S’hi pot arribar per la carretera CV-400 direcció sud fins l’encreuament amb la CV-4041 per retornar direcció València fins trobar l’antic camí vell de Picassent, ara carrer Séquia de Favara i entrar per ell direcció Benetússer. Queda a mà Esquerra, entre cases.
La barraca té considerables modificacions en haver estat rehabilitada com residència. L’entorn també està bastant degradat.
Segle XIX.
Segons J. A. García Esparza (2012), aquesta barraca tindria una antiguitat de cent-cinquanta o dos-cents anys aproximadament. En realitat, com en el cas de moltes d’aquestes edificacions de tipus popular de l’Horta, no és fàcil donar-li una cronologia més concreta. Com en el conjunt de la perifèria de la ciutat de València, moltes d’aquestes barraques foren edificades durant el segle XIX o principis del XX, fins i tot amb possibles modificacions importants sobre el mateix solar. Aquestes barraques no solen aparèixer en la documentació dels segles passats de forma identificable per noms o topònims, mentre que a nivell oral normalment se les coneixia en el seu entorn pel nom o malnom de les persones que n’eren propietàries o hi vivien. Per aquesta raó era freqüent el canvi de nom de la barraca pel canvi de residència de dites persones, i la seua història concreta de propietaris, obres, etc., és difícil de concretar si no en queden testimonis familiars o dels veïns.
Aquesta barraca es troba en un entorn semiurbanitzat al sud de la ciutat de València, en la partida rural de Sant Jordi, al sud del poble de La Punta, i vora l’antic camí vell de Picassent i el traçat de la séquia mare de Favara. Tanmateix, hui en dia dit àmbit d’horta ha retrocedit considerablement, esquarterat en rogles pels traçats de les carreteres i autovies que l’envolten. També, al voltant de la barraca han augmentat les construccions compactes en grups, donant-li un aire semiurbà tot i la supervivència de camps cultivats al seu costat. En aquest cas, la barraca ha patit transformacions de certa envergadura. Segons J. A. García Esparza (2012), està construïda de tova però amb un ús rellevant de blocs de formigó i de rajoles. Quant al seu exterior, estava arrebossat però després s’ha pintat de blanc i en algunes parts recobert de taulells ceràmics. Els buits (porta i finestres) també han estat canviats i obertes noves de les segones, unes i altres amb fusteria d’alumini modern. De fet, s’ha ampliat la porta d’accés considerablement i al primer pis igualment s’ha obert una gran finestra d’alumini. Com el sostre també ha estat canviat i substituït per grans planxes de fibrociment d’un cridaner color roig granat, és probable que la seua bigueteria tampoc no siga l’original. La seua planta és rectangular, amb una superfície de 46,5 m2, un frontal de 5,40 m d’amplària i una profunditat de 9,54 m de longitud, mentre que l’alçada és de 6,30 m. Actualment està dotada d’electricitat i aigua de pou i de xarxa pública.
- Bé Immoble de Rellevància Local (BRL-BRR), per defecte: “les barraques tradicionals de la comarca de l’Horta de València”. Disposició addicional quinta de la Llei 5/2007, de 9 de febrer, de modificació de la Llei 4/1998, de 11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià.
- Bé Immoble de Rellevància Local (BRL-BRR), per defecte: “les barraques tradicionals pròpies de les hortes valencianes”. Article 4 de la Llei 9/2017, de 7 d’abril, de modificació de la Llei 4/1998, del Patrimoni Cultural Valencià.
GARCÍA ESPARZA, J. A.(2012): Barracas del litoral mediterráneo. Catálogo de Valencia y su entorno, Castelló, Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. 196-197.
DEL REY, M. (2010): Arquitectura Rural Valenciana, Barcelona: Galerada (1ª edició: València: Direcció General de Patrimoni Artístic, 1996).
GÓMEZ MATAIX, G. (2016): “De la esfera simbólica al catálogo arquitectónico: Atlas visual de la barraca de la Huerta de Valencia”, Revista Valenciana d’Etnologia, n. 8, pp. 115-152.
GARCÍA ESPARZA, J. A. (2008): “La barraca valenciana, procesos de transformación”, Revista Valenciana d’Etnologia, n. 3, pp. 145-159.
CRUZ OROZCO, J. (2003): “Las viviendas de cubierta vegetal en el territorio valenciano: el caso de la barraca”, Revista El Pajar: Cuaderno de Etnografía Canaria, n. 14, pp. 111-116.
SANCHIS GUARNER, M. (1957): Les barraques valencianes, Barcelona, Ed. Barcino (reedició: València, Institució Alfons el Magnànim, 1999).
ALMELA VIVES, F. (1960): La vivienda rural valenciana, Valencia, La Semana Gráfica.
CASAS TORRES, J. M. (1944): La vivienda y los núcleos rurales de la huerta de Valencia, València, Diputació Provincial de València.
RUIZ RUBIO, J. V. (1999): Construint una barraca valenciana, València, Ajuntament d’Alboraia-Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de València-Col·legi d’Arquitectes de la Comunitat Valenciana.
GOSÁLVEZ, V.(1915): Estudio constructivo de la Barraca de la Vega Valenciana, Tema de investigación presentado al tribunal de oposiciones. Manuscrito. Biblioteca del COAV. València (Facsimil de: “La Barraca Valenciana”, COACV-Colegio Oficial de Arquitectos de la Comunidad Valenciana, 1998).
Fotos: M. Alemany
