Segles XIII-XIV.

Segons Guinot, Selma et al. (1999) el molí és un dels construïts sobre la séquia mare de Montcada en el seu tram inicial, quan encara manté la major part del seu cabal i força d’aigua però al mateix temps rega pocs espais. Això permet aquesta concentració de grans molins en el mateix canal principal sense molestar el reg. Els orígens d’aquest raonablement són medievals i no és fàcil saber si ja n’hi havia abans un, a època andalusí, o si és una nova construcció de finals del segle XIII o principis del XIV, com altres de l’Horta. Sobre la seua situació crida l’atenció el fet que la séquia està lleugerament desviada per a què passe pel gran casal, tot i que això podria ser d’una època més recent i per poder instal·lar més moles.. Allò cert és que la documentació comença a parlar del molí Batà només en el segle XVI, concretament l’any 1531 quan na Jerònima Gallach i de Cardona el vengué al gremi de paraires de la ciutat de València, del qual prengué el nom (paraires eren els artesans especialistes en l’elaboració de peces de tela o “draps”, en valencià medieval) per 60.000 sous, una quantitat elevadíssima. El molí era qualificat de “batà” per a dits teixits i tenia huit moles, pràcticament el més gran de l’Horta de València. Tanmateix, un informe del 1643 diu que el gremi el té en desús perquè han perdut moltíssim de treball i usen altes més prop de la ciutat, tot i que encara paguen el dret de sequiatge anual a la Reial Séquia de Montcada. És d’aquesta època quan també un parell de moles són usades per fer paper estraça, data que recull la inspecció del gremi de l’any 1722 quan es plantegen la seua rehabilitació integral. Conten que en aquell moment hi havia abandonades un parell de moles farineres, les dues tines del molí paperer que eren mogudes per una roda vertical situada dins la séquia, i encara restava la infraestructura dels huit salts d’aigua per moure les maces del batà del segle XVI. Ja a principis del segle XIX, els Llibres de pagament de la tatxa o abonament anual de la Séquia de Montcada anoten el 1825 que era un molí batà i paperer propietat encara de l’esmentat gremi, però entre 1833 i 1840 fou expropiat a dita institució per l’Estat Espanyol en el marc del procés de la Desamortització. Venut a particulars, en la dècada del 1860 el comprà Joan Carsí, qui hi va instal·lar la primera fàbrica moderna de farina de la província de València, amb una maquinària industrial molt avançada per al seu temps i amb trets de centre fabril ja que hi treballaven vàries desenes d’obrers. A més, molta de la producció era dirigida a l’exportació fora del país per la seua qualitat. Dita activitat es mantingué durant la primera meitat del segle XX ja amb energia elèctrica, passant per mans de diversos propietaris fins el seu tancament en la dècada del 1960. Va restar abandonat durant anys i ha quedat totalment destruït per l’incendi del 28 de desembre de 2018.

Segons Guinot, Selma et al. (1999) i recull el Pla d’Acció territorial de l’Horta, el conjunt del molí Batà era un complexe industrial de gran entitat del qual no quedaven massa elements dels segles passats. Les construccions incendiades el 2018 eren la fàbrica industrial de finals del segle XIX, amb una arquitectura realment peculiar i d’estil vagament modernista. L'edifici pròpiament fabril teniatres cossos principals de forma rectangular, disposats en forma de lletra '"u" sobre la séquia. El central tenia dos pisos i estructura d'una fàbrica modernista, amb decorats en algeps de principis del segle XX, com és el cas dels capçals esglaonats i el gran finestral central que pot veure’s en les fotos anteriors a l’incendi. S'hi conservava també gran fumeral de rajola de quan fou introduïda l'energia de vapor a principis del segle XX. Però pot ser encara era més cridaner el seu interior: una construcció refeta a principis del 1900 en base a vigues de ferro, testimoni de l’arquitectura industrial de l’època, i una meravellosa col·lecció de màquines de fusta de mòbila per a tot el procés de producció industrial de la farina, també com pot veure’s a les fotos anteriors a l’incendi. Actualment només queden part de les parets ennegrides i un gran buit al seu interior. Lamentable.

Abans de l'incendi.

• Plan de Acción Territorial de Protección de la Huerta de Valencia. Versión Preliminar. Memoria de Ordenación. Anexo. Fichas de Elementos de Arquitectura Hidráulica. Índice de Fichas, (dir. Arancha Muñoz), Generalitat Valenciana, 2008, Element EPH_11.07, p. 181.
• Pla General d’Ordenació Urbana de Paterna: Catàleg de Patrimoni (Modificació Novembre 2011)
• Pla d’Acció Territorial d’Ordenació i Dinamització de l’Horta de València (PAT de l’Horta). Generalitat Valenciana, 2018. Catàleg annex. Element Patrimonial EPH_11.10, pp. 497-499.
• Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià, Conselleria de Cultura, Generalitat Valenciana, Béns del Catàleg d’Etnologia, fitxa: “Molí del Batà o de Paraires”. Autors: Lloria, R., Selma, S., Guinot, E.
• El patrimonio hidráulico del Bajo Turia. L’Horta de València. (Coord. J. Hermosilla), València, Direcció General de Patrimoni Cultural-Generalitat Valenciana, 2007, fitxa 147, p. 454.
• Associació Valenciana d’Amics dels Molins (AVAM). Catàleg de molins valencians (any 2000).

GUINOT, E., SELMA, S. et al. (1999): La Real Acequia de Moncada. València: Conselleria d’Agricultura-Generalitat Valenciana, Col·lecció Camins d’Aigua, 1, pp. 84-87.

SEGURA CUECAS, Alfonso (2019): Molins i Moliners de Paterna. Industrialització i proletarització al segle XIX. València, Jocs Florals Paterna.

ROSSELLÓ VERGER, V.M (1989): “El molins d’aigua de l’Horta de València,”, dins Los paisajes del Agua), València, Universitat d’Alacant-Universitat de València, p. 332.

GUINOT, E.; SELMA, S., LLORIA, R. (2003). El patrimoni hidràulic de les séquies del Tribunal de les Aigües de València. Informe elaborat per a la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, València.

HERMOSILLA, J. (dir.)(2007): El patrimonio hidráulico del Bajo Turia. L’Horta de València, València, Direcció General de Patrimoni Cultural-Generalitat Valenciana.

FERRI I RAMÍREZ, M. (2000): “Molins i moliners al segle XIX. Notes entorn al cens de molins de la província de València de 1847”, dins GLICK, T., GUINOT, E., MARTÍNEZ, L. P. (edits.), Els molins hidràulics valencians: tecnologia, història i context social, pp. 451-482.

Fotos: Càtedra L'Horta de València - Google Earth