Està situada a l’inici del Passeig d’Aragó o ronda est d’Alboraia, en el jardí que separa les cases de la ronda.
Construïda l’any 1999, desmuntada el 2002 i refeta en altre lloc.
Es tracta del que anomenem una “neobarraca” que, segons explica J. V. Ruiz Rubio (1999) i recull el web Alboraya-online.com, va ser construïda l’any 1999 a iniciativa i treball d’un grup de llauradors de dita població membres de la Cooperativa Agrícola San Cristóbal amb el desig de deixar un testimoni d’aquesta arquitectura en procés de desaparició. L’Ajuntament d’Alboraia va cedir el solar que ara ocupa la Casa de Cultura així com la participació de l’arquitecte i arquitecte tècnic municipals, més ajuda en l’obtenció dels materials. El treball va ser aportat com voluntari pels promotors de la idea en hores lliures i dies festius, i restà acabada a l’estiu de dit any 1999. Immediatament l’Ajuntament d’Alboraia hi va instal·lar una col·lecció d’instruments agrícoles tradicionals. Tanmateix, l’any 2002 una nova corporació municipal d’altre color polític va decidir enderrocar-la per construir al seu solar la Casa de Cultura que actualment hi existeix, la qual cosa va generar una considerable polèmica a la ciutat. Arran d’aquests fets, dita corporació va acordar construir altra barraca similar, reutilitzant-se part dels materials, a l’altre extrem del mateix Passeig d’Aragó, punt on encara s’hi troba. Actualment la barraca resta tancada.
Segons explica J. V. Ruiz Rubio (1999) i recull el web Alboraya-online.com amb molt de detall, la barraca original va ser construïda amb totes les tècniques i característiques físiques i morfològiques tradicionals, així com els materials clàssics: terra, arena, cal, palla, fusta, canya i borró. Es feren més de 3.000 rajoles de tova, tots a mà i assecats al sol, i la canya fou tallada en la lluna nova del mes de gener segons estableix la tradició. Hi hagué també assessorament d’algun vell veí d’El Palmar, expert en aquestes tècniques, i se li va construir al seu costat un paeller i un pou. L’any 2002, ja per part de l’Ajuntament d’Alboraia, , es va construir l’actual barraca en el seu nou emplaçament. Té les característiques formals de les barraques tradicionals i n’és un bon exemple d’elles tot i la seua modernitat.
RUIZ RUBIO, J. V. (1999): Recuperem el passat çonstruint una barraca valenciana, Alboraia, Ed. de l’autor.
GARCÍA ESPARZA, J. A.(2012): Barracas del litoral mediterráneo. Catálogo de Valencia y su entorno, Castelló, Publicacions de la Universitat Jaume I.
DEL REY, M. (2010): Arquitectura Rural Valenciana, Barcelona: Galerada (1ª edició: València: Direcció General de Patrimoni Artístic, 1996).
GÓMEZ MATAIX, G. (2016): “De la esfera simbólica al catálogo arquitectónico: Atlas visual de la barraca de la Huerta de Valencia”, Revista Valenciana d’Etnologia, n. 8, pp. 115-152.
GARCÍA ESPARZA, J. A. (2008): “La barraca valenciana, procesos de transformación”, Revista Valenciana d’Etnologia, n. 3, pp. 145-159.
CRUZ OROZCO, J. (2003): “Las viviendas de cubierta vegetal en el territorio valenciano: el caso de la barraca”, Revista El Pajar: Cuaderno de Etnografía Canaria, n. 14, pp. 111-116.
SANCHÍS GUARNER, M. (1957): Les barraques valencianes, Barcelona, Ed. Barcino (reedició: València, Institució Alfons el Magnànim, 1999).
Almela Vives, F. (1960): La vivienda rural valenciana, Valencia, La Semana Gráfica.
CASAS TORRES, J. M. (1944): La vivienda y los núcleos rurales de la huerta de Valencia, València, Diputació Provincial de València.
RUIZ RUBIO, J. V. (1999): Construint una barraca valenciana, València, Ajuntament d’Alboraia-Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de València-Col·legi d’Arquitectes de la Comunitat Valenciana.
GOSÁLVEZ, V.(1915): Estudio constructivo de la Barraca de la Vega Valenciana, Tema de investigación presentado al tribunal de oposiciones. Manuscrito. Biblioteca del COAV. València (Facsimil de: “La Barraca Valenciana”, COACV-Colegio Oficial de Arquitectos de la Comunidad Valenciana, 1998).
Fotos: E. Guinot, J. M. Martí
