Segles XI-XII.

Segons Guinot, Selma et al. (1999) el molí de Montcada és un dels més antics del conjunt de la Reial Séquia de Montcada ja que està document al Llibre del Repartiment de la ciutat i regne de València, manat fer pel rei Jaume I entre els anys 1237 i 1248. Això vol dir que era un molí d’època andalusí, lligat al procés de construcció de dita séquia en els segles XI i XII i, com a tal molí va ser donat en juliol del 1240 per dit rei Jaume I a Sanxo de Bolas. Per aquest document també sabem que el molí era gran, amb quatre moles. Però en el marc de la inestabilitat dels repobladors del primer moment, quasi de seguida una col·lecció de pergamins datats entre els anys 1240 i 1247 ens demostren que fou tornat a repartir de forma col·lectiva en porcions entre els primers repobladors de l’aleshores alqueria de Montcada, gent pertanyent a la milícia del consell aragonés de Calataiud. I que durant eixos anys es varen produir diverses compra-vendes dels dits drets entre particulars. Tanmateix, tot canvià l’any 1247 quan el monarca va concanviar i donar Montcada i part de Benifaraig i Massarrojos a l'Orde del Temple a canvi del terme de Russafa. A partir d’aquell moment, el molí passà a ser propietat dels Templers, gestionat per vassalls seus com era habitual en dit orde, i el 1319 passà a propietat del nou orde de Santa Maria de Montesa arran del procés i dissolució del Temple. Durant poc més de cinc segles el molí de Montcada estigué gestionat per moliners professionals que l’arrendaven periòdicament als Montesians, i el trobem citat tant al cens de població del regne de València del 1510 com al llistat de membres de la Confraria de la Pluja de València del 1672. Cal citar un inventari d’abril del 1600 que detalla tota la seua maquinària (Rosselló, 1989: Arxiu del Regne de València, Mestre Racional, lligall 295, R. 747). Finalment, el molí fou embargat per l’Estat Espanyol l’any 1833 en el marc del procés de Desamortització dels béns eclesiàstics. Poc després seria tret a subhasta pública i comprat per la família Donderis, de rellevant activitat molinera a l’Horta de València durant el segle XIX. El molí apareix citat en els diversos censos i inventaris o diccionaris geogràfics de dita centúria, com ara el de F. de P. Alguer del 1829 i el de P. Madoz del 1845-48. Segons la Guía Fabril y Industrial de España de l’any 1862 era propietat de Manuel Olmos, qui el va convertir en una de les primeres fàbriques farineres de València en introduir una màquina per classificar la farina. Estava dotat de quatre moles i hi treballaven deu obrers. El molí continuaria en funcionament com a molí fariner fins ben entrat el segle XX, quan, als anys cinquanta, seria convertit en fàbrica de borra tèxtil i, en els darrers anys del segle XX, en un taller de marbres.

Segons Guinot, Selma et al. (1999), tot i que els orígens del molí són medievals, el casal moliner que ha arribat a la nostra època no és d’aquells temps, probablement amb l’excepció de la part inferior hidràulica de l’edifici. L’actual complex està format per diversos cossos, només un dels quals, el que resta edificat sobre la séquia, correspon com a tal al molí i aquest té les característiques de les edificacions del segle XVIII. A aquest cos se li va afegir prompte altre adosat a ell, amb funcions més clares de vivenda i magatzem, i encara a època contemporània una nau industrial de finals del segle XX. Al seu voltant també hi ha algunes altres petites edificacions contemporànies que s'han anat adosant i formen part del conjunt del taller de marbres. El casal històric, per tant, consta de dos cossos de planta lleugerament rectangular, de dues altures tot i que un un poc més elevat que l’altre, i coberta tradicional a dues aigües i teules àrabs. Els vans són rectangulars, xicotets i enreixats, i algun té l'aspecte formal de balcó, La façana principal d’aquest molí ha quedat modernament absorbida dins la moderna nau industrial, i el que fou portal d'accés remodelat en els darrers anys. Igualment, hi ha rastre d’una garita de vigilància. El seu interior es troba bastant transformat per l’activitat del taller i no queda rastre de la maquinària molinera llevat de dues moles encaixades al terra de l’antiga sala de moles. Vistos des de fora, els carcaus estan construïts en rajola i pedra, amb la tradicional forma de volta de canó. La fàbrica dels murs del molí és de mamposteria de terra i pedres irregulars amb un enlluït contemporani de ciment. Un informe facultatiu de l'any 1867 indicava que pocs anys abans s'havien fet obres al casal, en concret la nova construcció dels murs que donaven a la séquia i a les quadres perquè havia desaparegut el sellar que tenia les marques corresponents per assenyalar el nivell que devia assolir l'aigua abans d’entrar al molí.

• Plan de Acción Territorial de Protección de la Huerta de Valencia. Versión Preliminar. Memoria de Ordenación. Anexo. Fichas de Elementos de Arquitectura Hidráulica. Índice de Fichas, (dir. Arancha Muñoz), Generalitat Valenciana, 2008, Element EPH_05.02, p. 145.
• Pla d’Acció Territorial d’Ordenació i Dinamització de l’Horta de València (PAT de l’Horta). Generalitat Valenciana, 2018. Catàleg annex. Element Patrimonial EPH_05.02, pp. 233-235.
• Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià, Conselleria de Cultura, Generalitat Valenciana, Béns del Catàleg d’Etnologia, fitxa: “Molí de la Séquia Reial”. Autors: Lloria, R., Selma, S., Guinot, E.
• El patrimonio hidráulico del Bajo Turia. L’Horta de València. (Coord. J. Hermosilla), València, Direcció General de Patrimoni Cultural-Generalitat Valenciana, 2007, fitxa 145, p. 453.
• Associació Valenciana d’Amics dels Molins (AVAM). Catàleg de molins valencians (any 2000).

GUINOT, E., SELMA, S. et al. (1999): La Real Acequia de Moncada. València: Conselleria d’Agricultura-Generalitat Valenciana, Col·lecció Camins d’Aigua, 1, pp. 110-113.

ROSSELLÓ VERGER, V.M (1989): “El molins d’aigua de l’Horta de València,”, dins Los paisajes del Agua), València, Universitat d’Alacant-Universitat de València, p. 321.

GUINOT, E.; SELMA, S., LLORIA, R. (2003). El patrimoni hidràulic de les séquies del Tribunal de les Aigües de València. Informe elaborat per a la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, València.

HERMOSILLA, J. (dir.)(2007): El patrimonio hidráulico del Bajo Turia. L’Horta de València, València, Direcció General de Patrimoni Cultural-Generalitat Valenciana.

FERRI I RAMÍREZ, M. (2000): “Molins i moliners al segle XIX. Notes entorn al cens de molins de la província de València de 1847”, dins GLIC, T., GUINOT, E., MARTÍNEZ, L. P. (edits.), Els molins hidràulics valencians: tecnologia, història i context social, pp. 451-482.

Fotos: Càtedra L'Horta de València - Google Earth