Segles XIII-XIV.

Segons Guinot, Selma et al. (1999), aquest molí està construït sobre la mateixa séquia mare de Montcada en l’extrem nord de l’espai d’horta de Campanar, entre els antics nuclis de població de Beniferri i Benimàmet. A més, és un punt en el qual la séquia va a tocar pràcticament de la séquia de Tormos, la qual circula un poc més baixa. Sobre els seus orígens, podria tractar-se d’un molí d’època andalusí anterior al segle XIII, però també és cert que tenim documentació del segle XIII post-conquesta de Jaume I que dóna notícia de diversos permisos per fer de nou molins en dit gran àmbit de Campanar. Així que la primera notícia segura sobre ell fins ara és del segle XV, d’un plet judicial dels anys 1413-1414, quan el molí era propietat de Pere Codinachs, fill del senyor de les alqueries d’Albalat i Benimàmet, motiu pel qual es coneixia el casal com “molí d’en Codinachs” i podria pensar-se que fos el molí senyorial de Benimàmet (ARV, Governació, n.2201, 8ª mà, f. 3v-4r). Abans de mig segle després, el 1441, se l’anomena per primera vegada “molí de Bonany” en la delimitació dels termes del bovalar de Burjassot. El cens de població del regne de València de l’any 1510 diu sense precisar més “el molí de Benimàmet, però la Visura o inspecció de la Reial Séquia de Montcada de l’any 1658 el qualifica de molí batà dedicat a preparar teixits, la qual pot indicar que ja era propietat en dit any del gremi o confraria de Paraires de la ciutat de València. De fet, el 1709, es documenta que hi ha dos molins, un batà que manté dit gremi, i altre fariner al seu costat que arrenden als moliners germans Blat, concretament el fariner, i per aquestes raons va ser inspeccionat l’any 1721 per una comissió de dit gremi a la fi de comprovar el seu estat. Al seu torn, les Ordenances de la Reial Séquia de Montcada de l’any 1757 ratifiquen dita dualitat de molins de Bonany, usant aquest nom per al batà i anomenant molí de Benimàmet el fariner. Ja en el segle XIX, la relació de molins de l’Horta de València de F.de P. Alguer de l’any 1829 només cita de forma indefinida “el molí de Bonany, i el cens de molins de la Província de València del 1847 indica que hi ha un molí a Benimàmet a la séquia de Montcada, fariner i arrosser. És el mateix que ve a dir el Llibre de la Tatxa o de cobrament de la taxa de regatge de la Reial Séquia de Montcada entre 1825 i 1850: que era encara del Gremi de Paraires de València i que era un molí fariner i arrosser, el mateix que afirma el 1872 la Guía Fabril y Industrial de España, la qual cosa fa pensar que ja no seria batà en aquella època. Entre les dècades del 1940 i 1950 el molí aniria perdent activitat fins el seu abandonament i reconversió en fàbrica tèxtil moguda per un motor hidràulic. Posteriorment encara va tenir altres funcions puntuals, com ara taller de Falles durant algun temps. Actualment fa anys que resta abandonada tota activitat industrial.

Segons Guinot, Selma et al. (1999), el molí de Bonany reuneix actualment una acumulació d’edificis i cossos de diferents èpoques i usos, en relació les seues diferents activitats. Centrant-se en el casal moliner, cal parlar de dos edificis diferents. El molí fariner i arrosser ocupa la meitat de la séquia i és un edifici compacte de dues plantes, construït a base de rajola i calç en disposició transversal a la séquia, orientat de Nord a Sud; la coberta és a dues aigües i de teula àrab. Té alguns vans irregulars en dimensions i només alguns enreixats. Per la seua banda, hi ha annexat un segon cos més de similar factura, també compacte però de tres altures i que era el que corresponia a l’antic batà del segle XVII però fet de nou probablement al segle XIX. Aquest té un aspecte constructiu molt més regular que l’anterior i també es diferència per les diferents dimensions dels arcs d’eixida de la séquia per baix d’ell, més grans. Altres edificacions del seu voltant són més modernes. La part hidràulica pareix ser la que s’ha conservat d’èpoques més antigues però en estar habitualment inundada perquè encara hi passa la séquia és difícil fer-ne més consideracions. Al seu interior conserva alguns elements de la maquinària molinera del segle XX.

• Plan de Acción Territorial de Protección de la Huerta de Valencia. Versión Preliminar. Memoria de Ordenación. Anexo. Fichas de Elementos de Arquitectura Hidráulica. Índice de Fichas, (dir. Arancha Muñoz), Generalitat Valenciana, 2008, Element EPH_10.04, p. 167.
• Revisió simplificada del Pla General de Valencia (2013): Catàleg de Béns i Espais Protegits de natura rural. Element EPH_SU_18.01. Molí de Bonany. pp. 591-594.
• Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià, Conselleria de Cultura, Generalitat Valenciana, Béns del Catàleg d’Etnologia, fitxa: “Molí de Bonany”. Autors: Lloria, R., Selma, S., Guinot, E.
• Associació Valenciana d’Amics dels Molins (AVAM). Catàleg de molins valencians (any 2000).

GUINOT, E., SELMA, S. et al. (1999): La Real Acequia de Moncada. València: Conselleria d’Agricultura-Generalitat Valenciana, Col·lecció Camins d’Aigua, 1, pp. 100-103.

ROSSELLÓ VERGER, V.M (1989): “El molins d’aigua de l’Horta de València,”, dins Los paisajes del Agua), València, Universitat d’Alacant-Universitat de València, p. 332-333.

GUINOT, E.; SELMA, S., LLORIA, R. (2003). El patrimoni hidràulic de les séquies del Tribunal de les Aigües de València. Informe elaborat per a la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, València.

HERMOSILLA, J. (dir.)(2007): El patrimonio hidráulico del Bajo Turia. L’Horta de València, València, Direcció General de Patrimoni Cultural-Generalitat Valenciana.

FERRI I RAMÍREZ, M. (2000): “Molins i moliners al segle XIX. Notes entorn al cens de molins de la província de València de 1847”, dins GLIC, T., GUINOT, E., MARTÍNEZ, L. P. (edits.), Els molins hidràulics valencians: tecnologia, història i context social, pp. 451-482.

Fotos: E.Guinot, Google Earth