Es troben situades al camí de la Partida Calvet n. 37, també dit camí del Sastre n. 61. S’hi arriba des del nucli urbà d’Alboraia, per un entrador de la Ronda Est de la ciutat situat a l’altura de l’avinguda Ausiàs March de la població. Queden a uns 650 m de dita entrada direcció la mar, a la banda esquerra del camí.
Aquestes barraques han estat objecte de successives intervencions que han modificat part de la seua estructura i la teulada. També tenen adossades altres construccions complementàries.
Segles XVIII o XX.
Segons J. A. García Esparza (2012) són unes barraques del segle XVIII, amb tres-cents anys d’antiguitat, si bé la Revisió del Pla General d’Ordenació Urbana d’Alboraia (2019) diu que són del 1910. Clarament el seu apel·latiu és un malnom de la família que hi ha viscut en segle XX i, en el segon cas, el del seu propietari recent. Tanmateix, com en el cas de moltes d’aquestes edificacions de tipus popular de l’Horta, no és fàcil donar-li una cronologia més concreta. Com en el conjunt de la perifèria de la ciutat de València, moltes d’aquestes barraques foren edificades durant el segle XIX o principis del XX, fins i tot amb possibles modificacions importants sobre el mateix solar. Aquestes barraques no solen aparèixer en la documentació dels segles passats de forma identificable per noms o topònims, mentre que a nivell oral normalment se les coneixia en el seu entorn pel nom o malnom de les persones que n’eren propietàries o hi vivien. Per aquesta raó era freqüent el canvi de nom de la barraca pel canvi de residència de dites persones, i la seua història concreta de propietaris, obres, etc., és difícil de concretar si no en queden testimonis familiars o dels veïns.
Aquestes barraques encara es conserven en un espai de l’horta d’Alboraia no massa afectat pel creixement urbà. Segons la Revisió del Pla General d’Ordenació Urbana d’Alboraia (2019) estem al davant d’un del poquíssims exemples que ens han quedat de barraques emparellades. Era aquesta una solució pràctica que es va generalitzar als segles XIX i principis del XX per dur a terme el creixement espacial de la primera barraca per necessitats d’ampliació de l’espai habitable. Estaven unides per un menut passadís cobert i, normalment, es repartien les funcions entre elles: una per a sala i dormitoris, i l’altra per a cuina i estable. De fet, el creixement espacial podia seguir, com és en aquest cas, amb l’annexió de noves construccions més modernes per magatzem agrícola i altres usos. També podia evolucionar a generar dues barraques individualitzades en dues vivendes separades. Tots aquests canvis han afectat també en aquest cas al conjunt, de tal manera que actualment tenen adossades diverses construccions de poc valor arquitectònic, així com l’obertura de noves finestres i portes. Segons J. A. García Esparza (2012) aquestes barraques estan construïdes de rajoles i lluïdes per fora amb arrebossat i pintades. Conserven encara la bigueteria de fusta si bé, com és habitual, la cobertura tradicional ha estat substituïda per planxes ondulades de fibro-ciment. La planta de les dues és rectangular, amb una superfície de 46 m2 cadascuna aproximadament. L’amplària de la seua façana és de 4,96 m, mentre la profunditat és de 9,25 m de longitud i l’alçada de 6,30 m. Tenen connexió elèctrica i aigua de pou.
Bé de rellevància local segons la Revisió del PGOU d’Alboraia (2019). No està al PAT de l’Horta.
- Proyecto de Revisión del PGOU de Alboraia. Plan General Estructural de Alboraia. Catálogo de Protecciones Estructural. Fichas individualizadas del Catálogo Estructural. 2019.
- Hernández Dolç, Agustí, “Les barraques de l’Horta Nord. Un últim vestigi d'un temps passat”, Revista Métode, n. 32 (hivern 2001-2002).
GARCÍA ESPARZA, J. A.(2012): Barracas del litoral mediterráneo. Catálogo de Valencia y su entorno, Castelló, Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. 198-199.
DEL REY, M. (2010): Arquitectura Rural Valenciana, Barcelona: Galerada (1ª edició: València: Direcció General de Patrimoni Artístic, 1996).
GARCÍA ESPARZA, J. A. (2008): “La barraca valenciana, procesos de transformación”, Revista valenciana d'etnologia, n. 3, pp. 145-159.
CRUZ OROZCO, J. (2003): “Las viviendas de cubierta vegetal en el territorio valenciano: el caso de la barraca”, Revista El Pajar: Cuaderno de Etnografía Canaria, n. 14, pp. 111-116.
SANCHIS GUARNER, M. (1957): Les barraques valencianes, Barcelona, Ed. Barcino (reedició: València, Institució Alfons el Magnànim, 1999).
ALAMELA VIVES, F. (1960): La vivienda rural valenciana, Valencia, La Semana Gráfica.
CASAS TORRES, J. M. (1944): La vivienda y los núcleos rurales de la huerta de Valencia, València, Diputació Provincial de València.
RUIZ RUBIO, J. V. (1999): Construint una barraca valenciana, València, Ajuntament d’Alboraia-Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de València-Col·legi d’Arquitectes de la Comunitat Valenciana.
GOSÁLVEZ, V.(1915): Estudio constructivo de la Barraca de la Vega Valenciana, Tema de investigación presentado al tribunal de oposiciones. Manuscrito. Biblioteca del COAV. València (Facsimil de: “La Barraca Valenciana”, COACV-Colegio Oficial de Arquitectos de la Comunidad Valenciana, 1998).
Fotos: M. Alemany, Google Street View
