Època medieval, segle XIV.

Segons Guinot i Selma (2005, inédit) i Selma (2014), el molí de la Gàbia es troba situat sobre el braç homònim que deriva de la séquia mare de Favara. Era el primer molí d’aquest braç, a un centenar de mestre del partidor de llengua que hi existia i el seguien en la mateixa séquia els desapareguts molins de Rodenes i de Pala. Aquest molí fariner té un origen baixmedieval, raonablement de finals del segle XIII o principis del XIV quan a l’Horta de València es multiplicaren els molins. Tanmateix, no és fàcil identificar-ho perquè solien tenir el nom del propietari i aquest canviava en el temps. Amb el seu nom és citat en unes obres del consell municipal de València de l’any 1427 per adobar el camí de Xàtiva i el pont del “molí de la Gàbia” (Arxiu Mun.València, Sotsobreria de Murs i Valls, d3-26, f. 42r. També és citat el molí en una denúncia en la cort o tribunal del governador del regne de València de l’any 1450 contra un llaurador que havia fet una parada il·legal en la séquia del molí de la Gàbia (Arx.Regne València, Governació, n. 2278, mà 1, f. 41r). Segons el cens d’habitants del regne de València de l’any 1510, el seu propietari era Antoni Martines, i posteriorment és citat l’any 1672 entre els molins que formen part de la Confraria de la Pluja de la ciutat de València. L’any 1741 un inventari de regants de l’Horta de València indica que era propietat dels hereus de la família Valdenebro i que estava arrendat al moliner Miquel Feliu. També apareix citat i en funcionament en els catàlegs i inventaris de molins de meitat del segle XIX. No sabem ben bé fins a quan va restar en funcionament, però raonablement seria fins meitat del segle XX.

Segons Guinot i Selma (2005, inédit) i Selma (2014), el molí de la Gàbia forma part d’un conjunt amb l’alqueria annexa que encara hi és construïda. El casal del molí en si és l’edifici més menut dels dos, ubicat sobre la séquia ara també inutilitzada, d’una sola cruïlla, amb planta rectangular, d’una altura i coberta de teula àrab a una sola vessant cap a la part posterior, que està orientada al nord. La seua fàbrica que combina la rajola i la maçoneria, presenta un lluït posterior. A aquest molí primitiu se li va adossar amb posterioritat, durant els segles XVIII i XIX, un gran edifici de planta rectangular, que comptava en el seu diseseny inicial amb tres crugies paral·leles, disposades de nord a sud, i separades per fileres de pilars que suportaven grosses jàsseres de fusta sobre les quals descansaven les bigues del primer pis i la coberta. L’edifici sembla que mai es va arribar a acabar en el seu disseny original, ja que només la crugia més septentrional, la que voreja el caixer de la séquia i arriba fins al pont del camí vell de Picanaya que la creuava, presenta un acabat complet de les dues plantes construïdes amb rajola vista, una coberta de teules a una vessant cap al nord i una distribució irregular de les finestres en tres nivells, que han patit modificacions al llarg del temps d’ocupació del molí, cegant unes i obrint de noves. La crugia central és un poc més curta en la part d'accés situada per la façana occidental, al costat del camí esmentat. Té igualment dues altures i la seua coberta aboca cap al sud. No obstant, en la segona planta s'aprecien els pilars centrals que haurien d'haver quedat ocults dins de l'edifici, però que són visibles des de l'exterior perquè la tercera crugia només té una altura. Transformacions o estructura inacabada, la veritat és que el molí presenta un aspecte molt irregular.El complex arquitectònic es completava, a més, amb uns patis i tancats que es van veure afectats per la construcció de la solució sud o nou llit del riu Túria i les obres annexes. La coberta de tot el conjunt és de teula àrab. L'edifici està construït amb rajola i presenta restes de lluït i emblanquinament en les diverses façanes. Actualment no queden restes de les moles ni de la maquinària del molí perquè van ser desmantellades i traslladades pel seu últim propietari al veí molí de Xirivella.

Declarat Bé de Rellevància local com a conseqüència del Decret 73/2006, de 26 de maig, pel que es declara Bé d’Interès Cultural Inmmaterial el Tribunal de les Aigües de la Vega de València.

• Revisió simplificada del Pla General de Valencia (2013): Catàleg de Béns i Espais Protegits de natura rural. Element EPH_SU_09.02. Molí de Gàbia, pp. 477-480.
• Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià, Conselleria de Cultura, Generalitat Valenciana, Béns del Catàleg d’Etnologia, fitxa: “Molí de la Gàbia”, autors: R.Lloria, S. Selma i E. Guinot.
• Blog arquitectura valenciana rural: (Miguel del Rey, arquitecte).

GUINOT, E., SELMA, S. (2005, informe inèdit): Les séquies de l’Horta Sud de València: Rovella, Favara, Mislata-Xirivella, Benàger-Faitanar i Quart. València, Conselleria d’Agricultura-Generalitat Valenciana.

SELMA, Sergi (2014): Paisatges històrics, patrimoni i didàctica (les séquies i les hortes del Tribunal de les Aigües de València). Tesi doctoral, Castelló, Universitat Jaume I, pp. 396-397.

ROSSELLÓ VERGER, V. M. (1989): “El molins d’aigua de l’Horta de València”, dins Los paisajes del Agua, València, Universidad de València-Universidad de Alicante, p. 343.

ALGARRA PARDO, V., BERROCAL RUIZ, P. (2003): “Arquitectura rural del Parque de la Rambleta”, dins V. Algarra (coord.), La Rambleta de la huerta de Favara. Patrimonio histórico y natural de la ciudad de Valencia, València, Ajuntament de València, 2003.

GUINOT, E., SELMA, S., LLORIA, R. (2003): El patrimoni hidràulic de les séquies del Tribunal de les Aigües de València. Informe elaborat per a la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, València.

HERMOSILLA, J. (Coord.). El patrimonio hidráulico del Bajo Turia. L’Horta de València. València, Direcció General de Patrimoni Cultural-Generalitat Valenciana, 2007.

Fotos: Càtedra de L'Horta - Google Earth