Actualment ha quedat situada vora la mateixa ronda Nord de la ciutat de València, cantó al camí de Farinós. La seua adreça postal era “Vara de San Esteban”, polígon 26, parcel·la 86, València.
Actualment es troba abandonada i ha començat el seu deteriorament material.
Segle XIX
Com en el cas de moltes altres alqueries de l’Horta de València, no és fàcil trobar detalls sobre la seua història concreta perquè han estat edificis de propietat privada amb un ús agrícola i residencial, que han canviat periòdicament de mans i que no solen aparèixer a les fonts escrites de caràcter més oficial. A més, algunes d’elles han mantingut el nom durant molt de temps, fins i tot al present més recent, però d’altres han canviat el seu apel·latiu en funció del nom, malcom o cognom de la família propietària. Per això, només una recerca lenta i acurada als arxius permet en ocasions trobar el seu rastre en el passat. Tanmateix, segons M. del Rey (PAT de l’Horta, 2018), l’alqueria seria almenys del primer terç del segle XIX i l’any 1880 va ser remodelada de certa consideració.
L’alqueria, originalment situada en plena horta entre els nuclis de Benimaclet i Alboraia, ha quedat hui en dia adossada físicament a l’avinguda coneguda com Ronda Nord de València i al barri de Benimaclet més enrere, si bé per la seua part oriental encara es conserven els camps cultivats d’aquesta part de l’Horta. Segons M. del Rey (PAT de l’Horta 2018), l’alqueria conservaria una part més senzilla original, però va ser bastant remodelada a finals del 1880. Segons aquest autor, “per les seues característiques ens trobem amb una arquitectura pròpia de la casa rural valenciana, amb un eix centrat en planta i dues cruïlles construïdes amb línies de càrrega paral·leles a la façana, murs de càrrega en el seu perímetre i una línia porticada central, per tant un esquema estructural perfectament assumit en la cultura local. Els grans buits d'accés, les portes anterior i posterior, coincideixen amb l'eix central de composició de la seua arquitectura, també el buit del pòrtic central que permet articular ambdues cruïlles. Les estances se situen a ambdós costats d'aquest eix constructiu, amb alguna estança oberta on s'hi ubiquen les àrees d'estar. Una escala accedeix a la planta superior, on algunes estances se separen espacialment, mantenint un gran espai diàfan d'ús econòmic, disposant amb vans en façana, perfectament construïts i significats per a ser tal volta en el seu moment estances destinades a habitació, després de la remodelació del 1880”. L’alqueria consta de dues plantes, d’uns 200 m2 cadascuna aproximadament, més una cuina exterior d’uns 20 m2. Està construïda de mamposteria i rajoles, amb un exterior arrebossat de color blanc. La coberta és de teula àrab. Per la part posterior té un pati així com algunes casetes agrícoles, i per la part davantera, mirant a la mar, hi ha un porxo i un jardí relacionats amb el caràcter de residència d’oci que va tenir en el seu moment. El seu interior també manté elements decoratius lligats a eixe caràcter de residència semiurbana
Bé de Rellevància Local-Espai Etnològic d’Interès Local (PAT de l’Horta).
L’alqueria conserva diversos panells ceràmics del segle XIX. Actualment ha quedat inclosa en zona de Sòl Urbanitzable segons el Pla General d’Ordenació Urbana de València.
DEL REY AYNAT, M. et alii (2002): Alqueries. Paisatge i arquitectura en l’horta, València, Consell Valencià de Cultura.
DEL REY AYNAT, M. (2010): Arquitectura Rural Valenciana, Barcelona: Galerada (1ª edició: València: Direcció General de Patrimoni Artístic, 1996).
DEL REY AYNAT, M. (1990): “La casa rural de origen moderno en el territorio valenciano”, dins: Cea Gutiérrez, A.; Fernández Montes, M., Sánchez Gómez, L. A (edits.): Arquitectura popular en España, Madrid, CSIC, pp. 525-539.
DEL REY AYNAT, M. (2000): “L’arquitectura de la casa rural valenciana al voltant del segle XV”, dins Actes del I congrés d’estudis de l’Horta Nord, València, Centre d’Estudis Comarcals de l’Horta-nord, pp. 403-412.
ALMELA I VIVES, F. (1932): Alquerías de la huerta valenciana, València, Sociedad Valenciana de Fomento del Turismo,
ALMELA I VIVES, F. (1960): La vivienda rural valenciana, València, La Semana Gráfica.
CASAS TORRES, J. M. (1943): La vivienda y los núcleos de población rurales de la huerta de Valencia, Madrid, Instituto Juan Sebastián Elcano, 1944, 328 pp.
GUINOT RODRÍGUEZ, E. (2002): “L’alqueria valenciana en la Història”, dins: DEL REY, M. et alii: Alqueries. Paisatge i arquitectura en l’horta, València, Consell Valencià de Cultura, pp. 33-41.
ALGARRA PARDO, V.; BERROCAL RUIZ, P. (2016): “Uno no, muchos centros históricos en Valencia. Llocs, núcleos agrupados y alquerías en la ciudad”, dins: Algarra, V.; Cárcel García, C. (edits.): València, quan la ciutat aplega a l’horta: homenatge a Eduard Pérez Lluch, València: Ajuntament de València, pp. 103-118.
ALGARRA PARDO, V. (2002): “La materia de què es construeix l’alqueria: materials i tècniques de construcció”, dins: Del Rey, M. et alii: Alqueries. Paisatge i arquitectura enl’horta, València, Consell Valencià de Cultura, pp. 43-47.
Fotos: E.Guinot, PGOU València 2013
