Es troba situada en l’antiga carretera de Pinedo i El Saler, al marge dret del camí en aquesta direcció, i al costat de les instal·lacions de la depuradora de Pinedo. S’arriba per l’actual Autovia del Saler, per la darrera eixida abans de creuar el llit nou del Túria.
Segles XIX-XX.
Segons J. A. Garcia Esparza en el seu catàleg de barraques de l’Horta aquesta tindria uns 300 anys d’antiguitat, però no és fàcil donar-li una cronologia més concreta. Moltes d’aquestes barraques foren edificades a partir de la segona meitat del segle XIX o a principis del XX, fins i tot amb possibles modificacions importants en algun moment per haver estat necessària la seua reconstrucció, cas de les riuades del Túria dels anys 1949 i 1957. Aquestes barraques no solen aparèixer en la documentació dels segles passats de forma identificable per noms o topònims, mentre que a nivell oral normalment se les coneixia en el seu entorn pel nom o malnom de les persones que n’eren propietàries o hi vivien.
Segons el Catàleg de béns i espais protegits de Naturalesa Rural de l’Ajuntament de València (2013), el conjunt inclou dos edificis diferenciats, casa i barraca, més una xicoteta porxada annexa a la barraca que completen les instal·lacions i infraestructura d’esta xicoteta granja camperola d’origen modern. Casa i barranca conserven la servitud d’escala. La barraca és de dimensions reduïdes i es troba en molt bon estat de conservació: conserva, de fet, la seua coberta vegetal i la seua construcció ha sigut un exemple de pulcritud. S’articula a partir d’una estructura interna del tipus passadís, sense porta posterior. La barraca manté el seu aspecte original amb façanes d’adob encalades, buits i reixeria. Les dimensions de la barraca estan al voltant als 6,50 metres d’ampli, mentre que la profunditat és de 10 metres, motiu pel qual dins de les mesures típiques. S’aprecia un procés evolutiu de substitució que visquen aquest tipus d’edificacions, on apareixen una casa resolent les funcions de vivenda en el lloc on originàriament es trobava la segona barraca. Es tracta d’un procés natural i justificat que prolifera, sobretot en els exemples del carrer Morante i Borràs i carrera del Riu. En aquest cas tant la casa com la barraca es troben en molt bon estat de conservació. És de destacar l’arborat adult de la parcel·la i que serveix de barrera visual front a les instal·lacions industrials molt pròximes.
GARCIA ESPARZA, J. A. (2012), Barracas del litoral Mediterráneo: catálogo de Valencia y su entorno, Castelló, Universitat Jaume I, pp. 118-119.
DEL REY. M. (2010), Arquitectura Rural Valenciana, Barcelona, Galerada (1ª edició: València, Direcció General de Patrimoni Artístic, 1996)
GARCIA ESPARZA, J. A. (2008), “La barraca Valenciana, procesos de transformación”, Revista valenciana d'etnologia, 3, pp. 145-159.
CRUZ OROZCO, J. (2003), “Las viviendas de cubierta vegetal en el territorio valenciano: el caso de la barraca”, Revista El Pajar: Cuaderno de Etnografía Canaria, 14, pp. 111-116.
RUIZ RUBIO, J. V. (1999), Construint una barraca valenciana, València, Ajuntament d’Alboraia-Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de València-Col·legi d’Arquitectes de la Comunitat Valenciana.
SANCHIS GUARNER, M. (1957), Les barraques valencianes, Barcelona, Ed. Barcino. (reedició: València, Institució Alfons el Magnànim, 1999).
ALMELA VIVES, F. (1960), La vivienda rural valenciana, Valencia, La Semana Gráfica.
CASAS TORRES, J. M. (1944), La vivienda y los núcleos rurales de la huerta de Valencia, València, Diputació Provincial de València.
Fotos: E. Guinot
