com és habitual, consten d’un tallamar central construït amb dues sòlides pedres treballades i encaixades en una altra d’enorme dimensions que formava l’espigó central de separació de l’inici de les dues noves séquies i també feia de contrafort per a la punta del tallamar enfront de la pressió del corrent d’aigua. Els laterals de la boca també són de sellars de pedra i tenen una amplària igual de 105 cm cadascuna. El pis de la séquia està dotat també d’una altra llosa de grans dimensions, molt desgastada pel pas de l’aigua que funcionava com un “salvat” o escaló just en el llindar del partidor. A finals del segle XX les séquies foren entubades i el conjunt soterrat, a més d’instal·lar una paleta metàl·lica en l’entrada del braç de Benicalap.
Aquestes llengües són les úniques que han estat excavades arqueològicament a l’Horta de València i han permès comprovar com, sota les modificacions contemporànies, el model de llengua medieval correspon a un partidor de mesures d’època andalusina i sense comportes, per partir sempre l’aigua que arribava sense manipulacions possibles.
GUINOT, E., SELMA, S. (2005): Les sèquies de l’Horta Nord de València: Mestalla, Rascanya i Tormos, València, Conselleria d’Agricultura, Col. Camins d’Aigua n. 6, pp. 171.
SELMA CASTELL, S. (2014). Paisatges històrics, patrimoni i didàctica. (Les séquies i les hortes del Tribunal de les Aigües de València). Tesi doctoral publicada en PDF. Castelló, Universitat Jaume I de Castelló, pp. 309-310.
GUINOT, E.; SELMA, S., LLORIA, R. (2003). El patrimoni hidràulic de les séquies del Tribunal de les Aigües de València. Informe elaborat per a la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, València.
LÓPEZ GARCÍA, S (1989): Aproximación a la historia de Burjassot y su entorno. Ajuntament de Burjassot. ISBN 84-404-9009-7.
Fotos: Càtedra L'Horta de València
