Esta situat a la partida dels Desamparats d’Alboraia, amb el núm. 17, just en el límit amb el terme de Tavernes Blanques i molt a prop del barranc del Carraixet. Es pot arribar tant des del nucli urbà d’Alboraia per l’avinguda dita Plaça de Sant Vicent, com des de Tavernes pel carrer del Doctor Barraquer.
El conjunt es troba en molt bon estat de conservació, tant la part arquitectònica com la maquinària. Aquesta a sofrit els avatars del temps però és un dels pocs molins que resta a l’Horta de València que conserva la maquinària bastant completa i en el lloc de funcionament.
Finals del segle XVIII, primer permís de l’any 1762
El molí està construït sobre la séquia de la Riquera, el braç d’Alboraia del final de la séquia de Rascanya abans de creuar el barranc del Carraixet aquesta. Segons expliquen Guinot i Selma (2005), Selma (2014) i Mangue (2000), el molí de l’Ascensió, molí de la Barraca o molí de Calitx és de finals del segle XVIII. L’any 1762 Manuela Esteve, vídua de José Vicente Ramon, va obtindre el permís per construir un molí de dues moles a la partida dels Desamparats d’Alboraia., tot i que va edificar-se finalment anys més tard. No sabem exacte qui el va fer en darrera instància però apareix en funcionament al diversos inventaris i llistats de molins valencians del segle XIX, tant a l’enciclopèdia dirigida per Pascual Madoz com als inventaris del 1848 com als inventaris industirals o nomenclàtors de poblacions del 1862 i 1866, en alguna ocasió amb el nom de molí de la Barraca. Tot indica que funcionà com fariner fins la riuada del 1957, i posteriorment treballà com molí de pinso fins al seu abandonament industrial.
Segons Guinot i Selma (2005) i Selma (2014), la planta del casal està formada per una nau allargada que transcorre paral·lelament al braç d’Alboraia o la Séquia de la Riquera, dues crugies separades per quatre pilars que sustenten jàsseres de fusta. L’edifici compta amb una coberta a dues aigües i una altura a la part septentrional i dues altures a la part meridional i al terç occidental, correponent aquest últim al molí pròpiament dit. La porta d’accés es troba a la façana sud. Amb el pas del temps s’hi han anat annexionant dependències a l’edifici, usant majoritàriament la rajola lluida. Quant a la maquinària tradicional del molí, aquesta es conserva en bon estat, disposant de dues moles completes així com del conjunt de peces de la “límpia” i una cernedora de farina, ambdues de fusta i ben conservades
Declarat Bé de Rellevància local com a conseqüència del Decret 73/2006, de 26 de maig, pel que es declara Bé d’Interès Cultural Inmmaterial el Tribunal de les Aigües de la Vega de València.
- Plan de Acción Territorial de Protección de la Huerta de Valencia. Versión Preliminar. Memoria de Ordenación. Anexo. Fichas de Elementos de Arquitectura Hidráulica. Índice de Fichas, (dir. Arancha Muñoz), Generalitat Valenciana, 2008, Element EPH_06.02, p. 148.
- Càtaleg de proteccions del Pla General Estructural d’Alboraia. Pàg. 42-43
- Pla d’Acció Territorial d’Ordenació i Dinamització de l’Horta de València (PAT de l’Horta). Generalitat Valenciana, 2018. Catàleg annex. Element Patrimonial EPH_06.02. Molí de l’Ascensió, pp. 267-269
- El patrimonio hidráulico del Bajo Turia. L’Horta de València. (Coord. J. Hermosilla), València, Direcció General de Patrimoni Cultural-Generalitat Valenciana, 2007, fitxa n. 152, p. 458.
GUINOT, E., SELMA, S. (2005): Les sèquies de l’Horta Nord de València: Mestalla, Rascanya i Tormos, València, Conselleria d’Agricultura, Col. Camins d’Aigua n. 6, pp. 201 -202.
SELMA CASTELL, Sergi (2014). Paisatges històrics, patrimoni i didàctica. (Les séquies i les hortes del Tribunal de les Aigües de València). Tesi doctoral publicada en PDF. Castelló, Universitat Jaume I de Castelló, pp. 361-363.
ROSSELLÓ VERGER, V.M (1989): “El molins d’aigua de l’Horta de València,”, dins Los paisajes del Agua), València, Universitat d’Alacant-Universitat de València, pp. 317-346.
MANGUE ALFÉREZ, Ignasi (2000): “Séquies i molins a l'horta de València: La séquia de Rascanya, hidraulisme al marge esquerre del Túria”, dins Glick, Th., Guinot, E., Martínez, L.P. (edits.), Els molins hidràulics valencians: tecnologia, història i context social, València, Institució Alfons el Magnànim, pp. 405-449.
GUINOT, E.; SELMA, S., LLORIA, R. (2003). El patrimoni hidràulic de les séquies del Tribunal de les Aigües de València. Informe elaborat per a la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, València.
HERMOSILLA, J. (Coord.). El patrimonio hidráulico del Bajo Turia. L’Horta de València. València, Direcció General de Patrimoni Cultural-Generalitat Valenciana, 2007.
Fotos: Càtedra L'Horta de València - Google Earth
