S’hi pot arribar des del barri de la Torre de València, per la carretera CV-407 i entrant pel camí de Sant Jordi dirección sud uns 300 metres. Queda en mig de l’horta, junt a unes cases i molt a prop del veí terme de Benetússer.
Es troba en regular estat de conservació, amb les modificacions habituals com ara la teulada.
Segle XIX.
Segons J. A. García Esparza (2012), la barraca-alquerieta de Ferriols tindria una antiguitat de cent-cinquanta o dos-cents anys aproximadament. En realitat, com en el cas de moltes d’aquestes edificacions de tipus popular de l’Horta, no és fàcil donar-li una cronologia més concreta. Com en el conjunt de la perifèria de la ciutat de València, moltes d’aquestes barraques foren edificades durant el segle XIX o principis del XX, fins i tot amb possibles modificacions importants sobre el mateix solar. Aquestes barraques no solen aparèixer en la documentació dels segles passats de forma identificable per noms o topònims, mentre que a nivell oral normalment se les coneixia en el seu entorn pel nom o malnom de les persones que n’eren propietàries o hi vivien. Per aquesta raó era freqüent el canvi de nom de la barraca pel canvi de residència de dites persones, i la seua història concreta de propietaris, obres, etc., és difícil de concretar si no en queden testimonis familiars o dels veïns. Quant al seu nom, és el cognom de la darrera família de propietaris.
Aquesta barraca es troba en un entorn encara d’horta, la partida de Sant Jordi, en el límit meridional de la ciutat de València amb el municipi de Benetússer, si bé en un marc de paisatge mig envoltat per barris urbans. No està aïllada sinó que forma part d’un conjunt amb altres tres cossos edificats que conformen l’esmentada alquerieta. Segons J. A. García Esparza (2012), està construïda de tova amb reforçaments puntuals de rajola, i el seu exterior ha estat arrebossat i pintat de blanc. La fusteria dels buits és encara de fusta i les finestres tenen reixes, mentre que la bigueteria del sostre també és encara de fusta. El que ha estat canviada és la cobertura tradicional per les habituals planxes ondulades de fibrociment. Els buits (porta i finestres) es troben en la seua situació original i, tot i que segueix en ús com magatzem agrícola, necessita clarament una rehabilitació. La seua planta és rectangular, més menuda de l’habitual, amb una superfície de 40 m2, un frontal de 4,46 m d’amplària i una profunditat de 8,97 m de longitud, mentre que l’alçada és de 5,10 m. Actualment està dotada d’electricitat i aigua de pou.
- Bé Immoble de Rellevància Local (BRL-BRR), per defecte: “les barraques tradicionals de la comarca de l’Horta de València”. Disposició addicional quinta de la Llei 5/2007, de 9 de febrer, de modificació de la Llei 4/1998, de 11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià.
- Bé Immoble de Rellevància Local (BRL-BRR), per defecte: “les barraques tradicionals pròpies de les hortes valencianes”. Article 4 de la Llei 9/2017, de 7 d’abril, de modificació de la Llei 4/1998, del Patrimoni Cultural Valencià.
GARCÍA ESPARZA, J. A.(2012): Barracas del litoral mediterráneo. Catálogo de Valencia y su entorno, Castelló, Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. 194-195.
DEL REY, M. (2010): Arquitectura Rural Valenciana, Barcelona: Galerada (1ª edició: València: Direcció General de Patrimoni Artístic, 1996).
GÓMEZ MATAIX, G. (2016): “De la esfera simbólica al catálogo arquitectónico: Atlas visual de la barraca de la Huerta de Valencia”, Revista Valenciana d’Etnologia, n. 8, pp. 115-152.
GARCÍA ESPARZA, J. A. (2008): “La barraca valenciana, procesos de transformación”, Revista Valenciana d’Etnologia, n. 3, pp. 145-159.
CRUZ OROZCO, J. (2003): “Las viviendas de cubierta vegetal en el territorio valenciano: el caso de la barraca”, Revista El Pajar: Cuaderno de Etnografía Canaria, n. 14, pp. 111-116.
SANCHIS GUARNER, M. (1957): Les barraques valencianes, Barcelona, Ed. Barcino (reedició: València, Institució Alfons el Magnànim, 1999).
ALMELA VIVES, F. (1960): La vivienda rural valenciana, Valencia, La Semana Gráfica.
CASAS TORRES, J. M. (1944): La vivienda y los núcleos rurales de la huerta de Valencia, València, Diputació Provincial de València.
RUIZ RUBIO, J. V. (1999): Construint una barraca valenciana, València, Ajuntament d’Alboraia-Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de València-Col·legi d’Arquitectes de la Comunitat Valenciana.
GOSÁLVEZ, V.(1915): Estudio constructivo de la Barraca de la Vega Valenciana, Tema de investigación presentado al tribunal de oposiciones. Manuscrito. Biblioteca del COAV. València (Facsimil de: “La Barraca Valenciana”, COACV-Colegio Oficial de Arquitectos de la Comunidad Valenciana, 1998).
Fotos: M. Alemany
