Està situat en la partida de Dalt de Campanar, sobre el mateix caixer principal de la séquia de Rascanya, actualment soterrada. S’arribava tradicionalment pel camí rural que anava de Campanar a Mislata, però actualment ha quedat annex a la nova ronda urbana de la ciutat, en l’entorn del Parc de Capçalera i veí del Bioparc. S’arriba a partir d’un curt camí des de la redonda situada entre les avingudes Pio Baroja i General Avilés de la ciutat de València.
L’edifici de finals del segle XIX ha estat rehabilitat en la seua integritat en la dècada del 2000, mantenint l’estructura exterior del casal moliner i vivenda, però amb una completa reestructuració interior per als nous usos i adequant en forma ajardinada l’espai d’eixida de l’aigua per la seua part inferior.
Construït després de l’any 1863, amb poques modificacions posteriors fins la rehabilitació de la dècada del 2000. Va ser el darrer molí construït a l’Horta de València. No és de l’any 1860 com s’afirma erròniament en alguns webs.
Aquest molí és el primer en ordre existent sobre la séquia mare de Rascanya, tot i que també és el més modern. Segons expliquen Guinot i Selma (2005), Selma (20014), Mangue (2000) i Rosselló (1989), la comunitat de regants de la Séquia de Rascanya va donar el permís de construcció a José Penya l’any 1839-40, segons consta a l’Arxiu General de la Diputació de València (signatura ADPV, E.3.1., lligall 19, exp. 261 (1839-40). Tanmateix, el cens de molins de la província de València del 1863 encara no l’esmenta, raó per la qual la seua construcció és dels anys posteriors. Com en altres casos de l’Horta de València del segle XIX, va ser un molí fariner i arrosser simultàniament, i no té indicis d’haver estat transformat industrialment per a ser mogut per vapor o electricitat. Ja a meitat del segle XX passà a ser durant un temps una fàbrica de cadires abans de restar abandonat a finals de dit segle. Actualment és propietat de l’Ajuntament de València, ha estat restaurat íntegrament a partir de l’any 2006 i convertit en seu de la Polícia Local de València, si bé en la part corresponent a l’antic molí s’ha habilitat un reduït espai museístic amb algunes explicacions sobre el funcionamet d’un molí fariner antic i la circulació de l’aigua.
Segons expliquen Guinot i Selma (2005) i Selma (2014), el molí consta de dos cossos perpendiculars entre si, un com casal moliner i l’altre com vivenda i magatzems agrícoles. Tenen una altura de dues plantes, amb teulada a dues aigües i teules àrabs. Segons descriu Sergi Selma i fins a la seua rehabilitació el 2005, el primer cos, “on es troba la façana de l’edifici amb la seua entrada, és allargada i està disposada de forma transversal sobre el caixer de la séquia de Rascanya. La nau té dues crugies separades per una filera de pilars per a sustentar les jàsseres de fusta sobre les quals descansen les bigues de fusta del primer pis i de la coberta. Esta última és de teules a dues vessants que aboquen cap a les façanes principals orientades a llevant i ponent. La porta principal del molí es troba orientada a ponent i, a més d’una gran porta, compta amb un parell de finestrals enreixats. El conjunt edificat va veure incrementar les seues dependències amb una altra nau disposada de forma perpendicular a la primera i limítrofa amb la séquia que ix del molí. Igual que l’anterior, també té dues crugies i disposa de dues altures i una coberta a doble vessant, encara que el seu ús es va limitar a les tasques de magatzem per als sacs de gra i farina.
Finalment, el molí va créixer amb una tercera crugia, d’una sola altura, que es va adossar per la part meridional. En la fàbrica dels murs de la construcció predomina la maçoneria basta, amb algunes pedres de grans mides, i lluïda amb posterioritat, així com un ús sistemàtic de rajoles disposades horitzontalment en les cantonades de tota l’edificació. En la part posterior encara són visibles les arcades d’eixida dels carcaus, encara que cegats en l’actualitat, que es van construir amb rajoles disposades en sardinell. De la vella maquinària no queda cap rastre destacable, ni tan sols les moles”.
