Actualment la barraca ha quedat aïllada i encerclada per tanques dins el polígon urbanitzat del barri de Sociòpolis, a tocar de l’autovia V-30 direcció el port. Antigament tenia com adreça carrer Castell de Corbera 4. Actualment pot arribar-se pel carrer Joan Miró de dit barri de Sociòpolis.
Detall estat de conservació: La barraca està abandonda, afectada pel procés d’urbanització del barri de Sociòpolis. El deteriorament de la construcción és general si bé, com és lògic, no hi hauria cap problema per a la seua restauració.
Segle XIX.
Segons J. A. García Esparza (2012), la barraca del Panso, també dita de Cotofio o del tio Tonet, tindria una antiguitat de dos-cents anys aproximadament, per tant de la primera meitat del segle XIX. En realitat, com en el cas de moltes d’aquestes edificacions de tipus popular de l’Horta, no és fàcil donar-li una cronologia més concreta. Com en el conjunt de la perifèria de la ciutat de València, moltes d’aquestes barraques foren edificades durant el segle XIX o principis del XX, fins i tot amb possibles modificacions importants sobre el mateix solar. Aquestes barraques no solen aparèixer en la documentació dels segles passats de forma identificable per noms o topònims, mentre que a nivell oral normalment se les coneixia en el seu entorn pel nom o malnom de les persones que n’eren propietàries o hi vivien. Per aquesta raó era freqüent el canvi de nom de la barraca pel canvi de residència de dites persones, i la seua història concreta de propietaris, obres, etc., és difícil de concretar si no en queden testimonis familiars o dels veïns. Quant al seu nom, raonablement són malnoms en els primers dos casos, i el nom propi o de bateig en el tercer, d’alguna de les famílies propietàries del segle XX.
Segons J. A. García Esparza (2012), està construïda de tova amb reforçaments puntuals de rajola i canya trenada als capcers, mentre que el seu exterior ha estat arrebossat i emblanquinat. La fusteria dels buits (portes i finestres) era encara de fusta, com també ho és la bigueteria del sostre. Els buits (porta i finestres) també havien patit algunes modificacions dirigides a fer-los més grans, i havia estat canviada la cobertura tradicional per les habituals planxes ondulades de fibrociment. A més, la barraca tenia adossades un parell de dependències per ampliar el seu espai útil. El conjunt estava abandonat i greument deteriorat a principis de la dècada del 2000, però, arran de la urbanització del nou barri, fou restaurada parcialment quant a la reparació i lluït de les parets, renovació de portes i finestres, i substitució de la teulada, tot i que també per planxes de fibrociment recobertes amb una malla que imita el canyís. En aquesta restauració s’usaren materials no tradicionals i tampoc no es va respectar la distribució interior de la barraca, deixant-la totalment diàfana i sense tabiqueria. Tanmateix, la barraca ha patit els darrers anys un deteriorament progressiu en restar abandonada i sense ús. S’han trencat portes i finestres i s’han fet pintades per tot el seu interior. Quant a la seua planta, aquesta és rectangular amb una superfície de 63,18 m, un frontal de 5,40 m d’amplària i una profunditat de 11,26 m de longitud, mentre que l’alçada és de 6,30 m.
- Bé Immoble de Rellevància Local (BRL-BRR), per defecte: “les barraques tradicionals de la comarca de l’Horta de València”. Disposició addicional quinta de la Llei 5/2007, de 9 de febrer, de modificació de la Llei 4/1998, de 11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià.
- Bé Immoble de Rellevància Local (BRL-BRR), per defecte: “les barraques tradicionals pròpies de les hortes valencianes”. Article 4 de la Llei 9/2017, de 7 d’abril, de modificació de la Llei 4/1998, del Patrimoni Cultural Valencià.
La barraca ha quedat inclosa en Sol Urbà de la ciutat de València.
GARCÍA ESPARZA, J. A.(2012): Barracas del litoral mediterráneo. Catálogo de Valencia y su entorno, Castelló, Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. 190-191.
DEL REY, M. (2010): Arquitectura Rural Valenciana, Barcelona: Galerada (1ª edició: València: Direcció General de Patrimoni Artístic, 1996).
GÓMEZ MATAIX, G. (2016): “De la esfera simbólica al catálogo arquitectónico: Atlas visual de la barraca de la Huerta de Valencia”, Revista Valenciana d’Etnologia, n. 8, pp. 115-152.
GARCÍA ESPARZA, J. A. (2008): “La barraca valenciana, procesos de transformación”, Revista Valenciana d’Etnologia, n. 3, pp. 145-159.
CRUZ OROZCO, J. (2003): “Las viviendas de cubierta vegetal en el territorio valenciano: el caso de la barraca”, Revista El Pajar: Cuaderno de Etnografía Canaria, n. 14, pp. 111-116.
SANCHIS GUARNER, M. (1957): Les barraques valencianes, Barcelona, Ed. Barcino (reedició: València, Institució Alfons el Magnànim, 1999).
ALMELA VIVES, F. (1960): La vivienda rural valenciana, Valencia, La Semana Gráfica.
CASAS TORRES, J. M. (1944): La vivienda y los núcleos rurales de la huerta de Valencia, València, Diputació Provincial de València.
RUIZ RUBIO, J. V. (1999): Construint una barraca valenciana, València, Ajuntament d’Alboraia-Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de València-Col·legi d’Arquitectes de la Comunitat Valenciana.
GOSÁLVEZ, V.(1915): Estudio constructivo de la Barraca de la Vega Valenciana, Tema de investigación presentado al tribunal de oposiciones. Manuscrito. Biblioteca del COAV. València (Facsimil de: “La Barraca Valenciana”, COACV-Colegio Oficial de Arquitectos de la Comunidad Valenciana, 1998).
Fotos: M. Alemany, Google Earth
