Està situada en un cantó del camí Assagador que va de Poble Nou al camí vell de Godella. S’hi arriba per la carretera de València a Montcada cal desviar-se a l’esquerra per dit camí Assagador a l’altura de l’ermita de Poble Nou i el molí dels Alters.
Segles XIV -XVII
Com en el cas de moltes altres alqueries de l’Horta de València, no és fàcil trobar detalls sobre la seua història concreta perquè han estat edificis de propietat privada amb un ús agrícola i residencial, que han canviat periòdicament de mans i que no solen aparèixer a les fonts escrites de caràcter més oficial. A més, algunes d’elles han mantingut el nom durant molt de temps, fins i tot al present més recent, però d’altres han canviat el seu apel·latiu en funció del nom, malnom o cognom de la família propietària. Per això, només una recerca lenta i acurada als arxius permet en ocasions trobar el seu rastre en el passat. Segons M. del Rey (PGOU de València 2013, i recull el catàleg de la Direcció General de Patrimoni), atenent les seues característiques arquitectòniques l’alqueria seria ser d’origen baixmedieval, amb ampliacions de l’espai construït i modificacions en el segle XVII. Sobre els seus propietaris no se citen dades en la bibliografia i informes consultats. Només s’assenyala que va estar ocupada fins els voltants del 1980 com vivenda i explotació agrícola d’una família llauradora, abandonada en aquell moment pel deteriorament de l’edifici.
L’alqueria està situada al Pla de Sant Bernat i ara en el límit urbà del Poble Nou, però durant segles el seu entorn ha estat l’agrícola, amb només alqueries disperses al seu voltant. Tanmateix, en una localització ben comunicada ja que s’hi troba a unes desenes de metres d’un encreuament de camins històrics: el camí reial de Montcada i l’assagador per al ramat que connectava el secà de dalt de Burjassot, Godella, etc. amb les marjals vora la mar dels voltants de la Séquia de Vera. Segons M. del Rey (PGOU de València 2013, i recull el catàleg de la Direcció General de Patrimoni), l’actual alqueria està conformada per un agrupament d’edificis i construccions resultat del seu creixement al llarg dels segles. Fins i tot l’edifici principal és el resultat de dita creixença. La imatge actual d’una casa compacta a dues aigües, explica M. del Rey que en realitat són dos cossos a un aigua adossats per l’esquena l’un a l’altre, construïts en èpoques distintes si bé es remunta el més antic als segles XIV-XV. Són de dues plantes, la segona dedicada a andana i la planta baixa a vivenda, més els magatzems i corrals al voltant del pati de darrere. La coberta és de teula i estan fets amb rajola i tapial. La porta principal està en un lateral de la façana, amb un arc de mig punt, i les finestres estan distribuïdes de forma irregular en ambdues altures.
Espai etnològic d’interés local, segons PGOU de València (2013), el PAT de l’Horta (2018) i el Catàleg de la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana.
- Revisió Simplificada del Pla General d’Ordenació Urbana de València (PGOU). Catàleg de béns i espais protegits de Naturalesa Rural (2013). Fitxa: EPA_SU_17.02: Alqueria Tallarrós
- Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià. Conselleria de Cultura, Generalitat Valenciana. Secció 2ª: Béns de Rellevància local. Espai etnològic d’interés local. Fitxa: Alqueria de Tallarrós (Poble Nou)
- Pla d’Acció Territorial d’Ordenació i Dinamització de l’Horta de València (PAT de l’Horta). Generalitat Valenciana, 2018. Catàleg annex. Element Patrimonial. EPA_09.08 Alqueria Tallarrós, pp. 407-409
DEL REY AYNAT, M. et alii (2002): Alqueries. Paisatge i arquitectura en l’horta, València, Consell Valencià de Cultura.
DEL REY AYNAT, M. (2010): Arquitectura Rural Valenciana, Barcelona: Galerada (1ª edició: València: Direcció General de Patrimoni Artístic, 1996), p. 198.
DEL REY AYNAT, M. (1990): “La casa rural de origen moderno en el territorio valenciano”, dins: Cea Gutiérrez, A.; Fernández Montes, M., Sánchez Gómez, L. A (edits.): Arquitectura popular en España, Madrid, CSIC, pp. 525-539.
DEL REY AYNAT, M. (2000): “L’arquitectura de la casa rural valenciana al voltant del segle XV”, dins Actes del I congrés d’Estudis de l’Horta Nord, València, Centre d’Estudis Comarcals de l’Horta-nord, pp. 403-412.
ALMELA I VIVES, F. (1932): Alquerías de la huerta valenciana, València, Sociedad Valenciana de Fomento del Turismo,
ALMELA I VIVES, F. (1960): La vivienda rural valenciana, València, La Semana Gráfica.
CASAS TORRES, J. M. (1943): La vivienda y los núcleos de población rurales de la huerta de Valencia, Madrid, Instituto Juan Sebastián Elcano, 1944, 328 pp.
GUINOT RODRÍGUEZ, E. (2002): “L’alqueria valenciana en la Història”, dins: DEL REY, M. et alii: Alqueries. Paisatge i arquitectura en l’horta, València, Consell Valencià de Cultura, pp. 33-41.
ALGARRA PARDO, V.; BERROCAL RUIZ, P. (2016): “Uno no, muchos centros históricos en Valencia. Llocs, núcleos agrupados y alquerías en la ciudad”, dins: Algarra, V.; Cárcel García, C. (edits.): València, quan la ciutat aplega a l’horta: homenatge a Eduard Pérez Lluch, València: Ajuntament de València, pp. 103-118.
ALGARRA PARDO, V. (2002): “La materia de què es construeix l’alqueria: materials i tècniques de construcció”, dins: DEL REY, M. et alii: Alqueries. Paisatge i arquitectura enl’horta, València, Consell Valencià de Cultura, pp. 43-47.
BERROCAL RUIZ, P.; ALGARRA PARDO, V. (2002): “Els espais d’ús i habitació en el mónrural”, dins: DEL REY, M. et alii: Alqueries. Paisatge i arquitectura en l’horta, València, Consell Valencià de Cultura, pp. 49-55.
ARAZO, M. A.; JARQUE, F. (1995): Arquitectura popular de la Huerta de Valencia, València, Ajuntament de València.
PÉREZ DE LOS COBOS, F. (2000): Alquerías, masías y heredades valencianas, València, F.Doménech
Fotos: E.Guinot, Google Earth, Plànols PGOU València 2013
