Segle XIX

Segons J. A. García Esparza (2012), la barraca dels Arandes tindria una antiguitat de 150 a 200 anys, per tant de primera meitat del segle XIX, si bé M. del Rey, a l’informe del Catàleg de Béns i Espais protegits de natura rural (Revisió simplificada del Pla General d’Ordenació Urbana de València, 2013), li dóna una antiguitat del segle XIX sense concretar més. En realitat, com en el cas de moltes d’aquestes edificacions de tipus popular de l’Horta, no és fàcil donar-li una cronologia més concreta. Com en el conjunt de la perifèria de la ciutat de València, moltes d’aquestes barraques foren edificades durant el segle XIX o principis del XX, fins i tot amb possibles modificacions importants en algun moment per haver estat necessària la seua reconstrucció sobre el mateix solar. Quant a la seua història particular, aquestes barraques no solen aparèixer en la documentació dels segles passats de forma identificable per noms o topònims, mentre que a nivell oral normalment se les coneixia en el seu entorn pel nom o malnom de les persones que n’eren propietàries o hi vivien. Per aquesta raó era freqüent el canvi de nom de la barraca pel canvi de residència de dites persones, i la seua història concreta de propietaris, obres, etc., és difícil de concretar si no en queden testimonis familiars. Evidentment, en aquest cas el nom “dels Arandes” es refereix al cognom valencià “Aranda”, que seria el dels propietaris-ocupants d’ella durant el segle XX. Actualment està sense ocupar; va ser comprada fa pocs anys per instal·lar-hi un restaurant, la qual cosa no ha estat possible per la protecció que gaudeix com bé de rellevància local, i comença a patir algun problema per dita desocupació i no manteniment.

Sobre ella, el primer que caldria destacar és que no és una barraca “rural”, en mig de l’Horta i envoltada dels seus camps de cultiu, sinó que des del seu origen és un exemple de “barraca urbana”, casa popular barata construïda ja en un xarxa de carrers i unes al costat de les altres, tal com es veu en les fotos antigues del barri del Cabanyal de València. La millora i renovació en segona meitat del segle XX de les edificacions d’aquests barris les anaren substituint per cases ja fetes de rajola amb planta baixa i primer pis. Per això, l’excepcionalitat d’aquesta barraca històrica mantinguda com les tradicionals. Segons J. A. García Esparza (2012) ), els seus murs són de toves amb alguna rajola puntual mentre que els capcers són de rajola i canya trenada, tot revestit d’arrebossat i emblanquinat. Els buits (porta i finestres) són els tradicionals, només a les dues façanes, de fusta i amb reixes les segones, sense finestreta a l’andana. Quant a la coberta, manté les biguetes de fusta amb canya trenada i, especialment, la magnífica coberta de canya i borró. La barraca és de planta rectangular, sense construccions adossades, i amb una superfície de 73,71 m2; la façana té 5,90 metres d’amplària i 12,60 m de longitud en profunditat, mentre que la seua altura és de 5,15 metres. Actualment té dotació d’electricitat i aigua de pou i de xarxa pública. Com elements impropis té el cablejat i el comptador elèctric en la seua façana, així com una antena de televisió al sostre i un entorn immediat amb senyals de tràfic a la porta i cotxes aparcats al davant. El darrer any ha patit alguns desperfectes al sostre.

Bé de rellevància local-Espai etnològic d’interès local (BRL-BRR). Elements de Naturalesa Rural en el Parc de l'Albufera, PGOU València revisió 2013: Àrea etnològica 3: Barracas en El Palmar. Element: EPE_PNA_19-23 (1), pp. 739-742.

Sense cap mena de dubte, és la millor barraca històrica conservada a l’Horta de València hui en dia

• Revisió simplificada del Pla General de Valencia (2013): Catàleg de Béns i Espais Protegits de natura rural. EPE_PNA_19-23 (1), pp. 739-742.
• Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià, Conselleria de Cultura, Generalitat Valenciana, Béns del Catàleg d’Etnologia, fitxa: “Àrea Etnològica 3- Conjunt de Quatre Barraques (El Palmar), autors: ¿?.
• Web Etnografía. Biodiversidadvirtual.org, “Barraca dels Arandes, El Palmar, Valencia”.
• Diari Levante-EMV, “Alarma. La ruina y el abandono amenazan la barraca más antigua de El Palmar”, J. Roch, (3 març 2020).
• Diari Las Provincias, “La barraca del 'Tío Aranda': la única auténtica que sigue en pie”, V. Lladró (14 març 2020).

GARCÍA ESPARZA, J. A.(2012): Barracas del litoral mediterráneo. Catálogo de Valencia y su entorno, Castelló, Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. 184-185.

DEL REY, M. (2010): Arquitectura Rural Valenciana, Barcelona: Galerada (1ª edició: València: Direcció General de Patrimoni Artístic, 1996).

GÓMEZ MATAIX, G. (2016): “De la esfera simbólica al catálogo arquitectónico: Atlas visual de la barraca de la Huerta de Valencia”, Revista Valenciana d’Etnologia, n. 8, pp. 115-152.

GARCÍA ESPARZA, J. A. (2008): “La barraca valenciana, procesos de transformación”, Revista Valenciana d’Etnologia, n. 3, pp. 145-159.

CRUZ OROZCO, J. (2003): “Las viviendas de cubierta vegetal en el territorio valenciano: el caso de la barraca”, Revista El Pajar: Cuaderno de Etnografía Canaria, n. 14, pp. 111-116.

SANCHIS GUARNER, M. (1957): Les barraques valencianes, Barcelona, Ed. Barcino (reedició: València, Institució Alfons el Magnànim, 1999).

ALMELA VIVES, F. (1960): La vivienda rural valenciana, Valencia, La Semana Gráfica.

CASAS TORRES, J. M. (1944): La vivienda y los núcleos rurales de la huerta de Valencia, València, Diputació Provincial de València.

RUIZ RUBIO, J. V. (1999): Construint una barraca valenciana, València, Ajuntament d’Alboraia-Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de València-Col·legi d’Arquitectes de la Comunitat Valenciana.

GOSÁLVEZ, V.(1915): Estudio constructivo de la Barraca de la Vega Valenciana, Tema de investigación presentado al tribunal de oposiciones. Manuscrito. Biblioteca del COAV. València (Facsimil de: “La Barraca Valenciana”, COACV-Colegio Oficial de Arquitectos de la Comunidad Valenciana, 1998).

Fotos: E. Guinot