Actualment es troben vora la Ronda-sud de la ciutat, actual avinguda del doctor Tomàs Sala, cantonada al carrer Jerònima Galés, davant el parc de la Rambleta.
Han estat rehabilitades i s’han fet canvis substancials en els seus materials tradicionals de construcció
Segle XIX.
Segons J. A. García Esparza (2012), aquestes barraques tindrien entre 200 i 300 anys d’antiguitat però, segons M. Del Rey (Catàleg de revisió del Pla General d’Ordenació urbana de València, 2013) i l’Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià, serien de finals del segle XIX o principis del XX. En realitat, com en el cas de moltes d’aquestes edificacions de tipus populars de l’Horta, no és fàcil donar-les una cronologia més concreta. Com en el conjunt de la perifèria de la ciutat de València, moltes d’aquestes barraques foren edificades durant el segle XIX o principis del XX, fins i tot amb possibles modificacions importants en algun moment per haver estat necessària la seua reconstrucció sobre el mateix solar. Aquestes barraques no solen aparèixer en la documentació dels segles passats de forma identificable per noms o topònims, mentre que a nivell oral normalment se les coneixia en el seu entorn pel nom o malnom de les persones que n’eren propietàries o hi vivien. Per aquesta raó era freqüent el canvi de nom de la barraca pel canvi de residència de dites persones, i la seua història concreta de propietaris, obres, etc., és difícil de concretar si no en queden testimonis familiars. Aquest seria, per tant, l’origen del seu apel·latiu, Burguet, el cognom de la família que han estat els seus darrers propietaris, si bé també per informació oral sabem que eren anomenades “barraques de Sales”.
Aquestes barraques han quedat en un entorn totalment urbanitzat de la ciutat de València, envoltades d’edificis de gran altura i vora l’autovia de circumval·lació de la ciutat, la Ronda-Sud. Segons M. del Rey i A. Gallud (Revisió del PGOU de la ciutat de València, 2013), les barraques de Burguet són un dels pocs casos que queden de barraques emparellades, una al costat de l’altra i destinades a habitatge una i a usos agropecuaris altra, separades per un passadís, servitud "d'escala", i conformant conjuntament una única vivenda. Era aquesta una solució pràctica que es va generalitzar als segles XIX i principis del XX per dur a terme el creixement espacial de la primera barraca per necessitats d’ampliació de l’espai habitable. Dits autors expliquen que s’havien mantingut en bones condicions fins fa pocs anys així com la seua disposició interior, però la rehabilitació duta a terme ha modificat bastants aspectes d’elles, tal com palesen fotos antigues. Segons J. A. García Esparza (2012), estan construïdes de tova tradicional i els capcers són de canya trenada amb algunes rajoles; per la seua part exterior estan arrebossades i emblanquinades. Els buits (porta i finestres) han estat modificats parcialment: s’han obert finestres noves en el seus laterals i la fusteria tradicional d’elles ha estat substituïda per fusteria metàl·lica. Les cobertes semblen haver mantingut la seua estructura de fusta però l’agressió més forta que han patit, greu i d’envergadura, és la substitució de la seua cobertura tradicional de canyís i borró per una de planxes metàl·liques grecades. Segons aquest autor, són de planta rectangular amb una superfícies de 87,78 i 63,60 m2, amb uns frontals de 6,72 m i 5,23 m d’amplària respectivament, i una profunditat de 13,10 i 12,16 m de longitud també respectivament. Les alçades serien de 5,64 m d’altura la més grans, i de 4,82 la menor. Estan dotades d’aigua i electricitat. El conjunt està actualment envoltat d’una tanca metàl·lica.
- Bé de rellevància local-Espai etnològic d’interès local (PGOU de la ciutat de València, 2013, i Catàleg de Patrimoni Cultural de la Generalitat Valenciana).
Es troben situades en sòl urbà de la ciutat de València.
GARCÍA ESPARZA, J. A.(2012): Barracas del litoral mediterráneo. Catálogo de Valencia y su entorno, Castelló, Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. 96-97.
DEL REY, M. (2010): Arquitectura Rural Valenciana, Barcelona: Galerada (1ª edició: València: Direcció General de Patrimoni Artístic, 1996).
DEL REY, M. (2002): Alqueries: Paisatge i arquitectures en l’Horta, València: Consell Valencià de Cultura, p.111.
GÓMEZ MATAIX, G. (2016): “De la esfera simbólica al catálogo arquitectónico: Atlas visual de la barraca de la Huerta de Valencia”, Revista Valenciana d’Etnologia, n. 8, pp. 115-152.
GARCÍA ESPARZA, J. A. (2008): “La barraca valenciana, procesos de transformación”, Revista valenciana d'etnologia, n. 3, pp. 145-159.
CRUZ OROZCO, J. (2003): “Las viviendas de cubierta vegetal en el territorio valenciano: el caso de la barraca”, Revista El Pajar: Cuaderno de Etnografía Canaria, n. 14, pp. 111-116.
SANCHIS GUARNER, M. (1957): Les barraques valencianes, Barcelona, Ed. Barcino (reedició: València, Institució Alfons el Magnànim, 1999).
ALMELA VIVES, F. (1960): La vivienda rural valenciana, Valencia, La Semana Gráfica.
CASAS TORRES, J. M. (1944): La vivienda y los núcleos rurales de la huerta de Valencia, València, Diputació Provincial de València.
RUIZ RUBIO, J. V. (1999): Construint una barraca valenciana, València, Ajuntament d’Alboraia-Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de València-Col·legi d’Arquitectes de la Comunitat Valenciana.
GOSÁLVEZ, V.(1915): Estudio constructivo de la Barraca de la Vega Valenciana, Tema de investigación presentado al tribunal de oposiciones. Manuscrito. Biblioteca del COAV. València (Facsimil de: “La Barraca Valenciana”, COACV-Colegio Oficial de Arquitectos de la Comunidad Valenciana, 1998).
Fotos: Google Street View, Google Earth
