Es trobava a la carretera Escoles de Malilla núm. 11. Actualment ha quedat al mig del PAI Malilla en construcció al sud dels edificis de l’hospital de La Nova Fe.
Actualment es troba abandonada i en mig de les obres del PAI, si bé haurà de ser restaurada.
Segle XIX.
Segons explica V. Algarra (2016), el seu nom tradicional és la barraca de Tana, tal com apareix identificada en plànols del primer terç del segle XX, si bé en els catàlegs de patrimoni recents és identificada com la barraca del camí de les Escoles de Malilla. Quant al seu origen, J. A. García Esparza (2012) li dóna una antiguitat d’uns dos-cents anys aproximadament, la qual cosa la situaria a principis del segle XIX. En realitat, com en el cas de moltes d’aquestes edificacions de tipus popular de l’Horta, no és fàcil donar-li una cronologia més concreta. Com en el conjunt de la perifèria de la ciutat de València, moltes d’aquestes barraques foren edificades durant el segle XIX o principis del XX, fins i tot amb possibles modificacions importants sobre el mateix solar. Aquestes barraques no solen aparèixer en la documentació dels segles passats de forma identificable per noms o topònims, mentre que a nivell oral normalment se les coneixia en el seu entorn pel nom o malnom de les persones que n’eren propietàries o hi vivien. Per aquesta raó era freqüent el canvi de nom de la barraca pel canvi de residència de dites persones, i la seua història concreta de propietaris, obres, etc., és difícil de concretar si no en queden testimonis familiars o dels veïns. Quant al seu nom, raonablement és el nom o malnom d’alguna de les famílies propietàries del segle XX.
Aquesta barraca es trobava fins els voltants de l’any 2000 en un entorn encara d’horta, envoltada d’altres cases que espigolaven el que quedava del camí de Malilla en direcció sud. Tanmateix, eixe entorn ja es va veure afectat en part per la construcció del nou llit del riu Túria en la dècada del 1960, amb l’autovia corresponent, i en la dècada del 1990 per l’anomenada ronda sud de València i el nou hospital de La Fe. La conseqüència és que els darrers vint anys la barraca i el sen entorn havia quedat com un espai d’horta tancat i reclòs per la ciutat i les grans infraestructures. El darrer impacte, ara ja definitiu i brutal, és la construcció del nou barri al seu entorn el qual ha eliminat tota l’horta i la resta d’edificacions del camí de Malilla. La barraca resta tancada i abandonada hui en dia, tot i que a l’espera d’una futura rehabilitació emmarcada en un jardí urbà. Quant a les seues característiques físiques, segons J. A. García Esparza (2012) està construïda de tova i blocs de formigó, mentre el seu exterior està arrebossat però no emblanquinat, almenys en els darrers temps. Els buits respecten la ubicació tradicional, si bé han estat modificats en temps més recents per una porta i alguna finestra més grans. Aquestes tenen reixes. L’estructura de la barraca és de fusta si bé també s’han usat bardos. Com és habitual, la cobertura és de planxes ondulades de fibrociment. La seua planta és rectangular, amb una superfície de 53,90 m2, un frontal de 6,16 m d’amplària i una profunditat de 8,75 m de longitud. L’altura és de 5,87 m. Abans del seu abandonament estava dotada d’aigua i electricitat i actualment la porta i les finestres estan tapiades amb rajoles.
- Bé Immoble de Rellevància Local (BRL-BRR), per defecte: “les barraques tradicionals de la comarca de l’Horta de València”. Disposició addicional quinta de la Llei 5/2007, de 9 de febrer, de modificació de la Llei 4/1998, de 11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià.
- Bé Immoble de Rellevància Local (BRL-BRR), per defecte: “les barraques tradicionals pròpies de les hortes valencianes”. Article 4 de la Llei 9/2017, de 7 d’abril, de modificació de la Llei 4/1998, del Patrimoni Cultural Valencià.
Ha quedat en zona urbana arran del PAI urbanístic en desenvolupament.
GARCÍA ESPARZA, J. A.(2012): Barracas del litoral mediterráneo. Catálogo de Valencia y su entorno, Castelló, Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. 102-103.
ALGARRA PARDO, V. (2016): “Conocer para planificar. El espacio de la antigua huerta de Les Escoles de Malilla. ¿Un camí del Pouet (II)?”, La Linde. Revista digital de Arqueología Profesional, núm. 7, pp. 18-37.
DEL REY, M. (2010): Arquitectura Rural Valenciana, Barcelona: Galerada (1ª edició: València: Direcció General de Patrimoni Artístic, 1996).
DEL REY, M. (2002): Alqueries: Paisatge i arquitectures en l’Horta, València: Consell Valencià de Cultura, p.111.
GÓMEZ MATAIX, G. (2016): “De la esfera simbólica al catálogo arquitectónico: Atlas visual de la barraca de la Huerta de Valencia”, Revista Valenciana d’Etnologia, n. 8, pp. 115-152.
GARCÍA ESPARZA, J. A. (2008): “La barraca valenciana, procesos de transformación”, Revista valenciana d'etnologia, n. 3, pp. 145-159.
CRUZ OROZCO, J. (2003): “Las viviendas de cubierta vegetal en el territorio valenciano: el caso de la barraca”, Revista El Pajar: Cuaderno de Etnografía Canaria, n. 14, pp. 111-116.
SANCHIS GUARNER, M. (1957): Les barraques valencianes, Barcelona, Ed. Barcino (reedició: València, Institució Alfons el Magnànim, 1999).
ALMELA VIVES, F. (1960): La vivienda rural valenciana, Valencia, La Semana Gráfica.
CASAS TORRES, J. M. (1944): La vivienda y los núcleos rurales de la huerta de Valencia, València, Diputació Provincial de València.
RUIZ RUBIO, J. V. (1999): Construint una barraca valenciana, València, Ajuntament d’Alboraia-Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de València-Col·legi d’Arquitectes de la Comunitat Valenciana.
GOSÁLVEZ, V.(1915): Estudio constructivo de la Barraca de la Vega Valenciana, Tema de investigación presentado al tribunal de oposiciones. Manuscrito. Biblioteca del COAV. València (Facsimil de: “La Barraca Valenciana”, COACV-Colegio Oficial de Arquitectos de la Comunidad Valenciana, 1998).
Fotos: E. Guinot, Google Street View