Al seu interior i en la planta alta hi havia el rastre d’una garita amb troneres a l’exterior, element típic defensiu de diversos molins de l’Horta de València al segle XIX. La part hidràulica subterrània va ser considerablement afectada per la canalització entubada de la séquia mare de Rascanya en la dècada del 1980.
La rehabilitació duta a terme a partir de l’any 2005 ha reorganitzat tant l’interior com l’exterior per adequar-ho a les demandes d’ús com a local de la Polícia Local de València, la qual cosa ha comportat la construcció d’un nou edifici al seu costat tot i que mantenint l’altura dels originals. També s’ha restaurat la part subterrània per a la circul·lació de l’aigua, tot i que ara de forma simbòlica i ajardinada, i instal·lada una tanca metàl·lica al seu voltant que limita la seua visibilitat i especialment la relació fluïda amb els camps del voltant.
Era un dels 18 molins que arribà a tindre en el segle XIX la séquia de Rascanya, i el primer bastit sobre el seu caixer principal o séquia mare. El molí aprofitava un lleuger desnivell entre camps cultivats per a la seua ubicació, just sobre el mateix vessant que descendeix vers el vell llit del riu Túria, actual Parc de Capçalera. La séquia creua, ara entubada, per davall del molí a l’altura del seu extrem septentrional i a través d’un dels antics carcaus. Els treballs arqueològics duts a terme per V. Algarra han permés traure a la llum l’altre carcau així com la part d’eixida de l’aigua.
- Plan de Acción Territorial de Protección de la Huerta de Valencia. Versión Preliminar. Memoria de Ordenación. Anexo. Fichas de Elementos de Arquitectura Hidráulica. Índice de Fichas, (dir. Arancha Muñoz), Generalitat Valenciana, 2008, Element EPH_10.05, p. 168.
- Revisió simplificada del Pla General de Valencia (2013): Catàleg de Béns i Espais Protegits de natura rural. Element EPH_SUR_04.01, pag. 379-382.
- Pla d’Acció Territorial d’Ordenació i Dinamització de l’Horta de València (PAT de l’Horta). Generalitat Valenciana, 2018. Catàleg annex. Element Patrimonial EPH_10.08, Molí del Sol, pp. 457-459.
- El patrimonio hidráulico del Bajo Turia. L’Horta de València. (Coord. J. Hermosilla), València, Direcció General de Patrimoni Cultural-Generalitat Valenciana, 2007, fitxa n. 157, p. 460
- Projecte municipal de rehabilitació de l’any 2005
GUINOT, E., SELMA, S. (2005): Les sèquies de l’Horta Nord de València: Mestalla, Rascanya i Tormos, València, Conselleria d’Agricultura, Col. Camins d’Aigua n. 6, p. 1199.
ROSSELLÓ VERGER, V.M (1989): “El molins d’aigua de l’Horta de València,”, dins Los paisajes del Agua), València, Universitat d’Alacant-Universitat de València, p. 317-346 (p. 337).
MANGUE ALFÉREZ, Ignasi (2000): “Séquies i molins a l'horta de València: La séquia de Rascanya, hidraulisme al marge esquerre del Túria”, dins Glick, Th., Guinot, E., Martínez, L.P. (edits.), Els molins hidràulics valencians: tecnologia, història i context social, València, Institució Alfons el Magnànim, pp. 405-449.
ALGARRA PARDO, V. (2014), Vells molins fariners a l’horta de Campanar: massa ombres i alguna llum.
MARTÍNEZ SANMARTÍN, Luis Pablo (2005): “Els molins com a clau d’articulació de l’Horta medieval de València: la sentència de 1240 entre els moliners d’Alaxar i la comunitat de Rascanya”, Revista Afers, vol. 51, pp. 369-396
ROSSELLÓ VERGER, V.M (1989): “El molins d’aigua de l’Horta de València,”, dins Los paisajes del Agua, València, Universitat d’Alacant-Universitat de València, p. 317-346.
Fotos: Fotos E.Guinot, Google Earth
